Pau Subirós Bardera (Figueres, 1987) és llicenciat en Humanitats. Com a periodista ha estat coeditor i redactor del mitja digital La Fissura amb el qual va ser guardonat amb el premi Carles Rahola de Periodisme l’any 2017 per diversos reportatges d’investigació. No va recollir el premi. Aquest llibre que ara presenta, el primer que publica, és fruit de deu anys d’investigació. En aquest sentit, la història de Figueres l’apassiona i s’ha especialitzat en la recerca entorn de les classes populars, aquelles que mai tenen veu en els mitjans tradicionals. Ha publicat diferents articles de recerca històrica als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i va participar en el llibre ‘El país dels cuiners’ (Efadós), el 2019.
Pau Subirós Bardera (Figueres, 1987) és llicenciat en Humanitats. Com a periodista ha estat coeditor i redactor del mitja digital La Fissura amb el qual va ser guardonat amb el premi Carles Rahola de Periodisme l’any 2017 per diversos reportatges d’investigació. No va recollir el premi. Aquest llibre que ara presenta, el primer que publica, és fruit de deu anys d’investigació. En aquest sentit, la història de Figueres l’apassiona i s’ha especialitzat en la recerca entorn de les classes populars, aquelles que mai tenen veu en els mitjans tradicionals. Ha publicat diferents articles de recerca històrica als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i va participar en el llibre ‘El país dels cuiners’ (Efadós), el 2019.
Pau Subirós Bardera (Figueres, 1987) és llicenciat en Humanitats. Com a periodista ha estat coeditor i redactor del mitja digital La Fissura amb el qual va ser guardonat amb el premi Carles Rahola de Periodisme l’any 2017 per diversos reportatges d’investigació. No va recollir el premi. Aquest llibre que ara presenta, el primer que publica, és fruit de deu anys d’investigació. En aquest sentit, la història de Figueres l’apassiona i s’ha especialitzat en la recerca entorn de les classes populars, aquelles que mai tenen veu en els mitjans tradicionals. Ha publicat diferents articles de recerca històrica als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos i va participar en el llibre ‘El país dels cuiners’ (Efadós), el 2019.. Què el va interessar de la història d’El Garrigal?. Que s’havia explicat a mitges o repetint unes fonts que havien sortit als anys vuitanta, que tenien molt mèrit que apareguessin llavors i demostraven que darrere hi havia una cosa molt més complexa. El llibre no només parla del barri, parla de la ciutat i de tots nosaltres perquè molts figuerencs tenen familiars que hi van viure d’alguna manera. Així que mig Figueres som fills o nets de putes, que és com els hi deien als veïns d’allà quan els del centre els volien insultar.. Recorda quan va decidir engegar la investigació?. Estava fent un vermut amb un amic de tota la vida i passant davant l’arxiu municipal em vaig atrevir a entrar a preguntar les condicions d’accés als documents. L’arxivera Eva Astarloa em va dir que era tot lliure i en una cerca ràpida vam trobar diversos expedients sobre el barri. Després d’un any investigant vaig saber que aquell amic era el besnet d’una de les figures gitanes més importants del barri al segle XIX. Era com tancar el cercle.. El periodista Paco Villar li ha fet el pròleg.. Per mi, ell era la referència i, de fet, el llibre neix de llegir-lo a ell, el seu estudi sobre el Raval de Barcelona que apareix quan jo vivia allà. Ja aleshores em fascinava tot l’ambient que hi havia. Inicialment, pensava fer una cosa molt petita de Figueres, però un cop m’hi vaig posar no he parat.. Molts figuerencs recorden la mala fama del carrer La Jonquera.. Encara ara ressonen aquests ecos de carrer poc atractiu quan en veritat ha canviat molt respecte tot el que s’explica en el llibre. De fet, serveix per ser conscients una mica del nostre passat i veure què hi havia hagut. Quan es criminalitza barris s’ha de saber d’on venim i quin ha estat el procés.. I El Garrigal ho va ser.. Cert i no és un patrimoni de les esquerres o de les dretes o del franquisme sinó que és transversal. Tothom va estar d’acord que el barri calia fer-lo desaparèixer, fos com fos, a poc a poc o ràpid.. D’aquell Garrigal històric ja no queda res.. Pràcticament un parell de cases d’aquella època. Queda dempeus un edifici que havia sigut un bar, ara tapiat, però és l’únic i és quasi impossible reconèixer-lo.. Això que, un temps, va ser dels barris més coneguts del país.. La prova és tots els artistes que hi anaven, Dalí, Bonaterra i altres que venien de fora, però el gran volum de negocis dedicats a la prostitució, a part de les tavernes dels voltants, la densitat que hi havia en cinc carrers, un d’ells residencial, no devia tenir comparació a cap altre lloc del país, al marge del barri Xino de Barcelona.