Després de celebrar el 40è aniversari del seu doble en viu Rock & Ríos, el 2022, Miguel Ríos va tornar a l’estudi per publicar un àlbum més rocker en molts anys, El último vals, publicat el novembre del 2025. El presenta en una gira acompanyat d’un quartet.
Després de celebrar el 40è aniversari del seu doble en viu Rock & Ríos, el 2022, Miguel Ríos va tornar a l’estudi per publicar un àlbum més rocker en molts anys, El último vals, publicat el novembre del 2025. El presenta en una gira acompanyat d’un quartet.
Després de celebrar el 40è aniversari del seu doble en viu Rock & Ríos, el 2022, Miguel Ríos va tornar a l’estudi per publicar un àlbum més rocker en molts anys, El último vals, publicat el novembre del 2025. El presenta en una gira acompanyat d’un quartet.. ¿Una gira en què barreja les cançons d’El último vals amb el seu enorme catàleg d’èxits?. Toquem cinc cançons d’El último vals, però la gent no paga per sentir només això, és clar. Si paguen l’entrada i no els cantes Santa Lucía et maleiran tota la vida. I jo estic en aquest ofici perquè la gent m’estimi.. Aquest disc és la seva tornada al so més rock, bateria inclosa, després del semiacústic Un largo tiempo (2021) i de l’orquestral Symphonic Ríos (2018). ¿El 40è aniversari de Rock & Ríos el va animar a recuperar la seva versió més rockera?. La veritat és que ens vam ficar al nou disc com una continuació d’Un largo tiempo, però es va integrar Luis Prado (bateria de Señor Mostaza) al combo i hi va començar a haver canvis. Ell toca tots els instruments, vam anar provant i ens va agradar la textura que donava la bateria. És un plaer veure aquest quartet tocant.. En el tema que obre l’àlbum, En la rampa de salida, canta a «celebrar la vida, tot i que estiguis regular».. Gairebé totes les cançons són autobiogràfiques. Jo sempre he mirat d’explicar el que em passava, la vida quotidiana, les penes polítiques i tot plegat: les coses que m’amoïnen. Hi ha un tema. Si pudiera parar el tiempo, que és una mena de quadern de bitàcola per als qui ja en tenim 80 o més. Fa molt de goig poder explicar les teves avaries sense intentar buscar res més que l’empatia, sense fer pena ni res d’això.. A Oro irlandés recorda un amor antic i fugaç, en «aquell estiu del 73», i diu: «Fa un segle que vaig escapar de la calor del teu llit perquè fugia del món burgès». ¿Els principis per damunt de tot?. Jo era hippy i ella era gairebé burgesa, sí. Una noia que va entrar en la meva vida així, com passava als 70, per desaparèixer al cap de no gaire, ¿oi? Però per fer una cançó tot fa servei. Has d’usar tots els recursos, els records. Per a això serveixen.. ¿Veu la ideologia com un element troncal a la seva obra?. M’ha agradat fer servir les cançons per intentar arreglar el món, tot i que després ja sabem que això no s’aconsegueix. Però m’encanta la llibertat que et pot donar fer una cançó contra un poder que, com que ets una formiga, no t’atacarà directament. Contra Trump, per exemple, i els nous feixismes i tota aquesta cosa de la nova política escorada cap a la ultradreta.. Fa uns dies, al festival Starlite (Marbella), un assistent li va recriminar el seu mocador palestí i la seva «politiqueria», va dir, i vostè hi va respondre: «¿Com no faré política si soc polític?».. M’ho va donar mastegat, perquè jo li vaig dir: «Tu em coneixes, ¿oi? ¿Que potser no sabies a què havies vingut?». Quan alguna cosa es fa trending topic caus en el perill que després tots vulguin tenir el seu moment de glòria, però la situació es va superar d’allò més bé.. ¿No és possible separar les coses i que hi hagi un públic que segueixi el seu treball, malgrat que potser no s’identifiqui políticament amb vostè?. No ho sé. La veritat és que jo no demano a ningú quina és la seva ideologia quan entra en un teatre. Jo soc tolerant. Però des que vaig fer l’Himno a la alegría i després els Conciertos de rock i vaig agafar consciència de per a què servien les cançons: per aturar guerres o intentar-ho, com la del Vietnam. Vaig aprendre que no era un ionqui de la pasta, que l’important dels diners és el que en pots fer, si no vols ser el més ric del cementiri.. ¿Què li sembla que es digui que «la dreta és el nou punk»?. Escolta, que els punks se sentien molt ofesos. Estarien molt emprenyats i farien riots perquè sabessin el pa que s’hi dona. La dreta extrema, més que el nou punk, és el vell feixisme. I prou. Que un falangista sigui punk… Jo el que no entenc és que la política arribi a tapar l’humanisme. El que passa a Gaza és una falta de pietat cristiana i que a la gent que va a missa no li importi aquesta desgràcia, on ja no mana la ideologia sinó la pasta, és obscè.. A Espanya s’ha normalitzat, en certs ambients, insultar el president del Govern. Persones d’una ideologia que figurava que encarnava l’ordre.. ¡Això és el més punk que fa la dreta! Per això deia que haurien de trobar-se amb els punks, amb els Sex Pistols, en un cul-de-sac, aviam… Ara el que han aconseguit és globalitzar els interessos polítics, dir que no als estrangers i això de la prioritat nacional, que és una mentida. Un país que ha estat tota la seva vida emigrant…. Però si ara la gent jove tendeix a la dreta, bé deu haver comès algun error l’esquerra, ¿oi?. És clar, és clar. Però el relat a les xarxes l’ha guanyat l’extrema dreta de manera malintencionada, explicant mentides. L’esquerra té un problema: que no defensem els valors plantant-nos, dient que per aquí no hi passo i s’ha acabat.. Aquesta gira acaba el 8 de desembre vinent al madrileny Movistar Arena. Després d’El último vals, ¿què?. Jo ara mateix estic una mica saturat. Vaig tenir un accident casolà. Vaig caure per les escales, em vaig clavar un cop terrible i he estat de proves. Estic perfectament, sense seqüeles, però crec que em cal un temps per a mi. Hi ha una feina per fer amb la fundació que tinc a Granada. Lluitem perquè la música formi part dels primers anys lectius en l’educació pública. I he de passar per xapa i pintura, com deia Paco Rabal. Es tracta de viure sense donar pel cul a ningú.
