La Sagrada Família d’Antoni Gaudí és una obra en la qual participen molts artistes, artesans, tècnics i professionals que resten en l’anonimat, però, per primer cop, s’ha impulsat un concurs per bastir la capella de l’Assumpta, a mig camí del claustre i paral·lel al carrer Provença, dedicada a la Verge Maria. De planta quadrada i alçada de trenta metres, va ser dissenyada el 1920 pel mateix Gaudí qui en va fer els plànols originals i tota la simbologia, com el mantell de la Mare de Déu sostingut per quatre àngels de pedra inspirat en el baldequí de Lluís Bonifàs Massó de la Catedral de Girona. Després d’un procés de selecció, d’oferiment i acceptació dels projectes presentats, tres han estat les escultores escollides: Teresa Riba, amb taller a Igualada; Béatrice Bizot, a Tarragona, i l’empordanesa Mercè Riba, des de Llampàies, qui dona forma en pedra a Sant Josep Oriol molt venerat a Barcelona que s’instal·larà en un dels dos portals d’accés i els quatre relleus interiors de la capella explicant la vida de la mare de Déu. La idea és que la capella s’inauguri a mitjans de l’any 2026 coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí.
La Sagrada Família d’Antoni Gaudí és una obra en la qual participen molts artistes, artesans, tècnics i professionals que resten en l’anonimat, però, per primer cop, s’ha impulsat un concurs per bastir la capella de l’Assumpta, a mig camí del claustre i paral·lel al carrer Provença, dedicada a la Verge Maria. De planta quadrada i alçada de trenta metres, va ser dissenyada el 1920 pel mateix Gaudí qui en va fer els plànols originals i tota la simbologia, com el mantell de la Mare de Déu sostingut per quatre àngels de pedra inspirat en el baldequí de Lluís Bonifàs Massó de la Catedral de Girona. Després d’un procés de selecció, d’oferiment i acceptació dels projectes presentats, tres han estat les escultores escollides: Teresa Riba, amb taller a Igualada; Béatrice Bizot, a Tarragona, i l’empordanesa Mercè Riba, des de Llampàies, qui dona forma en pedra a Sant Josep Oriol molt venerat a Barcelona que s’instal·larà en un dels dos portals d’accés i els quatre relleus interiors de la capella explicant la vida de la mare de Déu. La idea és que la capella s’inauguri a mitjans de l’any 2026 coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí.
La Sagrada Família d’Antoni Gaudí és una obra en la qual participen molts artistes, artesans, tècnics i professionals que resten en l’anonimat, però, per primer cop, s’ha impulsat un concurs per bastir la capella de l’Assumpta, a mig camí del claustre i paral·lel al carrer Provença, dedicada a la Verge Maria. De planta quadrada i alçada de trenta metres, va ser dissenyada el 1920 pel mateix Gaudí qui en va fer els plànols originals i tota la simbologia, com el mantell de la Mare de Déu sostingut per quatre àngels de pedra inspirat en el baldequí de Lluís Bonifàs Massó de la Catedral de Girona. Després d’un procés de selecció, d’oferiment i acceptació dels projectes presentats, tres han estat les escultores escollides: Teresa Riba, amb taller a Igualada; Béatrice Bizot, a Tarragona, i l’empordanesa Mercè Riba, des de Llampàies, qui dona forma en pedra a Sant Josep Oriol molt venerat a Barcelona que s’instal·larà en un dels dos portals d’accés i els quatre relleus interiors de la capella explicant la vida de la mare de Déu. La idea és que la capella s’inauguri a mitjans de l’any 2026 coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí.. Mercè Riba abraçant les mans de Sant Josep Oriol, amb el cap de la figura al fons, en el seu taller a Llampàies. / Eduard Martí. Mercè Riba admet que aquest és un projecte molt engrescador, que l’ha posat a prova, amb el que està gaudint molt: «Ara, amb l’art et diuen que una cosa és una poma, però pot significar una pera o un tomàquet. Aquí, no, ha de significar el que es vol transmetre». Quan li van oferir que es presentés al concurs, ella no va dubtar. Potser perquè Antoni Riba, el seu besavi, pare del poeta Carles Riba, va començar essent escultor i treballant amb els germans Vallmitjana quan estaven fent el pòrtic del naixement de la Sagrada Família. Encara recorda quan, de petita, anava amb el seu pare, agafada de la mà, a veure «tot aquell pedregar»: «Era l’època dels tallers. Els escultors, que tenien el nom i als que se’ls feien els encàrrecs, donaven les ordres i els altres tallaven». Que la comissió, d’abast internacional, l’hagi escollida, a ella i al seu treball, la il·lusiona. Afegeix que, en cap moment, ha sentit pressió: «Tinc clar que m’han escollit i que he guanyat el concurs amb la meva proposta». L’únic dubte interior que podria tenir és si aquesta «era la que volia fer o no, però hi he arribat per mi mateixa sense perdre de vista que és un encàrrec» i que calia respectar la iconografia definida per la comissió teològica. Assegura «haver après moltes coses» i «sentir-se reconeguda» perquè, quan era jove, fer figuratiu era com anar a contracorrent: «No entraves a cap concurs, a cap col·lectiva, com si fos un estil carca i això feia que es confonguessin tots els figuratius».. Un dels quatre relleus originals creats per Mercè Riba que s’instal·laran a l’interior de la capella de l’Assumpta. / Eduard Martí. Del projecte inicial al resultat final hi ha un llarg camí. Algunes propostes dels quatre relleus -escenes que il·lustren la presentació de Maria al temple de Jerusalem, les noces de Canà, la mort de Josep i la dormició de Maria- els va descartar i els va repetir de nou; en altres, algunes figures van canviar de perspectiva. «Sempre he buscat els mínims elements per explicar la història», comenta Riba qui té un coneixement profund del text bíblic i ha aprofundit en l’obra de Gaudí per entendre-la millor. Així ha volgut que, qui els contemplin, professin la fe que professin, entenguin perfectament què explica l’escena, els connecti amb les seves emocions a partir d’un món proper, el seu: «No vull que la gent pensi que són obres d’un altre temps sinó que hi vegin situacions que potser ells també han viscut». Ha calgut, però, casar-ho amb les directrius de la comissió eclesiàstica. En el cas, del relleu dedicat a la dormició de la Mare de Déu, se li va suggerir que havia d’aparèixer Crist mort rebent l’ànima de la mare, representada, en aquest cas, com «una nena petita». Per resoldre-ho, l’escultora ha optat perquè «les mans de Crist recullin un bebè embolcallat».. Respecte a Sant Josep Oriol (1650-1702), Mercè Riba explica que aquest era un capellà de profunda espiritualitat que vivia bolcat totalment en els pobres. Fins i tot, afegeix, quan cobrava el seu sou a final de mes, el repartia entre els necessitats a la porta de l’església del Pi. El sant de Mercè Riba portarà a l’espatlla esquerra, un oriol, un ocell, un tret poètic i simbòlic que, diu l’escultora, «potser algú reconeix o li recordarà el sant». Conegut com el sant del pa i l’aigua, l’escultora, per connectar-lo amb el temps actual, l’ha imaginat amb un canti als peus, «un element molt mediterrani, de refrigeració natural». També el presenta descalç, símbol «de pobresa» i amb les mànigues arremangades perquè «era un treballador». L’escultora no ha volgut fer un Sant Josep Oriol amb elegantment vestit, amb capa, com se’l mostra sovint en algunes representacions, sinó que ha cercat la seva humanitat. Així, el presenta, en posició inclinada, tallant un tros de pa que sembla oferir al visitant que pujarà l’escalina d’accés.. La figura en fang de Sant Josep Oriol, en el taller. / Eduard Martí. Perquè tot funcioni amb la intencionalitat que Mercè Riba vol donar-li, tant a l’escultura com als relleus, ha calgut meditar bé i fer càlculs precisos partint de les maquetes i plànols facilitats per la comissió. Detalls com la direcció cap a on mirarà la figura del sant, que es trobarà al cantó de ponent, que «no ho faci on no hi haurà mai ningú» o, en el cas dels relleus, tenir present l’alçada a la que s’instal·laran per determinar, dins la relació escultura-persona, «què valia la pena fer i què no». Aquest projecte també li ha permés aplicar noves solucions. En el cas dels relleus, ha ideat amb un amic un artilugi amb la mateixa forma per aixecar-los fàcilment i poder treballar. També, per primer cop, ha usat plastilina per defugir, a l’estiu, el fang, material que, en poques hores, quedava tot trencat.. Detall de les maquetes de la capella amb les que ha treballat Mercè Riba. / Eduard Martí. Fa poc, uns tècnics es van desplaçar al taller de Mercè Riba, a l’Empordà, van escanejar el motlle original del sant en fang i els relleus en guix per poder generar una peça virtual tres cops més gran que s’ha retocat per adaptar-la a l’arquitectura: cadascun dels relleus està integrat per quatre parts, que faran tres metres cinquanta per dos setanta, i el Sant Josep Oriol farà dos metres i mig. Aquesta versió virtual es va enviar al productor que va fer tallar la pedra amb una màquina i, tot seguit, va passar a mans d’un tallador artesanal que l’esculpeix. Ara, per tancar, Mercè Riba dona el toc final a la peça per sentir-la com pròpia.
