Neus Safont Puigvehí (Agullana, 1959) ha estat sempre una àvida lectora. Tot i que la professió de mestra l’havia apropat a l’escriptura indirectament, no va ser fins a la mort de la mare, fa quatre anys, quan va fer el pas i va posar per escrit les vivències dels seus progenitors: la vida del pare, que havia mort molt jove, en primera persona, i la de la mare, en tercera, en sentir-la massa present. Aquells escrits, que preserva en un espai íntim i als que atorga un component «terapèutic», van ser el que la va esperonar a continuar mirant enrere en la història familiar atreta per la figura de les trementinaires fins a travar un relat, amb molts elements inventats, que es recull a Totes les olors del món (Brau), una primera novel·la convertida en un cant d’amor a la terra, a la que Safont se sent arrelada -«volia transmetre la idea que tots som terra, paisatge» diu-, a la vida al mas i al bosc, del que tot s’aprofita, així com un record per aquelles dones que preservaven la saviesa de les plantes i com anar pel món soles venent remeis «els donava ales i les empoderava».
Neus Safont Puigvehí (Agullana, 1959) ha estat sempre una àvida lectora. Tot i que la professió de mestra l’havia apropat a l’escriptura indirectament, no va ser fins a la mort de la mare, fa quatre anys, quan va fer el pas i va posar per escrit les vivències dels seus progenitors: la vida del pare, que havia mort molt jove, en primera persona, i la de la mare, en tercera, en sentir-la massa present. Aquells escrits, que preserva en un espai íntim i als que atorga un component «terapèutic», van ser el que la va esperonar a continuar mirant enrere en la història familiar atreta per la figura de les trementinaires fins a travar un relat, amb molts elements inventats, que es recull a Totes les olors del món (Brau), una primera novel·la convertida en un cant d’amor a la terra, a la que Safont se sent arrelada -«volia transmetre la idea que tots som terra, paisatge» diu-, a la vida al mas i al bosc, del que tot s’aprofita, així com un record per aquelles dones que preservaven la saviesa de les plantes i com anar pel món soles venent remeis «els donava ales i les empoderava».
Neus Safont Puigvehí (Agullana, 1959) ha estat sempre una àvida lectora. Tot i que la professió de mestra l’havia apropat a l’escriptura indirectament, no va ser fins a la mort de la mare, fa quatre anys, quan va fer el pas i va posar per escrit les vivències dels seus progenitors: la vida del pare, que havia mort molt jove, en primera persona, i la de la mare, en tercera, en sentir-la massa present. Aquells escrits, que preserva en un espai íntim i als que atorga un component «terapèutic», van ser el que la va esperonar a continuar mirant enrere en la història familiar atreta per la figura de les trementinaires fins a travar un relat, amb molts elements inventats, que es recull a Totes les olors del món (Brau), una primera novel·la convertida en un cant d’amor a la terra, a la que Safont se sent arrelada -«volia transmetre la idea que tots som terra, paisatge» diu-, a la vida al mas i al bosc, del que tot s’aprofita, així com un record per aquelles dones que preservaven la saviesa de les plantes i com anar pel món soles venent remeis «els donava ales i les empoderava».. Imatge de la sala d’Agullana plena a vessar durant la primera presentació del llibre, dissabte passat. / Cedida Enric Tubert. Totes les olors del món és un viatge per tres generacions d’una mateixa família en la qual només les dones posseeixen un do per les olors que utilitzen per sanar i per sobreviure en les pitjors situacions. Dividida en tres parts i ambientada en un poble de muntanya empordanès a tocar França que no s’esmenta, però que s’inspira en la Vajol, el lector viatja, de la mà dels personatges, a tres moments concrets de la història familiar. Així, coneixem a la Guida que rememora quan, a finals del segle XIX, recorria de menuda els camins de muntanya de l’Alt Urgell amb la padrina trementinaire, per «complementar una economia» que girava entorn l’explotació del bosc extraient herbes remeieres, bolets, olis, caça o fent pega. També a la Irina, en ple segle XXI, que retorna a la casa pairal a l’Empordà per curar-se les ferides del passat i desplegar el seu do en el camp de les essències retrobant la connexió amb la terra. Entremig, en Joan, net de la Guida i avi de la Irina, que practica el contraban i els pactes de silenci en territori de frontera, en plena postguerra, activitat que porta conseqüències. Aquest darrer punt és, admet l’autora, el més verídic del relat. «El meu pare i els seus germans ho van viure i van acabar a la presó, a Figueres», confessa.. Amb la novel·la, Neus Safont ret, en certa manera, un homenatge a la figura de les àvies o padrines, que són els que miren enrere per explicar les històries: «Ells i elles representen l’experiència, són les persones que t’estimen per sobre de tot». També ha volgut preservar la riquesa i bellesa de les varietats de la llengua catalana. Safont explica que quan va fer de mestra a Barcelona va intentar mantenir la parla de la seva terra, Agullana, i transmetre com les variants són un tresor. Per altra banda, l’autora rescata com escenari literari el mas Cros, on va néixer el seu pare i on la família va viure uns vint anys. Ella encara recorda les passejades que feia amb la mare algunes tardes d’estiu des d’Agullana fins al mas, «un lloc entranyable per mi, tot i que jo no hi he viscut mai». Els altres masos que apareixen en el llibre són inventats. Al llibre, que llueix a la coberta un detall de l’obra Collint bolets de Joaquim Vayreda, té un pes essencial el món dels sentits, no només a través de les dones que tenen el do sinó també a les que els en manca , com la mare de la Guida, que és sorda. Amb elles retrata a la perfecció com era el dia a dia a pagès.. Neus Safont no pot amagar l’agraïment que sent que una editorial com Brau hagi apostat per la seva història i admet que fent aquest llibre ha descobert l’immens plaer d’escriure. Desvela que d’entrada ho fa amb llapis a qualsevol full per després passar-ho amb ploma a una llibreta, gest que li aporta temps de reflexió, i, finalment, a l’ordinador. També el llegeix en veu alta cercant el ritme. Ara, després de presentar la novel·la a Agullana, dissabte passat, l’autora ja té altres cites marcades en vermell al calendari: la fira de les Trementinaires de Tuixent, el 25 de maig, a la que ha estat convidada i que li fa especial emoció, i el 16 de juny, a dos quarts de set de la tarda, a la biblioteca de Figueres acompanyada, com també va passar a Agullana, de l’historiador de l’art, Enric Tubert. A més, per primera vegada, Neus Safont viurà Sant Jordi des de l’altra banda, com autora, i aquest dimecres 23 d’abril, d’11 a 12 hores, els lectors la podran trobar a la parada que tindrà Brau a la Rambla de Figueres signant exemplars.
