Filòleg de formació, David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) ha impartit classes de llengua i literatura anglesa, ha fet d’editor i ha traduït autors com Rudyard Kipling, Daniel Defoe o Jonathan Swift. La seva vocació, que ha conreat profusament, és l’escriptura. Titllat de constructor de móns ficticis de gran precisió, en els últims onze anys ha publicat catorze llibres, el darrer, ‘Proliferen les calandres’, amb Spècula, segell dirigit per Jordi Casals des de l’Empordà. En aquesta nova novel·la, l’autor porta al lector per un món distòpic rural on la manca de recursos empeny als protagonistes a emprendre un viatge incert.
Filòleg de formació, David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) ha impartit classes de llengua i literatura anglesa, ha fet d’editor i ha traduït autors com Rudyard Kipling, Daniel Defoe o Jonathan Swift. La seva vocació, que ha conreat profusament, és l’escriptura. Titllat de constructor de móns ficticis de gran precisió, en els últims onze anys ha publicat catorze llibres, el darrer, ‘Proliferen les calandres’, amb Spècula, segell dirigit per Jordi Casals des de l’Empordà. En aquesta nova novel·la, l’autor porta al lector per un món distòpic rural on la manca de recursos empeny als protagonistes a emprendre un viatge incert.
Filòleg de formació, David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970) ha impartit classes de llengua i literatura anglesa, ha fet d’editor i ha traduït autors com Rudyard Kipling, Daniel Defoe o Jonathan Swift. La seva vocació, que ha conreat profusament, és l’escriptura. Titllat de constructor de móns ficticis de gran precisió, en els últims onze anys ha publicat catorze llibres, el darrer, ‘Proliferen les calandres’, amb Spècula, segell dirigit per Jordi Casals des de l’Empordà. En aquesta nova novel·la, l’autor porta al lector per un món distòpic rural on la manca de recursos empeny als protagonistes a emprendre un viatge incert.
Era l’any 2014 quan Males Herbes publicava el seu primer llibre, ‘Cartes mortes’ i l’any següent, ‘Res no és real’. Un inici meteòric.
Els hi vaig enviar els dos i els dos els van comprar. Males Herbes feia poc que estava en circulació i em va interessar l’editorial. Així que els hi vaig enviar els dos originals, que feia molts anys que tenia al calaix. Van sortir amb un any de diferència.
Formar part dels inicis d’aquesta prestigiosa editorial està prou bé.
Ja es veia aleshores la línia que portaven, que anaven molt forts. Em van interessar i vaig tenir aquesta sort perquè m’hauria pogut passar tota la vida sense publicar. Jo escrivia molt, però no tenia vocació per publicar. Havia estat editor d’una revista cultural a Andorra (on viu des de fa cinquanta anys), però no tenia vocació de publicar perquè sí. Hagués pogut perfectament no fer-ho, però tenia llibres i en aquell moment vaig moure’n uns quants. A partir d’aquí tot va ser molt fàcil: el que tenia guardat, el que estava produint o he anat fent, ha anat trobant sortida.
És una sort perquè tampoc és tan fàcil editar.
Amb algun llibre he tingut més dificultat, però un cop tens llibres editats i la gent et comença a conèixer és tot més senzill. Fins al punt que hi ha la paradoxa que començo a publicar gran, als quaranta-tres o quaranta-quatre, i després de fer-ho amb Males Herbes he publicat dotze llibres en solitari, que és una barbaritat. Mentrestant, també he fet d’editor, he traduït….
La darrera aventura, ‘Proliferen les calandres’, sembla tenir una connexió amb ‘Res no és real’, ubicant l’acció en una comunitat aïllada.
Hi ha lectors que troben el lligam de gènere, que el posicionen com una distopia, que ho entenc, però jo no la vaig concebre amb aquesta idea. Tenen coses que s’assemblen, però són molt diferents. Res no és real era una obra molt curta, molt intensa, amb uns capítols mínims i un treball de llengua que aquí no hi és. Proliferen les calandres crec que és el meu primer llibre amb una trama més o menys lineal i molt fàcil de llegir. Jo acostumo a fer coses més fragmentàries perquè m’agrada molt treure la forma, experimentar, agafar riscos. Una altra manera de fer no la sé aguantar, no és la meva manera d’escriure.
Què l’ha dut, doncs, a fer el pas?
Escriure així, per mi, era un experiment, però sabia que anava a fer una cosa més llegidora per molta gent. No sé si millor o no, més entretinguda o no, però fàcil de seguir, segurament. En narrativa curta ja ho havia fet i he pogut provar moltes coses.
La novel·la arrenca amb unes paraules de «l’autor» que confessa no haver escrit aquest llibre sinó que és una mena de regal d’un amic que s’ha anat fent seu. Sorprèn.
Qui llegeix Gálvez per primer cop li pot sorprendre una mica, però és un joc amb el lector que he fet sempre, de mirar què és veritat i què no. És una picada d’ull més sense més secret perquè després la primera part no té massa jocs ni secrets.
Què són les calandres que s’esmenten en el títol?
Un ocell. Apareix en un moment del llibre, al primer capítol, quan hi ha un ressorgiment de la vida natural i les espècies animals entorn un dels personatges. I un dels que proliferen són les calandres.
En el llibre retrata una societat en declivi, lluny del benestar i amb uns recursos energètics molt minvats. Una distopia que lliga amb teories de científics actuals.
Jo miro de no fer mai discursos en els llibres, no els preparo amb un missatge que vulgui fer passar necessàriament, però és veritat que es pot deduir, pots imaginar que aquí hi hagut un daltabaix per un tema climàtic, o no. Ara, des del punt de vista del narrador, no hi ha un discurs.
La novel·la es divideix en Cara A i Cara B. Aquesta darrera sembla com una mitificació de la primera.
Serveix per, després d’haver llegit la primera part, veure des de quin angle rellegeixes aquest material: generacions després veure què ha passat, quin record en queda, si hi ha una tradició oral, si hi ha uns mites vinculats amb aquest viatge iniciàtic dels personatges de la primera part, si hi ha una explicació al daltabaix que fa que tota la part de tecnologia vagi retrocedint perquè a la primera part no es dona cap explicació. Només vivim que hi ha un retrocés.
«Soc d’una època que encara estudiàvem cultura grega, són aquests els referents que he llegit»
Els dos personatges principals, Jan Carranca i Ernest Adell, són molt joves i junts emprenen un viatge per fer fortuna revenent plaques electròniques en desús.
Són dos adolescents tardans, un amb una vida més assegurada i essent una autoritat dins la seva família, amb més coneixements pràctics, però els dos són adults molt joves. No sé si és versemblant que vagin a recórrer el món. Aquí l’excusa és fer una transacció amb unes plaques electròniques, però el que busquen en realitat és marxar de casa i veure món. En aquest viatge passen per diferents comunitats i algunes són quasi utopies, llocs on s’han organitzat d’una manera que sembla que tot funcioni molt bé, altres que han tallat més amb la manera com vivim ara i han tornat a unes pràctiques més del segle XIX. L’exercici és mirar si seríem capaços ara de retrocedir, de tornar a fer les coses d’una manera més senzilla, perquè venim d’un altre lloc.
Parla de viatge iniciàtic. Això connecta amb altres llibres.
A l’inici no volia fer una distopia sinó un llibre d’estructura clàssica de la literatura universal d’aventures, en aquest cas rebaixades, de dos que es passegen per llocs i van veient el món com ‘Els viatges de Gulliver’, ‘El Quixot’ o, fins i tot, ‘L’Odissea’, sense que hi hagi les connotacions d’una cosa complexa, sinó l’experiència del viatge. Un altre dels exemples que he seguit és ‘Les aventures de Huckleberry Finn i Tom Sawyer’, la literatura que conec. Soc d’una època que encara estudiàvem llengua i cultura grega i aquests referents són els que he llegit.
No es plantegen un viatge molt llarg perquè el camí és perillós.
No, de fet, no passa res mai súper espectacular, violent o eròticofestiu. Dins el caos en el que ells es mouen, res és mai gaire estrambòtic. Segueixo l’estructura bàsica del mite de l’heroi, en aquest cas truncat perquè l’heroi sol tornar a la seva comunitat i portar alguna cosa. Aquí no sabem què passa.
En una de les comunitats per les que passen, l’alcohol és moneda de canvi.
Hi hagut lectors que han trobat, en cada comunitat, algun dels mals de la nostra societat occidental. D’entrada no tenia aquest disseny tan dibuixat i em sobta molt que ho vegin tan clarament sense adonar-me’n. Mai penso com anirà i d’aquí que hi hagi possibilitats de fer interpretacions, que la gent imagini coses interessants que ni jo he pensat.
