El 8 de febrer de 1939, amb la guerra gairebé perduda, l’exèrcit republicà fa esclatar el polvorí emplaçat a l’església de Llers. En pocs segons, el poble empordanès desapareix del mapa. Literalment. A partir d’aquest moment tràgic i real, l’autora María Escalas (Mallorca, 1969) reconstrueix a No va quedar res (Ara Llibres) la vida i la mort d’un poble, una història commovedora sobre la fragilitat de la vida humana.
El 8 de febrer de 1939, amb la guerra gairebé perduda, l’exèrcit republicà fa esclatar el polvorí emplaçat a l’església de Llers. En pocs segons, el poble empordanès desapareix del mapa. Literalment. A partir d’aquest moment tràgic i real, l’autora María Escalas (Mallorca, 1969) reconstrueix a No va quedar res (Ara Llibres) la vida i la mort d’un poble, una història commovedora sobre la fragilitat de la vida humana.
El 8 de febrer de 1939, amb la guerra gairebé perduda, l’exèrcit republicà fa esclatar el polvorí emplaçat a l’església de Llers. En pocs segons, el poble empordanès desapareix del mapa. Literalment. A partir d’aquest moment tràgic i real, l’autora María Escalas (Mallorca, 1969) reconstrueix a No va quedar res (Ara Llibres) la vida i la mort d’un poble, una història commovedora sobre la fragilitat de la vida humana.. Amb la guerra pràcticament perduda, l’exèrcit republicà intentava detenir l’avanç dels franquistes fent voladures a ponts i a infraestructures. Hi havia un polvorí a l’església de Llers. Per tal que els franquistes no disposessin de la pólvora, van decidir fer-lo esclatar.. Sí. Va quedar un munt de runa i el poble va perdre la seva fisonomia.. He tingut una conversa molt interessant amb un Tedax (Tecnic en Desactivació d’Artifacts Explosius), i sí, fins i tot avui en dia, amb la tècnica molt més avançada, es veu que l’abast d’una explosió depèn de molts factors que fan que sigui força imprevisible. Des de la humitat de l’aire, l’orografia del terreny, la qualitat de les parets de les cases, etc.. Així va ser. Fins i tot es va multar a veïns que volien recuperar coses seves. Tot plegat, molt trist.. No crec que sigui el cas. De fet, van estar quaranta anys repetint com eren de dolents els republicans. A mi el que em sembla és que, ara ja, noranta anys després de la tragèdia, podem contextualitzar amb més serenor. I entendre millor com van anar les coses. Tinc molt clar que a la guerra civil hi va haver un bàndol republicà, democràticament elegit pels ciutadans, i un bàndol feixista, ajudat per potències estrangeres, que va imposar amb violència el que no havia pogut guanyar a les urnes.. Efectivament. I oblidar el passat és la millor manera de condemnar-nos a què es repeteixi. Tot el llibre vol ser un homenatge en memòria de la gent que va patir aquella salvatjada.. L’editora d’Ara Llibres em va explicar la història de l’explosió, i em va proposar que escrivís sobre això. A mesura que anava investigant vaig quedar fascinada per tota la història que guarda aquest lloc. Això sí, vaig haver d’acotar. M’hauria agradat molt posar-hi bruixes, i oli, i el castell, i… no diré que no hi siguin, de biaix, però sobretot, el llibre explica l’explosió.. Li proposo que faci un exercici: pensi què trobaria a faltar més de casa seva, si d’un dia per l’altre desaparegués del mapa. Sí que hi ha coses materials, que han costat un esforç per adquirir. Després, coses amb valor sentimental: unes fotos, l’olor del celler, els sons que se senten a primera hora del matí… I si es perd tot això, que no es pot quantificar, el sentiment de desarrelament, de pèrdua, és infinit.. El que veig és que la gent del poble és la que pateix les conseqüències de la barbàrie dels poderosos.. Em meravella la gran capacitat de resiliència de la gent de Llers: que, per exemple, en plena postguerra, tot i que estava prohibidíssim, van tornar a celebrar carnestoltes. Em fascina pensar en les criatures que, per anar a escola, passaven per la runa del poble. Avui en dia tot està canviat… però cal recordar-ho sempre, perquè no es torni a repetir.. Subscriu-te per seguir llegint
