L’escalenca Lurdes Boix (1957) ha estat convidada a fer el pregó de la festa de Santa Màxima aquest divendres 28 d’agost, a les 20.40 hores. Ho farà des del balcó de l’Ajuntament, espai privilegiat des d’on es dirigirà al públic assistent. Llicenciada en Geografia i Història, Lurdes Boix va ser la primera arxivera i directora del Museu de l’Escala, càrrec que va deixar per jubilació el desembre del 2024. Persona molt sensible amb la custòdia i preservació del patrimoni i la memòria, és autora de nombrosos estudis i llibres sobre l’Escala i el món del mar. Un dels darrers, que es publicarà en breu, estarà dedicat a la pesca del corall i inclourà entrevistes amb els últims corallers.
L’escalenca Lurdes Boix (1957) ha estat convidada a fer el pregó de la festa de Santa Màxima aquest divendres 28 d’agost, a les 20.40 hores. Ho farà des del balcó de l’Ajuntament, espai privilegiat des d’on es dirigirà al públic assistent. Llicenciada en Geografia i Història, Lurdes Boix va ser la primera arxivera i directora del Museu de l’Escala, càrrec que va deixar per jubilació el desembre del 2024. Persona molt sensible amb la custòdia i preservació del patrimoni i la memòria, és autora de nombrosos estudis i llibres sobre l’Escala i el món del mar. Un dels darrers, que es publicarà en breu, estarà dedicat a la pesca del corall i inclourà entrevistes amb els últims corallers.
L’escalenca Lurdes Boix (1957) ha estat convidada a fer el pregó de la festa de Santa Màxima aquest divendres 28 d’agost, a les 20.40 hores. Ho farà des del balcó de l’Ajuntament, espai privilegiat des d’on es dirigirà al públic assistent. Llicenciada en Geografia i Història, Lurdes Boix va ser la primera arxivera i directora del Museu de l’Escala, càrrec que va deixar per jubilació el desembre del 2024. Persona molt sensible amb la custòdia i preservació del patrimoni i la memòria, és autora de nombrosos estudis i llibres sobre l’Escala i el món del mar. Un dels darrers, que es publicarà en breu, estarà dedicat a la pesca del corall i inclourà entrevistes amb els últims corallers.. Quan l’alcalde m’ho va demanar em vaig quedar sorpresa, molt. No era una cosa que descartés, però molt més llunyana, molt llunyana. La cosa que em va fer decidir és que l’alcalde em va dir que havia fet una feina que havia transcendit l’Escala, tant a escala nacional com internacional, amb els llibres que he escrit, amb les conferències que he fet. De fet, formem part de l’Associació de Museus Marítims de la Mediterrània. I com a arxivera vaig anar a Guadalajara, a Mèxic, on hi havia en Josep Maria Murià, que em va convidar a fer una xerrada a la Universitat. També vaig anar a Bogotà, a Colòmbia, on vaig substituir l’arxiver Ramon Albert. Ell em va demanar que expliqués la difusió cultural d’un arxiu amb exemples.. La veritat és que he anat més enllà perquè, com que m’ha agradat, m’hi he dedicat hores i esforç sense esperar res a canvi, naturalment, perquè jo m’estimo l’Escala, m’estimo el patrimoni. Era com un deure i, a la vegada, un plaer anar aconseguint cosetes: des de la més humil barraca de pescadors fins a l’Alfolí. Però allò que em va fer decidir és quan l’alcalde em va recordar com, en els trenta-sis anys que havia treballat a l’Ajuntament, havia anat pràcticament a totes les cases de l’Escala on hi ha gent gran. Perquè jo vaig començar el desembre de l’any 1988, però el gener del 1989, quan naixia la revista Fulls d’Història Local, que vam començar amb el tema del cinquantenari de la Guerra Civil, ja vaig anar regularment a fer entrevistes sistemàtiques a aquestes persones perquè no podíem esperar. Així, cada setmana anava un matí a una casa, un parell d’hores normalment o una mica més. I d’aquesta manera es van recuperar fotografies antigues, documents antics, objectes de pesca, de pagès i de vida quotidiana que van servir per fer, no un museu, sinó dos. El fet de ser de l’Escala i estimar-me el patrimoni ha fet que fos una persona molt oberta i que hagi facilitat també, per exemple, la recuperació del fons literari de Víctor Català, perquè era molt amiga de Lluís Albert i la família.. Vaig pensar en una senyora que es va morir fa dos mesos, que jo estimava molt i ella a mi. Es va morir a 96 anys, l’Amàlia Dubé, de les últimes persones grans que he entrevistat, perquè, és clar, és llei de vida i es van morint. I l’Amàlia sempre em deia: «Lurdes, quanta feina que fas per l’Escala». Jo sé que a ella li hauria agradat molt que jo fos la pregonera i vaig pensar, ara que ja no hi és, ara que es va morint tota aquesta gent que forma part d’aquesta generació, que jo dic, la del rem i la vela en mar, és a dir, quan la terra i el mar no estaven mecanitzats, que és un gran canvi, un gran salt, una revolució i transformació brutal. Els motors, els tractors i les barques de pesca amb motor. Per mi, poder entrevistar aquesta generació que havia treballat i viscut molts anys de la seva vida abans d’aquesta transformació va ser, doncs, per mi, que m’agrada la història i l’antropologia, un veritable plaer a tots els nivells. Tant el seu llenguatge, que jo el trobo sumament poètic, perquè estava arrelat a la mar i a la terra, però que ja es va perdent, al treball, la música, les cançons, les danses, la festa…. Fer el pregó és un honor que encara no me’l crec i em vaig emocionar. Serà un agraïment a la vida, que va fer que els meus pares em fessin néixer i viure a l’Escala». El meu pregó és un agraïment primer al poble, que m’ha concedit aquest honor, que és un gran repte, però també a totes les persones, els col·lectius, que m’han ajudat a recuperar el patrimoni del meu poble que, per mi, és el més bonic del món. Crec que realment a la vida s’ha de ser agraït i a mi m’agrada ser-ho. Agrair a aquestes persones grans; a Josep Tero, de la Comissió de Defensa de l’Arquitectura Popular; a les més de tres-centes persones que col·laboren amb la Festa de la Sal, que aquest any arribarà a la 29a edició.. Cert, és un agraïment a la vida, que va fer que els meus pares em fessin néixer i viure a l’Escala. També a la botiga de casa meva, que era com un centre social on tothom explicava penes i alegries, i que no es tancava mai, com totes les cases de l’Escala, ni de dia ni de nit, molt lluny ara de la fredor dels supermercats. De petita, doncs, a la botiga, vaig conèixer la gent del poble, tots els pescadors de tresmall que venien al matí a buscar quatre cosetes per dur a la barca, les dones que treballaven a la fàbrica d’anxoves, la mainada, els pescadors de teranyina que venien al vespre… Com que no es tancava mai sempre era com un mosaic, era el poble en petit. I, com que encara queda gent gran d’aquella, doncs, vull i em fa il·lusió que vegin que aquesta persona que va entrar a les seves cases, a qui van obrir les portes i van explicar la vida, va aprendre molt d’ells, lliçons de vida. Començant pels meus avis, que jo de petita a casa ja escoltava aquestes històries.. Fer el pregó és un honor que encara no me’l crec i sí, em vaig emocionar perquè a la meva família, fins on recordo, les dones són de l’Escala i els homes tots han vingut de fora, especialment el meu pare i el meu avi. El meu pare va viure una infantesa molt dura, perquè la mare era vídua, amb deu criatures. Ell va venir d’Olot a l’Escala a peu perquè li van dir que a Cinc Claus hi havia un mas que necessitava un mosso. I, així, sortint de l’Ajuntament vaig pensar en el pare i li vaig dir: «Tu vas arribar de fora a l’Escala, et vas haver d’adaptar, vas patir, i ara, doncs, a la teva filla el poble li demana que faci el pregó», i em vaig emocionar.
