El nom de Lurdes Boix (L’Escala, 1957) està intrínsecament vinculat al món dels arxius, el patrimoni, la recerca i l’Escala. Llicenciada en Geografia i Història, compta amb dos màsters en Arxivística i Patrimoni Cultural-Museologia per la UdG. Actualment, és vicepresidenta primera de l’associació dels Museus Marítims de la Mediterrània. Era el desembre del 1988, quan entra a formar part de l’equip de l’Ajuntament de l’Escala amb contracte i el 1992 es crea la plaça d’arxivera que guanya com a funcionària. Lurdes Boix va començar sola i recorda haver treballat amb màquina d’escriure, passar als primers ordinadors i fins les últimes innovacions. Assegura que es jubila satisfeta. A banda dels nombrosos llibres publicats, ho fa, diu, deixant «un arxiu» en el qual es preserva «la joia de la corona que és el manuscrit de ‘Solitud'» i cinquanta mil imatges de primer nivell, tot iniciat amb l’ingrés de les plaques de vidre de Josep Esquirol. Coses del destí, el seu últim acte públic serà el divendres 13 de desembre a l’Escala, la inauguració d’una exposició d’aquest fotògraf mític en la que s’exhibiran una trentena d’originals molt poc vistos. Un fotògraf que, a més, aviat es podrà admirar al Museu del Prado de Madrid.
El nom de Lurdes Boix (L’Escala, 1957) està intrínsecament vinculat al món dels arxius, el patrimoni, la recerca i l’Escala. Llicenciada en Geografia i Història, compta amb dos màsters en Arxivística i Patrimoni Cultural-Museologia per la UdG. Actualment, és vicepresidenta primera de l’associació dels Museus Marítims de la Mediterrània. Era el desembre del 1988, quan entra a formar part de l’equip de l’Ajuntament de l’Escala amb contracte i el 1992 es crea la plaça d’arxivera que guanya com a funcionària. Lurdes Boix va començar sola i recorda haver treballat amb màquina d’escriure, passar als primers ordinadors i fins les últimes innovacions. Assegura que es jubila satisfeta. A banda dels nombrosos llibres publicats, ho fa, diu, deixant «un arxiu» en el qual es preserva «la joia de la corona que és el manuscrit de ‘Solitud'» i cinquanta mil imatges de primer nivell, tot iniciat amb l’ingrés de les plaques de vidre de Josep Esquirol. Coses del destí, el seu últim acte públic serà el divendres 13 de desembre a l’Escala, la inauguració d’una exposició d’aquest fotògraf mític en la que s’exhibiran una trentena d’originals molt poc vistos. Un fotògraf que, a més, aviat es podrà admirar al Museu del Prado de Madrid.
El nom de Lurdes Boix (L’Escala, 1957) està intrínsecament vinculat al món dels arxius, el patrimoni, la recerca i l’Escala. Llicenciada en Geografia i Història, compta amb dos màsters en Arxivística i Patrimoni Cultural-Museologia per la UdG. Actualment, és vicepresidenta primera de l’associació dels Museus Marítims de la Mediterrània. Era el desembre del 1988, quan entra a formar part de l’equip de l’Ajuntament de l’Escala amb contracte i el 1992 es crea la plaça d’arxivera que guanya com a funcionària. Lurdes Boix va començar sola i recorda haver treballat amb màquina d’escriure, passar als primers ordinadors i fins les últimes innovacions. Assegura que es jubila satisfeta. A banda dels nombrosos llibres publicats, ho fa, diu, deixant «un arxiu» en el qual es preserva «la joia de la corona que és el manuscrit de ‘Solitud'» i cinquanta mil imatges de primer nivell, tot iniciat amb l’ingrés de les plaques de vidre de Josep Esquirol. Coses del destí, el seu últim acte públic serà el divendres 13 de desembre a l’Escala, la inauguració d’una exposició d’aquest fotògraf mític en la que s’exhibiran una trentena d’originals molt poc vistos. Un fotògraf que, a més, aviat es podrà admirar al Museu del Prado de Madrid.. Quines sensacions té ara mateix, a les portes de la jubilació?. La sensació és agradable. La setmana passada, a l’Oberta feia tramuntana i el mar era de color verdós. M’encanta el mar, com a font d’inspiració, i quan era petita, per desfogar-me si estava trista, anava a mirar-lo i em treia les penes. Pensava, doncs, que d’aquí a un mes, si em ve de gust asseure’m una hora contemplant el mar, ho podré fer. La llibertat i disponibilitat del meu temps és el que em fa il·lusió, però no vull deixar els projectes que m’engresquen i així continuaré col·laborant amb la Festa de la Sal i entrevistant a la gent gran del poble perquè, els últims anys, la burocràcia administrativa és tan feixuga que se t’emporta moltes hores.. Aquestes entrevistes han estat cabdals. Què la va dur a iniciar-les?. De petita vaig tenir la sort de viure amb els avis, en aquest cas, materns. La meva àvia s’ocupava de la casa perquè els meus pares treballaven tots dos a la botiga, i el meu avi, que era fill de Fortià, m’explicava coses del passat. Va ser el primer a fer-ho. A mi, m’agradava escoltar aquells ressons antics, trobava que la gent gran tenia un llenguatge arrelat a la terra, poètic. El següent referent va ser un pescador que es deia Papat, que ja era vell també, però molt enraonat i tenia molta memòria. Jo vivia a la vora de la Punta, a la placeta de Pekin, i, a la tardor, quan venien els temporals de llevant anava a parar les esbotzades, les onades, com diem a l’Escala. Allà sempre trobava els quatre pescadors jubilats, també en el banc del Si no fos. M’emocionava quan l’avi Papat deia: «Aquesta esbotzada ha abraçat la roca».. Què té la gent gran?. Els avis ens lliguen amb el passat llunyà. Ara jo em pregunto qui transmet avui aquest passat llunyà als petits. Ningú perquè els nens tenen molt poc contacte amb els avis, la immensa majoria ja no hi viuen. Crec que el pitjor per una tribu, una comunitat o un país, és el desarrelament, és nefast per la humanitat i és primordial preservar les arrels, la veu, els records, les fotografies, els documents, és a dir, patrimoni material amb els objectes i els edificis, però també l’immaterial, el que no es veu. El que dona sentit és la memòria associada a aquell objecte, el que li dona vida.. Fent això trencava absolutament la distància generacional.. A la gent gran li agrada reconnectar-se amb la infantesa i, a mi, la història m’agradava des de petita. Ja tenia clar que faria arqueologia, primer, per excavar i desenterrar tresors dels temps passats. Sempre havia llegit per gust llibres d’arqueologia, perquè a casa n’hi havia gràcies al meu germà. El primer va ser ‘Dioses, tumbas y sabios’ (de C. W. Ceram, 1949). Però quan va arribar el moment de triar la carrera vaig pensar que no sabia res d’història moderna i contemporània i vaig decantar-m’hi. Com a curiositat, m’agradava molt la mitologia grega i en aprendre les muses, vaig pensar que si havia de triar, triaria Mnemòsine, la deessa de la memòria, m’hi sentia identificada.. Com sorgeix el món dels arxius en el seu camí professional?. Quan vam acabar la carrera, Joaquim Nadal, aleshores professor meu, ens va dir que, a part de l’ensenyament, hi havia una altra sortida professional: ordenar arxius de pobles petits, perquè en els grans ja hi treballaven arxivers. Unes meves companyes ho van fer a Palafrugell i jo li vaig fer veure a l’alcalde de l’Escala, Joan Pascual, que no disposaven d’arxiu pels documents antics que s’anaven acumulant a les golfes. Li vaig comentar que jo els ordenaria i de franc. Va acceptar.. Lurdes Boix, al Clos del Pastor que va obrir les portes al públic fa poques setmanes. / Basili Gironès. I com va anar?. Encara era l’Ajuntament vell, que Rafael Bruguera després tiraria a terra i faria nou. Els documents estaven tirats, bruts de pols i runa. El terra estava abombat i vaig haver de passar per les vores perquè tenia por que s’enfonsés tot. Proveïda d’una bata, mascareta i guants, els vaig recuperar apropant-los amb una escombra. Vaig trobar pergamins tacats de sang amb esquelets de gatets morts enganxats; la fauna dels arxius, que anomenem lepisma o peixets de plata, que són inofensius, i documents rosegats per les rates. Els vaig anar netejant de pols, documentant-los i posant-los en unes caixes arxivadors. Vaig estar vora un any. Després em vaig casar i vaig tenir el primer fill (en té dos) i vaig marxar fora.. Enceta una nova etapa.. Sí, i em va agradar molt de viure perquè soc una enamorada de la terra i la natura. De fet, amb la jubilació faré un hort perquè el meu pare, que era un lluitador nat i va ser la meva universitat de la vida, me’n va ensenyar. El meu home venia de pagès, de Viladamat, era jardiner, i la meva il·lusió era viure en un mas. Ho vam fer, a Vidreres, com a masovers. Era un dels meus somnis, però el mas era lluny del mar i la cura de les vaques ens feia ser esclaus de l’horari. Aquesta vida de neorurals va durar dos anys.. «M’agradava escoltar aquells ressons antics, trobava que la gent gran tenia un llenguatge arrelat a la terra, poètic». Què va venir després?. Vaig treballar al centre d’Atenció als Menors a Santa Eugènia, tres anys més, i, tot seguit, fent substitucions de professora d’institut. Vaig estar a Sant Hilari Sacalm, Sant Feliu de Guíxols i Girona. Aleshores, l’alcalde Rafael Bruguera em truca i em diu que una historiadora, Mercè Vila, vol consultar l’arxiu històric, que si jo podia atendre-la. Li vaig comentar que no havia acabat la feina d’ordenació, que em podien contractar i s’hi va avenir. Llavors ja es veia necessària la figura dels arxivers als ajuntaments. Aquí va ser quan ens vam començar a reivindicar i els meus companys van anar ocupant llocs a la província. Al principi no era prou ben remunerada i acceptada, però sigui pel meu tarannà obert o perquè l’Escala hi havia molt patrimoni amagat, em va anar molt bé.. Com recorda aquells inicis?. Només d’entrar, vaig anar a la Casa del Gavià on estava sola, però va haver-hi una plaga de termites i es va decidir passar l’arxiu a l’àtic a l’Ajuntament nou. Més endavant, l’Arxiu Històric va anar al Museu de l’Anxova i de la Sal i l’administratiu, temporalment, en el soterrani.. Va tenir la sensació que tot estava per fer?. Sí, he estat pionera, però m’ha agradat. Només teníem de referent Ramon Alberch, arxiver de l’Ajuntament de Girona, a qui li agradava el tema de difusió. Un dia, recordo que dos veïns del poble, Josep Clos i Lluís Vilabrú, em van venir a veure per dir-me que guardaven a casa vuit-centes plaques de vidre de Josep Esquirol. Li vaig comentar a Alberch què fer-ne. Ell va cridar a Josep Maria Oliveras, el fotògraf gironí que va ser qui, més tard, restauraria aquest fons, i tots dos van donar fe de la vàlua d’aquell patrimoni. Tornant a l’Escala li vaig comentar a l’alcalde la possibilitat de fer una exposició que serviria per documentar aquest material i que reproduiríem en una carpeta. Al final en van ser quatre, de carpetes, totes exhaurires. Aquí s’inicia una via de difusió, la de les imatges, a la que després se sumarien els fons Joan Lassús, Vernon Richards i Miquel Batallé. L’any vinent publicarem el llibre que va escriure Jacques Leonard, l’altre fons arribat darrerament.. A l’Arxiu Històric de l’Escala, la fotografia té molt de pes.. Molt. D’aquest gran mestre de la fotografia, Esquirol, també es va adquirir a la Fundació Miró l’altra part del fons que la seva descendent havia dut allà i li havien comprat. Ara tenim prop de dos mil negatius. El fons fotogràfic de l’arxiu, en conjunt, en té més de cinquanta mil.. Lligat a l’arxiu neix un altre important canal de difusió, els Fulls d’Història Local.. Jo ja era membre del Centre d’Estudis Escalencs. Nascut a la dècada dels setanta, van fer molta tasca per la cultura i el patrimoni i Miquel-Dídac Piñero em va proposar fer una revista. El tècnic de Cultura, Pere Guanter, li va semblar bé i així van néixer els Fulls d’Història Local que feien aquest paper de transmissió del saber ancestral a les generacions joves. Ara ja hi ha més consciència, però quan vam començar era un camp per explorar.. Lurdes Boix mostrant la que considera la joia de la corona de l’Arxiu Històric, el manuscrit de ‘Solitud’ de Caterina Albert. / Basili Gironès. Era la manera de fer recerca. Ho sentia com una responsabilitat?. Ens van anar molt bé per la memòria oral i gairebé tots aquests els he fet jo. Després hem editat altres articles de persones a les quals els hi hem demanat. El que més ressò ha tingut és el dels soldats republicans que van haver de treballar a Empúries, fet pel doctor Francesc Gràcia.. Era una publicació diferent.. Cert perquè fins aleshores qui escrivia es remetia a qui li havia explicat, però jo vaig voler que la gent ho sentís tal com ho explicaven els testimonis. Així anava amb unes cintes de casset, que encara conservo, els gravava i transcrivia l’entrevista posant ordre, canviant el mínim per preservar les paraules antigues com remendadores.. Vostè donava als veïns la veu i, a més, honorava la memòria.. Essent ja arxivera contractada, em vaig fer de l’associació d’arxivers de Catalunya i a les primeres reunions, per definir la nostra tasca, quan posàvem en comú temes, jo sempre defensava la recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni, que és pel que he valgut. També vaig defensar sortir de l’arxiu, que la ment de les persones grans també és un arxiu, que s’estava morint l’última generació que havia treballat la terra amb una arada i anat a pescar amb una vela, és a dir, quan el món no era mecanitzat. Ho deia abans que el 2003 la Unesco tipifiqués el patrimoni immaterial. Així va ser com, amb el vistiplau de l’alcalde, un cop a la setmana anava a entrevistar sistemàticament la gent gran del poble.. Això va anar generant un sentiment d’orgull entre els escalencs?. Recordo en acabar una xerrada en el Colegio de Jalisco, a Mèxic, una historiadora mexicana se’m va apropar i em va dir que havia fet que la gent humil del meu poble sentís orgull del seu passat i patrimoni. Crec que, almenys, jo, en el meu poble he estat a temps de salvar una part d’aquesta memòria. Hi ha un llibre, que encara tinc, del catedràtic Joan Miralles Monserrat, que explicava com entrevistar a les persones grans i el vaig utilitzar de manual. Segons ell, la veu més humil té alguna cosa a explicar-nos, ens evoca una veu llunyana del passat, l’autenticitat. Després ja sortia espontàniament. Està tot enregistrat i dipositat a l’arxiu, més de tres- centes gravacions, algunes pendents de transcripció.. «La memòria associada a l’objecte és el que li dona sentit, li dona vida». Són moltes veus.. Les veus del passat.. Va estudiar de menuda a Figueres. Quins records conserva d’aquella etapa?. A Figueres vaig anar interna a les Escolàpies, de sisè a segon de batxillerat. L’avi deia que ell no havia pogut estudiar, però que els nets sí que ho havien de fer. Van fer molts esforços perquè fos possible i els ho agraeixo molt. A Figueres vaig tenir la gran sort de tenir de mestre Maria Àngels Anglada. Gràcies a ella vam fer classes de català quan ningú en feia en tot Figueres. L’assistència era voluntària. Gràcies a ella també les internes sortíem a la nit per veure teatre com ‘La visita de la bella dama’ de Friedrich Dürrenmatt. Ens feia fer classes a la primavera al jardí, era una dona amb una alta sensibilitat i ens educava fent-nos viure la natura a través dels clàssics grecs. Era un privilegi.. També hi va viure altres moments especials.. Teníem setze anys, però les alumnes vam organitzar amb el professor de català, Francesc Vidal, un recital de la Nova Cançó el 1973 amb Ovidi Montllor. Franco no havia mort, però hi havia més permissivitat. Després ja tindria la coneixença de Josep Tero, amic de la colla del meu germà, i, de seguida, ell va impulsar la comissió de defensa de l’arquitectura popular i jo vaig començar a lluitar per salvar l’Alfolí de la Sal i el cementiri mariner. La lluita pel català i antifranquista la vaig mamar des de petita.. Un altre personatge important per vostè és Caterina Albert.. De petita a casa ja hi havia una edició de Solitud, que havia comprat el meu germà i em va encantar. Després van venir els Drames rurals que em van impressionar pels temes i com de ben escrit està. Jo no l’havia vista mai, però en sentia a parlar a casa. El 1966, quan tenia nou anys, anava al col·legi de monges i ens van dir que havia mort una senyora molt important, una gran escriptora i que l’aniríem a veure. Les alumnes vam anar a la casa pairal, recordo pujar al primer pis, ella de cos present i ens van agafar perquè la veiéssim. Abans el contacte amb la mort era habitual.. Com recorda la creació del Museu de l’Anxova i de la Sal?. El Museu de l’Anxova neix de l’arxiu. Si jo no hagués sigut prou oberta per dir vull anar a entrevistar vells i aquests, quan hi anava, m’ensenyaven fotografies antigues familiars que no tenia a l’arxiu, documents antics, escriptures, de tot, que tenien també interès històric i objectes. Si hagués estat tancada, reduccionista, potser hauria dit que això no em tocava a mi, però no ho he fet mai. La Unesco el que recomana és recuperar l’objecte material, però sense la part immaterial no és res, és un número d’inventari i passen les generacions i ningú sap per què servia. Ha d’arribar amb la memòria associada a allò, publicada en un llibre, gravada i transcrita. Encara ara recordo als primers vells, en Xicu Andreu i en Pepet Ballesta, que em venen i em pregunten: ‘Lurdes, vols aquest mallal d’oli?’, i l’agafo, li comento a Rafael Bruguera si puc anar guardant els objectes per a quan hi hagi un museu. Em van donar una xarxa antiga, un llum de barca, i ho vaig anar guardant fins que el 2006 es va poder inaugurar el Museu amb tot allò que havia donat la gent de l’Escala, no es va comprar res.. Lurdes Boix amb els pescadors Pepet Ballesta i Xicu Andreu, al port d’en Perris de l’Escala, l’any 1997. / Josep Maria Oliveras. Des del Museu de l’Anxova i de la Sal han indagat en la vida del poble al llarg del temps.. Sí, vam tractar el conreu de l’arròs i va ser apassionant entrevistar la gent que l’havia cultivat a la postguerra. També quan l’Escala era un jardí de vinyes i ara en queda una en un jardí i la salaó. L’oli i l’olivera ens ha quedat per a més endavant, però hi col·laboraré.. Encara hi ha ganes, veig.. Sí, amb la Festa de la Sal per descomptat perquè és la meva passió i mentre l’energia m’aguanti ho faré. Després amb temes de recerca històrica. Tinc llibres pendents de fer: un sobre la sal, un altre sobre la pesca del corall, un sobre els gitanos. Tinc molta informació i crec que és bo que surti a la llum. També en vull fer un de més personal, de l’Escala de la meva infantesa.. L’altra gran fita va ser recuperar l’Alfolí de la Sal.. La compra de l’Alfolí es va haver de lluitar amb dues campanyes. La primera salva l’edifici, però està en mans privades, i la segona que la fa el Centre d’Estudis Escalencs, «L’Alfolí per el poble». L’Ajuntament de Josep Maria Guinart, que havia inaugurat el museu, el compra i Estanis Puig el fa restaurar i Victor Puga l’inaugura el 2017, el mateix any que el compositor Lluís Albert dona el fons literari i artístic de Caterina Albert i l’Ajuntament compra la finca del Clos del Pastor. El 2018 s’inaugura l’arxiu i culmino amb la museïtzació del Clos.. Li queda alguna recança?. S’havia anunciat la compra de Can Maranges, no s’ha fet encara i m’hauria agradat poder-lo inaugurar perquè és una casa noble única, que no necessita restauració, a diferència de l’Alfolí. A més, tenim un fons d’art en magatzems com la col·lecció Ramis donada per la vídua del pintor, cent olis i més de mil dibuixos o la col·lecció Joan Puig Gillot d’art contemporani, donada i molt valuosa, i preservada a la Fundació Vila Casas. També s’hi podria fer una exposició permanent del fons Josep Esquirol, que s’ho mereix, i encara hi ha pendent les escultures d’Emília Xargay, que la seva família volia donar a l’Escala. Amb tot això, l’endemà ja pots obrir.. Quin missatge li agradaria transmetre?. Que arxiu i museu han d’anar junts perquè el patrimoni no es pot dividir. Cal ser-hi darrere i estimar-lo. M’ha satisfet molt salvaguardar aquesta història del meu poble per generacions futures. Els alumnes tindran en el Museu un lloc on s’haurà preservat la memòria dels seus avis i àvies.. L’Escala, què és per a vostè?. Jo no viuria enlloc més del món que a l’Escala. M’encanta viatjar i com més viatjo més ho penso. I si no existís l’Escala, el Mediterrani, perquè s’assembla tot. És la meva passió i ara el vull tornar a mirar encisada com quan era petita. Tinc el privilegi d’haver nascut i viscut en un poble de mar.. De què se sent més orgullosa?. Que vaig començar tota sola i ara he acabat amb un equip de deu persones. Ha costat arribar fins aquí, però vaig lluitar, vaig donar i la realitat s’imposa.. Subscriu-te per seguir llegint