M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968), directora de l’Observatori Cultural de Gènere, s’ha especialitzat en literatura escrita per dones i ha publicat nombrosos llibres. L’idil·li amb Caterina Albert ve de lluny i Cartes a les amigues (Pagès Editors), que aquest dissabte 29 de novembrea les 12.15 hores presenta, en primícia, a la llibreria Vitel·la de l’Escala, és una prova irrefutable del seu compromís amb l’autora. En aquesta entrevista, M. Àngels Cabré profunditza en la rica personalitat de l’escriptora escalenca que emergeix a través del seu epistolari, però també en les dificultats que ha hagut de superar fins a veure publicat aquest llibre. El fet és que va rebre negatives de vuit editorials fins que Pagès Editors es va enamorar del projecte.
M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968), directora de l’Observatori Cultural de Gènere, s’ha especialitzat en literatura escrita per dones i ha publicat nombrosos llibres. L’idil·li amb Caterina Albert ve de lluny i Cartes a les amigues (Pagès Editors), que aquest dissabte 29 de novembrea les 12.15 hores presenta, en primícia, a la llibreria Vitel·la de l’Escala, és una prova irrefutable del seu compromís amb l’autora. En aquesta entrevista, M. Àngels Cabré profunditza en la rica personalitat de l’escriptora escalenca que emergeix a través del seu epistolari, però també en les dificultats que ha hagut de superar fins a veure publicat aquest llibre. El fet és que va rebre negatives de vuit editorials fins que Pagès Editors es va enamorar del projecte.
M. Àngels Cabré (Barcelona, 1968), directora de l’Observatori Cultural de Gènere, s’ha especialitzat en literatura escrita per dones i ha publicat nombrosos llibres. L’idil·li amb Caterina Albert ve de lluny i Cartes a les amigues (Pagès Editors), que aquest dissabte 29 de novembrea les 12.15 hores presenta, en primícia, a la llibreria Vitel·la de l’Escala, és una prova irrefutable del seu compromís amb l’autora. En aquesta entrevista, M. Àngels Cabré profunditza en la rica personalitat de l’escriptora escalenca que emergeix a través del seu epistolari, però també en les dificultats que ha hagut de superar fins a veure publicat aquest llibre. El fet és que va rebre negatives de vuit editorials fins que Pagès Editors es va enamorar del projecte.. Volia saber més de la relació de Caterina Albert amb altres escriptores, sobretot amb les més joves, dels anys de la República, a banda d’Aurora Bertrana de qui ja sabem que va tenir amistat i una relació estreta. Però jo volia saber si havia tractat a la resta com Maria Teresa Vernet o Rosa Maria Arquimbau. Vaig anar un dia a l’arxiu Víctor Català, a l’Escala, per tafanejar una mica i vaig demanar els documents relacionats amb les dones i van començar a sortir. Al final, vaig veure clarament que hi havia un epistolari i que podia ser complet, d’anada i tornada amb totes les cartes seves a les dones i les dones a ella, però el volum hauria estat de sis-centes cartes. Vaig començar amb cinquanta cartes escrites només per ella i va anar creixent fins a més d’un centenar.. Només les cartes escrites per ella. Vaig buscar coses que havia vist citades per no oblidar-me de res tenint a mà els congressos que s’han fet, els articles publicats, per veure si estaven citant alguna carta que no conegués. Passava amb Dolors Monserdà que les cartes estan publicades, però no les té l’arxiu. En el seu moment algú les va tenir, les va estudiar, les va reproduir i incloure en un volum d’obres completes i després van desaparèixer, que no vol dir que un dia no reapareguin. Passa amb Aurora Bertrana que no he trobat cap carta de la Caterina a ella perquè s’han perdut. Pot haver estat durant el trasllat entre el Clos del Pastor, on la família tenia el material, i l’Alfolí de la Sal i poden tornar a sortir perquè s’hagin traspaperat, que és molt fàcil, o que algú, un dia, hereti una carpeta i hi hagi unes fotocòpies d’unes cartes que s’han perdut.. No, també de la biblioteca de Figueres perquè hi ha una família que va deixar un petit llegat, un plec de cartes. Hi ha alguna altra cosa reproduïda en algun lloc que he pogut aprofitar. També faig una cloenda especial amb Aurora Bertrana que volia que hi fos, perquè li era tan propera i va estar molt present al final de la vida de Caterina Albert. Volia recordar-la, però no es trobava cap carta i vaig reproduir-ne una que hi ha al web de la Fundació Bertrana, escrita per Mercè Albert, neboda de Caterina Albert i qui li transcrivia les cartes quan ella ja no podia escriure perquè no s’hi veia, a l’Aurora i on li trasllada que la tieta la troba a faltar.. Una cinquantena, entre les quals hi ha les més grans que ella com Dolors Montserdà, les d’edat més semblant com Carme Karr i de l’àmbit castellà com Concha Espina o Blanca de los Ríos. Després venen les més joves com María Luz Morales, que la va traduir, i Mercè Rodoreda. En acabat, les amigues de la infantesa a l’Escala o que van marxar fora, les que no són escriptores, com Lola Broggi, és a dir, les amigues que ho van ser sempre i que, tant ella com la seva germana, tractaven més cordialment. També algunes dones professionals com Maria Montessori o l’actriu Lola Membrives, la més famosa de l’època, que ella els escriu cartes des de l’admiració.. «L’epistolari dinamita la idea que era una dona solitària; ella era molt sociable i sempre estava pendent de tothom». Ens permet adonar-nos que Caterina Albert feia molta vida a Barcelona, hi passava tots els hiverns en un pis que van llogar, quan mort el pare, l’any 1890, al carrer València perquè els germans més petits poguessin estudiar allà. Ella té vint anys i es fa càrrec de la hisenda i passa a ser el cap de família. Caterina anava molt al teatre, al cinema, a sopar, feia molta vida i ho veus a la carta que li escriu a Membrives on li diu que ha vist dues vegades l’obra de teatre que està fent. Això, sobretot, ens diu que era una gran espectadora perquè el que li explica és com de crítica professional.. Sí, quatre o cinc admiradores seves que li demanaven signatures pels seus àlbums. Hi havia costum de demanar-los una petita dedicatòria i cada persona, sobretot les noies, guardaven. Aquestes noies no sabem qui són, tot i que creiem són de l’àmbit més gironí i imaginem que algun cop van estar a prop d’ella o filles d’algú que coneix.. Dinamita la idea que era una dona solitària que vivia tancada a casa. Ella era una dona molt sociable que al mateix temps et diu que li agrada estar sola i tranquil·la, però fa també aquestes relacions amb molta simpatia i naturalitat, gens esquerpa, tot al contrari, és d’una generositat sempre pendent de tothom.. Aquest epistolari il·lumina la vida privada que no coneixíem i et canvia la imatge que teníem d’ella.. És molt de l’època, són relacions molt cordials, no hi trobem ni traça de relació amorosa o alguna cosa hiperpersonal que no expliqués a ningú. La seva gran confident, de fet, és la seva germana Amèlia, així que no necessita aquestes amigues per fer de confidents, però t’adones que amb el cercle d’amistats de l’Escala feia una vida molt normal i que era una persona que obria la porta i contestava a tothom. Era tota simpatia.. Pràcticament, la seva vida sencera des del 1905, l’any que publica Solitud, quan ja s’ha convertit en una jove escriptora, i arribem fins un any abans de la seva mort. És la seva vida adulta sencera.. «Per a ella, l’epistolari era també com una part, entre cometes, de la seva creació literària perquè li dedicava moltes hores al dia, ho feia amb molta consciència, era una disciplina». D’una banda, aplegar-ho tot ha costat molt i també publicar-ho, despertar l’interès de les editorials. Vuit em van dir que no, fins i tot, la de Víctor Català, que és Club Editor Afortunadament, a Pagès Editors hi ha una poeta, Àngels Marzo, fent de cap editorial, i ella, que té sensibilitat, li va agradar molt. La resta van dir que no es vendria perquè hi ha encara la idea que és una dona que parla de les seves coses.. Em vaig adonar que és veritat que ha tingut una revifalla, però que, segurament, es ven poc i els editors no tenen tants diners per perdre ni tantes facilitats per treure llibres que no seran premi Sant Jordi. Tot i que és un llibre de molt bona lectura i per passar una bona estona. També he actualitzat una mica el català perquè no grinyolés ni quedés massa lluny, tot i que ha costat transcriure’l perquè en alguns moments les cartes són esborranys. No queden les fotocòpies de les cartes enviades, només els esborranys escrits de pressa, en llapis. Suposo que totes les cartes que ella anava enviant la meitat s’han perdut òbviament, excepte alguns destinataris que han tingut l’interès de tornar-les. Per les Espanyes deu haver-hi un munt de cartes seves.. Exacte, per això era important fixar-ho perquè així sabrem del cert una sèrie de coses amb la data concreta. I interessava fer-ho cronològic perquè es pogués veure la progressió del personatge i aquesta pluralitat de relacions. A Caterina Albert no la coneixíem de res, se l’havia etiquetat com una dona una mica rara i de rara res. Era una senyora burgesa que es podia haver permès només administrar les seves propietats i, en canvi, va fer una gran obra literària. Això vol dir que dintre tenia un foc molt important. És veritat que no té la continuïtat d’escriure cada dia de cada any de la seva vida, però és perquè es preocupa molt per la vida privada, per la seva família. Hi ha anys que està pendent de la mare i no escriu. Deixava d’escriure per atendre els seus. Sempre pendent de tothom.. «Devia ser una dona encantadora, seria amiga seva segur, perquè se la veu humil, intel·ligent, amb molt sentit de l’humor, molt realista i pràctica, molt diferent de la imatge que ens havien venut». Crec que són cartes que escrivia d’una manera molt educada i que podia veure tothom, no hi ha res ocult. Caterina Albert no feia vida social literària, a diferència d’altres escriptores amb les quals s’escrivia com Concha Espina. Quan s’escriu amb Matilde Arrás parlen de coses bastant personals i interessants sobre l’escriptura. Se’n podria fer un llibre només amb elles, però no diuen res que elles no haguessin dit en públic, no hi ha res que faci sang, que ofengui a ningú. Caterina Albert era una dona molt intel·ligent i mesurava molt les coses, no hi ha cap moment en què es deixi anar i expliqui coses que no vulgui explicar, controla molt bé el que escriu. Per a ella, l’epistolari era també com una part, entre cometes, de la seva creació literària perquè li dedicava moltes hores al dia, ho feia amb molta consciència, era una feina escriure tot això perquè ella contestava a tothom. Era una disciplina. I estava contenta d’estar en relació amb la societat del seu temps i amb les deixebles més joves passa. Per exemple, amb Maria Teresa Vernet, que va ser com el best-seller de l’època, una dona soltera, discreta, però molt interessant, Caterina Albert li diu que ha llegit la seva primera novel·la i que li havia encantat, que tenia molt futur. Estava pendent del que publicaven les joves. I quan li escrivia Mercè Rodoreda estava contenta de contestar-la. Mai es veu una relació de poder, era una dona molt humil, era una relació de tu a tu, sempre apreciant allò que tenia de bo l’altre. Realment devia ser una dona encantadora, seria amiga seva segur, perquè se la veu humil, intel·ligent, amb molt sentit de l’humor, molt realista i pràctica, molt diferent de la imatge que ens havien venut.. És la versió en castellà, actualitzada i ampliada de la primera part de Flors i violes. La Barcelona literària en clau femenina. Amb aquesta nova edició s’arriba a les escriptores més joves. Fa uns dies me’l va presentar Carme Riera a Barcelona. És un llibre molt bonic amb setanta dibuixos-retrats de les autores, una petita joia.
