«A En primera persona (Empúries), Vicenç Pagès, fent una mirada enrere, en fa una endavant com a contista, absolutament coherent i autoconscient, amb una panòplia d’estils i formes que explora des de la variació». Així va retratar l’escriptor Màrius Serra l’últim recull de contes, editat de forma pòstuma, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-2022), divendres passat a la biblioteca de Figueres. Màrius Serra, amic i company de generació de Pagès, va recomanar efusivament la lectura del llibre, «colofó d’una narrativa curta», però també la relectura de tota la seva obra «que no és menor, que no és curta ni poca, però sempre intensa, de qualitat i que t’obre moltes portes i finestres».
«A En primera persona (Empúries), Vicenç Pagès, fent una mirada enrere, en fa una endavant com a contista, absolutament coherent i autoconscient, amb una panòplia d’estils i formes que explora des de la variació». Així va retratar l’escriptor Màrius Serra l’últim recull de contes, editat de forma pòstuma, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-2022), divendres passat a la biblioteca de Figueres. Màrius Serra, amic i company de generació de Pagès, va recomanar efusivament la lectura del llibre, «colofó d’una narrativa curta», però també la relectura de tota la seva obra «que no és menor, que no és curta ni poca, però sempre intensa, de qualitat i que t’obre moltes portes i finestres».
«A En primera persona (Empúries), Vicenç Pagès, fent una mirada enrere, en fa una endavant com a contista, absolutament coherent i autoconscient, amb una panòplia d’estils i formes que explora des de la variació». Així va retratar l’escriptor Màrius Serra l’últim recull de contes, editat de forma pòstuma, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-2022), divendres passat a la biblioteca de Figueres. Màrius Serra, amic i company de generació de Pagès, va recomanar efusivament la lectura del llibre, «colofó d’una narrativa curta», però també la relectura de tota la seva obra «que no és menor, que no és curta ni poca, però sempre intensa, de qualitat i que t’obre moltes portes i finestres».. «El llenguatge és generador de mons literaris»,declarava Màrius Serra -autor també del pròleg del llibre- tot recordant la figura de Pompeu Fabra, personalitat que apareix en l’últim dels relats d’aquest recull, Notes per a un conte que no escriuré, amb el qual Vicenç Pagès fa un exercici extraordinari que permet «definir la seva aproximació, apassionada i a l’hora científica, a la llengua i la literatur». Al mateix temps, suposa una manera d’obrir i tancar la seva obra, segons Màrius Serra, ja que aCercles d’infinites combinacions (1989), el primer llibre del figuerenc, apareix una lògia maçònica de lingüistes i seguidors de Fabra. En primera persona,va matisar Serra i també queda molt clar a la nota que tanca el volum, escrita per Camil·la Massot Kleiner, «és un llibre pensat per en Vicenç, no és un llibre recuperat dels arxius, sinó una revisió molt meticulosa de tota la seva obra com a contista i fruit del seu profund rigor d’encarar el fet literari». «També són exploracions, en tots els sentits: es tracta d’eixamplar els límits del conte en la forma», matisà Massot.. ‘En primera persona’ recull trenta-sis contes que s’havien publicat dispersos en diferents mitjans de premsa escrita i que Pagès va anar seleccionant amb cura. Aquell que li dona nom al recull és un dels més llargs i, a parer de Serra, s’apropa aLa música de l’atzar de Paul Auster: «És un recorregut d’investigador literari buscant la identitat a partir de la pretesa anècdota d’aquesta marca que tots duem al damunt que és el nom i els cognoms. D’una manera certament laberíntica ens va portant de la mà per aquest misteri inefable de qui som». En aquesta recerca, amb la qual el narrador posa certa distància, «però no exclou el vincle», no hi falta la ironia subtil.. El recull, va dir Màrius Serra, «és un elogi a la variació i variabilitat». L’autor en va destacar la capacitat de Vicenç Pagès de crear «miniatures» com fa a El dinosaure, amb el qual reescriu en una sola línia el conte d’Augusto Monterroso. A més, va descobrir famílies temàtiques diverses: els «cosits a l’autobiografia» com Cartes des del Pirineu, que neix fruit d’una trobada d’escriptors al Pirineu o els imaginatius i «profundament divertits que tenen a veure amb l’ofici d’escriure» com és El cas de la sexagenària psicòpata que, justament, obre el recull i que desprèn una «fina ironia» molt propera «al registre que utilitza el britànic David Loch», mort recentment: «En Vicenç el toca molt aquest humor anglès, elegant, però implacable amb l’estupidesa humana».. Remetent-se al pròleg escrit pel recull, Màrius Serra va jugar amb les inicials del nom i cognoms de l’amic, VPJ, «que ja té valor d’acrònim», per definir-lo com a «visionari, per com explora formes amb un agosarament notable»; polígraf, «en el sentit, d’escriure sobre el que ha llegit per exposar-ho i reflexionar sobre el fet d’escriur» i, finalment, «jogasser que posa paraules en joc».. Un dels moments màgics de l’acte va ser quan Serra va compartir la carpeta personal que conserva sobre Vicenç Pagès i que, al llarg dels anys, ha anat creixent amb material que li enviava l’amic o retalls de ressenyes publicades a la premsa com Instruccions per néixer, l’agost de 1993, molt connectada amb el conte Benvolgut fetus, tercera part.També El campament dels Premis Octubre o Els escriptors se’n van de colònies,com va matisar el mateix Pagès quan li va enviar l’article. Escrit amb un to de cronista magistral, permet fer aquest viatge enrere i endavant, ja que recorda molts moments d’En primera persona.