El cantautor Lluís Llach serà homenatjat aquest dimarts i dimecres al Palau de la Música amb el concert Llach – Gener 76, al festival Barnasants, que commemorarà els 50 anys dels recitals històrics al Palau d’Esports, immortalitzats al seu dia en un àlbum en directe i que van ser un punt de referència en el camí de la Transició. Hi cantaran, entre d’altres, Manel Camp, Santi Arisa, Gemma Humet i Joan Reig.
El cantautor Lluís Llach serà homenatjat aquest dimarts i dimecres al Palau de la Música amb el concert Llach – Gener 76, al festival Barnasants, que commemorarà els 50 anys dels recitals històrics al Palau d’Esports, immortalitzats al seu dia en un àlbum en directe i que van ser un punt de referència en el camí de la Transició. Hi cantaran, entre d’altres, Manel Camp, Santi Arisa, Gemma Humet i Joan Reig.
Què li passa ara pel cap quan pensa en aquelles tres nits al Palau d’Esports, els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976?. Home, que era un moment de bogeria entusiasmada i d’esperança. No havíem començat la Transició i hi havia el perill d’un cop d’Estat, però també forces polítiques que feien de falca. Molta gent va somiar que una altra Espanya era possible. Els catalans, concretament, amb el moviment que hi havia aquí, que era d’avantguarda. Els cantants catalans anàvem a l’Estat espanyol com si fóssim profetes. El 1968 o el 1969 em van convidar a actuar a Màlaga. Hi vaig anar una mica espantat i em vaig trobar un teatre sencer cantant L’estaca, que llavors acabava de treure.. Hi havia un públic que no sentia rebuig de la llengua catalana.. Ana Belén sempre em deia «com és que tu cantes 15 dies a Madrid, i Víctor i jo, junts, no podem?». Després, el progressisme espanyol, que existeix, no es va impregnar de tot el que va implicar la marxa enrere de la Transició, sobretot a l’esquerra, el PSOE. L’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Molts imaginàvem que Espanya fos una confederació de països. Vèiem que Europa s’estava fent i que l’Estat espanyol podia ser un exemple de convivència de cultures.. Vostè ja vivia a Barcelona, però encara no estava a la plaça Reial.. Estava al Pas de l’Ensenyança. Ocaña era amic meu i després vaig anar a viure al seu pis. L’existència d’Ocaña com a símbol d’alliberament ja explica el que era llavors Barcelona. A París, la repressió del 68 la va convertir en una ciutat molt apagada. Molt culta, però de cultura oficial, mentre que a Barcelona hi havia tota una cultura subterrània. Només calia anar a la Rambla per veure-ho. El maig del 68, Barcelona el va millorar mil vegades.. S’atreviria a definir què és ben bé un cantautor?. N’hi ha de molts tipus. L’equilibri perfecte és aquell en el qual, a través d’un exercici vocal, la música ajuda la racionalitat de la lletra, i la dicció ajuda la irracionalitat de la música. Hi ha gent que ho ha fet molt bé: Jacques Brel, la dicció del qual és musical, quan pronuncia ne em quitte pas, i Ray Charles. Hi ha cantants que notes que estan sacrificant alguna cosa per dir la lletra.. Actuakment veiem alguns joves que semblen idealitzar el franquisme sense haver-lo viscut. Per la seva banda, des de certs sectors de l’independentisme es dona de vegades a entendre que Espanya amb prou feines ha canviat des d’aleshores, o fins i tot que ha anat a pitjor. Què diu, vostè?. Si parlem seriosament, el que veiem ara són les conseqüències de la perversió de la democràcia. Aquesta és una democràcia dels 60 que ja no serveix per a res. Hauria d’haver-se reciclat, ser més participativa. Després, hi ha un sector que va fallar en bloc, la socialdemocràcia. Tenim Felipe González, exemple de socialdemòcrata traïdor, groller… Ells van renunciar a intentar civilitzar el capitalisme i es van convertir en els seus gestors. A sobre, amb el desbocament del capitalisme, s’han trencat les normes de control.. Quan va saltar a la política, amb el procés, és possible que una part dels seus seguidors, no independentistes, se sentissin decebuts. Després, el seu discurs molt crític, en particular, amb ERC, també pot haver generat desconcert a una part del públic independentista. ¿Mai ha patit per veure’s cancel·lat per gent a la qual ha irritat per raons no artístiques?. No, perquè, mira, jo no he viscut per fer música, i quan vaig deixar la música em vaig quedar molt tranquil i continuo fent el que penso que he de fer. Sé que faig enfadar la gent, però qui m’estimava ja sabia com soc. No vull ser una peça de museu del país. I jo critico la gent que estimo. Això voldria deixar-ho molt clar. Jo he sigut votant durant molts anys d’ERC, i vaig entrar a Junts pel Sí per ERC. Hi tinc molts amics. Però, a partir de cert moment, sento l’obligació de criticar-los.. Es va retirar de la música el 2007 i es van entendre les seves raons per deixar enrere el tragí dels escenaris. Però l’hem vist creatiu, publicant quatre novel·les. Literatura, sí, i cançons, no. ¿er què?. Suposo que són les meves arrels àcrates. Jo pujo a trens. Un dia, Lluís Danés va voler que fes un guió i vaig descobrir, quan portava 15 pàgines, que allò em feia feliç. Amb la música, no és que ja no m’agradi, senzillament ja no m’hi dedico. Des que soc a l’ANC, ni una línia. He passat a un altre tren. Vaig tenir una crisi de veu quan tenia 45 o 50 anys. Potser vaig tenir la menopausa sense saber-ho. I quan en tenia gairebé 60, quan em vaig retirar, vaig fer un recital de tres hores, i l’endemà un altre, i a l’escoltar la gravació no vaig haver de repetir res, ni una frase. Cap de desafinada. Era gairebé una qüestió d’orgull retirar-me així.. A hores d’ara ja ha decidit si avui i dimecres pujarà a cantar a l’escenari del Palau?. Em sembla que sí que ho faré. Hi tinc gent que estimo molt, com Borja (Penalba), que no puc dir que sigui com un germà, però sí com un nebot. I Manel (Camp) no diguem, i Santi (Arisa)… Sí, sortiré a cantar algun número i, si no em veig amb la veu, doncs faré un recitat (riu).
