Aquest 2026 és l’Any Blai Bonet (Santayí, Mallorca, 1926-1997). Poeta i novel·lista, la seva obra reflecteix una visió poètica i profundament introspectiva de la realitat humana, amb una forta influència del paisatge de Mallorca. «Blai Bonet té un món molt propi, un estil molt característic i si hi entres després ja et sembla bé, ja t’agrada, però potser traspassar aquest llindar costa. No és una lectura fàcil, necessita un lector actiu», reconeix la filòloga catalana i doctora en Literatura Contemporània, Txell Lafuente qui sap bé de què parla, ja que va dedicar la seva tesi a aquest autor i a la seva novel·la, El mar. Txell Lafuente ha estat convidada per la biblioteca de Figueres a conduir un club de lectura sobre aquesta obra, el proper 12 de febrer.
Aquest 2026 és l’Any Blai Bonet (Santayí, Mallorca, 1926-1997). Poeta i novel·lista, la seva obra reflecteix una visió poètica i profundament introspectiva de la realitat humana, amb una forta influència del paisatge de Mallorca. «Blai Bonet té un món molt propi, un estil molt característic i si hi entres després ja et sembla bé, ja t’agrada, però potser traspassar aquest llindar costa. No és una lectura fàcil, necessita un lector actiu», reconeix la filòloga catalana i doctora en Literatura Contemporània, Txell Lafuente qui sap bé de què parla, ja que va dedicar la seva tesi a aquest autor i a la seva novel·la, El mar. Txell Lafuente ha estat convidada per la biblioteca de Figueres a conduir un club de lectura sobre aquesta obra, el proper 12 de febrer.
Aquest 2026 és l’Any Blai Bonet (Santayí, Mallorca, 1926-1997). Poeta i novel·lista, la seva obra reflecteix una visió poètica i profundament introspectiva de la realitat humana, amb una forta influència del paisatge de Mallorca. «Blai Bonet té un món molt propi, un estil molt característic i si hi entres després ja et sembla bé, ja t’agrada, però potser traspassar aquest llindar costa. No és una lectura fàcil, necessita un lector actiu», reconeix la filòloga catalana i doctora en Literatura Contemporània, Txell Lafuente qui sap bé de què parla, ja que va dedicar la seva tesi a aquest autor i a la seva novel·la, El mar. Txell Lafuente ha estat convidada per la biblioteca de Figueres a conduir un club de lectura sobre aquesta obra, el proper 12 de febrer.. Jo vaig fer Filologia Catalana i a tercer curs, a l’assignatura Literatura de postguerra que donava Xavier Pla, que seria el meu director de tesi, vam llegir El mar de Blai Bonet. Entrar en contacte amb la seva literatura va ser molt colpidor. A més a més, quan vaig anar coneixent el personatge, em vaig adonar que gairebé només el coneixia com a poeta i la seva narrativa era molt poc reivindicada. En aquell moment començava a treballar per a la càtedra Josep Pla: anàvem a Llofriu un cop a la setmana i catalogàvem tota la documentació. Va ser quan vaig entrar directament en contacte amb Xavier Pla, que ja era professor meu, i més cap al final de la carrera, em vaig adonar que volia fer una tesi per no desvincular-me de la literatura i, d’alguna manera, especialitzar-me.. Sí, ho tenia molt clar perquè ell em permetia estirar molts fils. És un autor que no té cap homòleg ni dins de la literatura catalana ni espanyola, com també passa amb Mercè Rodoreda, que tampoc trobes cap altre autor que se li assimili. Doncs, Blai Bonet també és molt especial i El mar és una novel·la molt controvertida perquè primer va ser presentada i no es va publicar perquè la censura la va censurar. A més, hi havia un exemplar, que era el primer mecanoscrit que estava dipositat a l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares, on hi ha totes les obres de la censura. Pensar que també podia fer un estudi comparatiu entre la versió finalment publicada i la no publicada, em donava molt de suc perquè si vols fer una tesi doctoral sobre una única obra ha de ser una que ho permeti. I El mar em va agradar molt, la vaig trobar molt ben escrita.. És veritat que la versió no publicada és molt més llarga, té més personatges i és més confusa, a part de més tremendista, té un punt encara més agre. Llavors, com a artefacte literari, potser no funcionava tan bé com la versió retallada i retocada, que el que feia, per exemple, en suprimir capítols i personatges, era que s’essencialitzés una mica la trama i que quedés repartida en quatre o cinc personatges en comptes de vuit o nou, quedaven més ben dibuixats.. No, és un autor mallorquí d’un poble molt petit, Santanyí, amb uns orígens molt humils. De fet, si es pot dedicar al que es dedica és perquè entra en un seminari on té accés a la biblioteca i es nodreix dels clàssics. A més, es farà amic de l’apotecari del poble, Bernat Vidal Tomàs, que, a la rebotiga convidava autors i feia tertúlies. El 1955 se’n va a Barcelona, però el 1968 ja tornarà a Santanyí i no se’n mourà mai més. Això també va fer que estigués aïllat, que es mantingués molt als marges dels cercles barcelonins i, al Principat, es deixa de tenir coneixement del què feia i, a poc a poc, es va tornant més outsider.. Cert, és molt trencadora. A més a més, no podem oblidar que escriu en un moment de postguerra i que Blai Bonet i El mar, publicada el 1958, donen el dret de sortida a la represa literària a les illes Balears. Això significa que en els anys previs no hi ha models, no té referents, però, així i tot, ell ho farà i escriurà literatura de primera línia.. «‘El mar’ és una novel·la lírica i això fa que agafi el lector i el vagi conduint de manera fluida». Sí, sobretot, l’adolescent ubicat en plena postguerra que, d’alguna manera, purga uns pecats a través de la malaltia, que no són uns pecats propis, sinó els pecats dels seus pares. Aquests personatges viuen la postguerra de forma metafòrica a través de la malaltia i estan en constant contacte amb la mort. A més, gairebé tots els personatges compten amb algun assassinat amb les pròpies mans, sigui d’un animal o d’un ésser humà. La violència és la seva dialèctica, perquè és el que han après en certa manera.. Sí, hi tenia molt contacte i, quan va llegir el llibre, que també s’ubica en un sanatori, en una carta diu que li agradaria escriure una novel·la com aquesta. També hi ha referències a La muntanya màgica de Thomas Mann. Que El mar passi en un sanatori és molt important perquè, a part que gairebé tot transcorre allà, el sanatori és un lloc que té unes regles pròpies, fa que el temps quedi mut, obliga els personatges a tenir una vida contemplativa, els encara constantment a una mena de precarietat vital: estar davant l’abisme de la mort, a veure quan arriba.. La tuberculosi s’assimila una mica a la guerra en el sentit que en un context de guerra les normes i la moral són diferents, i en el sanatori també. Precisament el personatge del sacerdot no para de dir que aquests nens, dins del sanatori, pequen com peca l’alta societat, de forma sofisticada, sense ni immutar-se, tot s’hi val perquè, al final, si estàs a punt de morir-te, tot pren un altre caire.. Sí, Antoni Tàpies, per exemple, era tuberculós i deia que mai era tan creatiu com quan tenia els atacs. L’escriptora Susan Sontag analitza les malalties i quines influències tenen en les persones i la tuberculosi ha estat històricament romantitzada. Es creia que era com la malaltia dels éssers tocats per la mà divina pel físic que genera: els llavis queden més gruixuts, posa una mena de rubor a les galtes. Així, els personatges queden molt sensualitzats. Fins i tot es creia que era una malaltia que embellia una mica l’ésser.. «La tuberculosi ha estat romantitzada, era la malaltia dels éssers tocats per la mà divina». Sí, al de Caubet, a Mallorca i quan se’n va anar a Barcelona va anar fent estades per guarir-se, però no van ser continuades. Sempre va estar malalt, però no va estar sempre dins dels sanatoris.. Molta feina, quatre anys i mig, però va ser una experiència intel·lectual molt completa perquè, a més, vaig visitar l’arxiu de la censura, després vaig anar a Mallorca i vaig veure l’espai de la casa on vivia Blai Bonet abans que la reformessin i la transformessin en un centre poètic que ja es pot visitar.. És la novel·la més trencadora i completa, sobretot narratològicament i tècnicament perquè té unes característiques molt modernes que miren cap a Europa o agafa coses, per exemple, de Faulkner, de la literatura nord-americana. S’interrelaciona molt amb la literatura catalana, espanyola i també europea, però hi ha una altra novel·la seva que és Mister Evasió (1969) que a mi em sembla molt bona també, potser m’agrada tant com El mar, però no és tan completa per estudiar-la, no té tantes facetes.. És poeta i sempre té la paraula justa, la paraula que comprimeix més sentits alhora. Amb això és un mestre. La seva narrativa és molt lírica, opera molt a partir de metàfores, comparacions, una adjectivació molt i molt rica. Podríem dir que El mar és una novel·la lírica i això fa que agafi el lector i el va portant, a poc a poc, per tots els paràgrafs, el va conduint de manera molt fluida, una mica com la poesia.
