Amb una argumentació brillant, donant detalls de la intensa investigació duta a terme, del procés d’escriptura i de la construcció dels personatges, l’escriptora Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) va mantenir viva l’atenció del centenar d’assistents a la presentació de la seva novel·la Mercè i Joan, mereixedora del premi Proa 2024, divendres passat a la Societat d’Agullana, dins el cicle Punt de Lectura. Al llarg d’una hora, l’autora va desgranar detalls de la controvertida història d’amor que van viure, sota el teló de dues guerres i un triangle amorós, l’escriptora Mercè Rodoreda i el poeta Joan Prat, més conegut com a Armand Obiols. El seu afany per divulgar el món de la Rodoreda és tal que Eva Comas-Arnal també és l’autora d’un pòdcast, La Maraldina: L’univers menys conegut de Rodoreda.
Amb una argumentació brillant, donant detalls de la intensa investigació duta a terme, del procés d’escriptura i de la construcció dels personatges, l’escriptora Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) va mantenir viva l’atenció del centenar d’assistents a la presentació de la seva novel·la Mercè i Joan, mereixedora del premi Proa 2024, divendres passat a la Societat d’Agullana, dins el cicle Punt de Lectura. Al llarg d’una hora, l’autora va desgranar detalls de la controvertida història d’amor que van viure, sota el teló de dues guerres i un triangle amorós, l’escriptora Mercè Rodoreda i el poeta Joan Prat, més conegut com a Armand Obiols. El seu afany per divulgar el món de la Rodoreda és tal que Eva Comas-Arnal també és l’autora d’un pòdcast, La Maraldina: L’univers menys conegut de Rodoreda.
Amb una argumentació brillant, donant detalls de la intensa investigació duta a terme, del procés d’escriptura i de la construcció dels personatges, l’escriptora Eva Comas-Arnal va mantenir viva l’atenció del centenar d’assistents a la presentació de la seva novel·la Mercè i Joan, mereixedora del premi Proa 2024, divendres passat a la Societat d’Agullana, dins el cicle Punt de Lectura. Al llarg d’una hora, l’autora va desgranar detalls de la controvertida història d’amor que van viure, sota el teló de dues guerres i un triangle amorós, l’escriptora Mercè Rodoreda i el poeta Joan Prat, més conegut com a Armand Obiols. El seu afany per divulgar el món de la Rodoreda és tal que Eva Comas-Arnal també és l’autora d’un pòdcast, La Maraldina: L’univers menys conegut de Rodoreda.. Mercè i Joan, premi Proa. Satisfeta, imagino, però com va anar tot plegat?. Feia molt de temps que estudiava la Rodoreda, deu anys, i totes les recerques que havia fet i que m’havien omplert molt, les havia publicat en llibres d’assaig específics d’investigació i no tenien ressò, però jo tenia ganes que sí que en tinguessin. A un amic li vaig explicar que estava fent un assaig sobre la relació d’ells dos i em va aconsellar que fes una novel·la i que la presentés a un premi. D’entrada vaig dir que no perquè jo només volia explicar la veritat, però ell em va assegurar que em llegiria molta més gent. Al final, se’m va quedar la idea dintre i va anar creixent. Portava molt temps investigant per fer l’assaig i amb una mica menys de mig any vaig tenir el llibre escrit i el vaig presentar al premi.. Va ser difícil passar d’escriure assaig a fer novel·la?. El repte de la dificultat és el que li donava molta més potència i el que em va agradar més de tot el procés creatiu. Coses que, des d’una mentalitat acadèmica no te les haguessis plantejat, com mirar quines sabates porta la Rodoreda en aquella foto o a quins bars es trobava i amb quina gent, anar a buscar la postal del 1942 on surt el Café de la Bourse on ella va a aprendre anglès, que tot això és veritat, i trobar la foto i veure que hi ha l’estàtua que l’Obiols li comenta per carta a un amic seu i que és la mateixa estàtua que després vindran els nazis i la trauran per fer-ne material de guerra. Quan comences a lligar coses, t’emociones. També fer una recerca molt més àmplia, mirar l’hemeroteca, els diaris de Llemotges, de Bordeus, de París, però també anar als llocs. No era fer turisme, era anar amb tots els sentits oberts, comptant fins i tot passes o minuts per saber quant tardaven per anar d’un lloc a un altre. M’ho vaig passar molt bé, va ser molt divertit. Al mateix temps que fa por perquè Mercè Rodoreda s’està convertint, de fa molts anys ja, en un mite per la nostra cultura. Des del meu punt de vista, jo, que m’he format, pel que fa a la ficció, en el camp de la narració oral, en aquesta manera de concebre la narració i la ficció hi ha el fet que les coses que no s’expliquen, que no es posen en veu, acaben no existint. Per tant, era un motiu més per dir, aquesta història l’explicaré perquè l’escolti molta gent.. El llibre s’inicia amb una carta que escriu Armand Obiols. Les cartes, quin material més interessant pels escriptors. Si una ho pensa fredament, què ens quedarà d’ara?. Uns correus electrònics escrits d’una manera apressada i impersonal que no sé si duraran o no, però sí, una de les coses que més he gaudit ha sigut llegint totes les cartes que ens han deixat perquè moltes d’elles, la Rodoreda les va estripar als anys 70.. En aquella primera carta, en Joan obvia del tot la Mercè.. Aquesta és una carta ficcionada perquè d’en Joan, l’any 1946, que és quan torna a treballar a la Generalitat, a la rue Washington, número 10, d’aquella època n’he llegit moltes. Ell està allà i està tornant a posar en marxa la Revista de Catalunya. Però per què l’està obviant? Tot està lligat amb les circumstàncies del moment. Aquell any s’ha acabat la Segona Guerra Mundial, Hitler i Mussolini han caigut i els republicans catalans i espanyols tenen coll avall que tornaran, pensen que les potències internacionals i les noves institucions faran fora a Franco del poder, però no serà així i es queden a la deriva. Si hagués passat això, ben probablement en Joan hauria tornat amb la seva dona (Montserrat Trabal) i la Mercè, al casal Gurguí. Moltes són les famílies que es van esberlar en aquell temps, molts dels intel·lectuals que cito al château de Roissy-en-Brie, se separen.. El temps va obligar a fer la presentació dins de la Societat. / Cristina Vilà. L’exili els transforma a tots.. S’han fet biografies i llibres acadèmics sobre l’exili, però la narració dia a dia i conseqüència a conseqüència de cadascun dels fets com si fos un narrador que està al costat seguint-los en el moment present, això ho pot fer la ficció. Quan m’hi vaig posar i a mirar-m’ho en forma de novel·la, em vaig adonar que tenia atractiu en aquest sentit, que podia explicar aquesta història d’una manera com no s’havia explicat. No només per aquesta mirada sinó perquè els agafava a tots dos i els presentava junts. Perquè sí, tenim la biografia de l’Obiols de Quim Torra i totes les de la Rodoreda, però veure’ls junts, per mi, era interessant.. Potser perquè és la relació prohibida. A Roissy neix aquest amor i es converteix en un paradís fora del món, com una bombolla.. Curiosament, quan s’acaba la bombolla és quan s’adonen que hi han estat, perquè el château el requisen per posar material de guerra i han de marxar. Era un espai, dic era perquè tots els boscos del voltant els van tallar als anys 50, propici pel naixement de l’amor. De fet, en el prototipus de les històries clàssiques d’amor, el lloc on neix és en un jardí, sempre. És el lloc on no hi ha la civilització absoluta ni la natura desfermada.. Vostè, respecte aquesta relació, es queda amb una teoria de les diverses que s’han plantejat sobre aquest moment.. Hi ha veus que diuen que ja havia començat a Barcelona el flirteig, però jo, com feia una novel·la, vaig llançar-me i vaig dir que havia nascut just en el portal del château. I sí, aquell château era una bombolla fora del món, però, si ens atenim als fets, era un presscamp, un camp de premsa. Els periodistes és un sector absolutament estratègic pel poder i quan s’acaba la Segona Guerra Mundial un 80% dels periodistes catalans marxen perquè saben que si es queden els passarà com a Carles Rahola, que el van afusellar. Cert que vivien en una situació privilegiada, però en aquell château treballaven per a revistes sud-americanes amb l’ajuda d’escriptors francesos, especialment occitanistes, per donar a conèixer quina estava essent la fi de la República. Era un lloc bucòlic, però tenia una funció estratègica.. A Joan Prat tothom el coneix com Armand Obiols, menys la seva dona i la Mercè.. I la mare, que també li diu Joan, les dones de la seva vida li deien Joan.. Aquest pseudònim és com una màscara, no?. En tenia vàries, de màscares, no era l’únic pseudònim, sí el que va fer més fortuna.. També se’l coneixia com Lascivo Armando?. És veritat, en Just Cabot li deia així. Tenia altres pseudònims com Sagitari per les sagetes que llançava des de la premsa, però Armand Obiols ve perquè ell havia anat a Sabadell, als Escolapis, i hi havia un esculapi que li agradava molt que es deia hermano Obiola i, de tant dir-ho, li va quedar aquest nom. I el més curiós és que si repasses les factures del Govern a l’exili del 1945al 1948, ell signa les factures oficials amb aquest nom.. «Aquesta és una novel·la on hi ha amor, història, però també aventura». A l’exili, Mercè Rodoreda pren consciència que és escriptora.. Totalment, tot i que penso que sempre l’ha tingut. Ella ja a l’època de la República i de la Guerra Civil es llença a escriure, a ser periodista, a escriure novel·les, relats, hi ha una forta determinació, però l’exili és un pas més. Ja no és, escric i aboco totes les meves energies, sinó que, a banda d’això, li suposa estar en contacte amb la gran literatura, estar a la ciutat que és el centre artístic perquè ella té interessos, no només literaris, sinó que pinta, li interessa la música i, si vol, hauria pogut posar una casa de modes perquè cosia impressionantment bé. El fet de ser a París que és on coneixerà a Cortazar, amb qui seguirà en contacte a Ginebra, és estar a la talaia de la gran cultura europea i poder-se imbuir d’exposicions.. Obiols li dona un gran consell: que escrigui llibres molt bons perquè perdurin. Això és veritat?. És cert, però jo ho col·loco l’any 1939, però li va dir en un altre moment. Això li deia constantment: no escriguis perquè la gent et digui que bé, no. Ell li feia pensar, i ella també ho devia fer, que havia de posar-se al mateix nivell dels grans escriptors que llegia en altres llengües. A l’exili ella està estudiant anglès i llatí, perquè els llibres els llegien en l’idioma original.. També s’emfatitza com ella beu de la vida per escriure.. Molt. Aquesta era l’altra cosa bonica del llibre que aquí la veiem que té trenta anys i, és clar, sempre la recepció a Catalunya va ser a partir de l’any 1966 quan es publica la primera entrevista que li fa Baltasar Porcel a Serra d’Or. Llavors ja és una senyora madura amb els cabells blancs. Aquí la veiem que està fugint dels nazis amb un cotxet que dintre hi ha la Gramàtica del Fabra enmig de bombardeigs, pujant a trens carregats d’explosius i els estuques nazis metrallant. En una entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano a la televisió, ell li diu que devia patir molt, com la veu una senyora gran, i ella li respon que ella era jove aleshores i que vivia tot allò amb l’exaltació que es viu una aventura. És clar, Mercè Rodoreda aventurera i, per això, aquesta és una novel·la on hi ha amor, història, però també aventura. De fet, el meu escriptor preferit és Stevenson i m’ho vaig prendre com anar a fer la nostra illa del tresor.. Eva Comas-Arnal signant llibres al final de l’acte. / Cristina Vilà. Un dels símbols d’aquesta aventura són les botes de la Rodoreda, les que durà part de la fugida.. I són reals, van existir i explica que ella va marxar cap a París primer i els va estar exigint que els les portessin mentre ells eren a Toulouse de Llenguadoc. Ho deia sempre a les cartes.. El més sensacional de la seva novel·la és veure juntes tantes personalitats compromeses amb un país que s’esfondra.. Per mi era fonamental ensenyar-los junts i amb el paraigua de tots els seus amics, que alguns passen a ser amics de tant en tant, o en alguns moments els critiquen, però després s’ajuden. Quan mires amb ull de novel·lista i no acadèmics -l’Acadèmia el que fa és separar temes- fas una narració on vas buscant detalls i personatges i secundaris. La història la tenia sola. Recordo a l’Arxiu Nacional de Catalunya amb les caixes de les factures de la Generalitat veient com el conseller Fabra venia des de Montpeller, un vellet per anar a la rue Washington a formar part del govern a les 4 de la tarda; de Brussel·les venia Carner… Vam tenir tres anys d’un govern a l’exili que el que estaven fent era preparar el retorn. Jo m’he educat en una escola hereva de l’escola republicana i ningú m’ho havia explicat això: que preparaven la tornada i va quedar en un no res. I ells en formaven part perquè la Rodoreda hi anava a buscar els textos per corregir La Revista de Catalunya, per tant, per mi, era impressionant veure-la enmig de tota aquesta coreografia de gent que estava a l’exili.. El pas d’Obiols per un camp de treball nazi ha estat molt discutit, però vostè ho veu d’una altra manera.. Jo he investigat al màxim sobre aquest camp i he explicat el què sabem, però crec que cal investigar encara més.. Clar, la vida no és blanc o negre, hi ha matisos entremig.. De fet, un dels que marxa amb ells, Pierre-Louis Berthaud, que és occitanista, és membre de la resistència a la Segona Guerra Mundial i, per això, el detenen i el posen en un camp de concentració i, perquè no el deportin, entra en el bureau, com en Joan, a fer d’oficinista, tot i que se l’acaben emportant igualment a Dachau. És a dir, que, fins i tot, fent passos per estar a l’administració d’un camp estaven en perill. Així que abans de fer qualsevol mena d’acusació, cal investigar i assegurar molt més.. «Joan Prat era una persona que ajudava molt als altres». Què en pensa vostè?. El que jo he deduït i he pogut veure a partir de tota la investigació és que Joan Prat no va anar a la zona ocupada per voluntat pròpia, ell li escriu plorant a la Mercè. A la carta del 19 d’octubre del 1941 hi ha llàgrimes i li diu: «Escric i ploro i m’estan veient i m’és igual perquè no et vull deixar». Li explica que ha anat a parlar amb un gendarme i que encara hi ha una última oportunitat que es pugui quedar a la zona on ella està. No va ser possible. Se li han fet acusacions que ell va anar-hi voluntàriament i això no és cert.. Sí és cert que la Rodoreda i l’Obiols se sustenen mutuament. Tot allò que havien viscut junts, i separats, els uneix.. A ell, quan el capturen i el posen a una presó de Burdeus que encara existeix, el Fort Du Ha, que és una presó rodona on també havien posat a Lluís Companys, l’únic cordó umbilical amb la realitat, amb Catalunya és Mercè Rodoreda i ella es desviu per ajudar-lo. I en favor d’en Joan, el que jo puc dir que li he vist és que era una persona que ajudava molt als altres.. Al final del llibre, vostè inclou una llarga llista d’agraïments, l’últim, potser el més sentit, al seu mestre, Ignasi Potrony.. Justament, Ignasi Potrony va morir el 2019 a Viena, el mateix lloc on va morir Obiols l’any 1971. A mi em costa molt tenir mestre i ell va ser un gran mestre que vaig tenir. Ens vam conèixer perquè en un curs d’explicació de contes, ens anava demanant que busquéssim un motiu de personatge, d’objecte, de fórmula i jo vaig dir: «Zeus que els núvols aplega». I es va quedar…. a partir d’aleshores va llegir la meva tesi doctoral que anava sobre oralitat, perquè era una tesi sobre ràdio, i vam connectar molt. I ara que no paro de parlar amb molta gent sobre què ens pot robar la Intel·ligència Artificial (IA), avui hi havia un estudi de Microsoft sobre quines seran les professions que acabaran i una d’elles és traductora, jo ho soc, i una altra, autors i escriptors. Doncs, és igual, sempre hi haurà un narrador que t’explica un bon conte. No donem importància a l’oralitat, la donem per descomptada i és la base, per mi.. És l’únic mestre per qui sent agraïment?. No, també n’hi ha una altra més antiga, que és la dona que m’explicava històries quan jo era petita, Francisca Llovera. Qualsevol llibre, narració o pel·lícula té, a sota, el poder del mite i el poder del conte i això la IA no pot amb això.. Tampoc pot suplantar una veu pròpia.. La IA no té inconscient i les narracions beuen de l’inconscient col·lectiu i propi, del món dels somnis. Una IA no somia.
