Després d’un fort sotrac, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Aquest és el punt de partida de la novel·la Somiàvem una illa (Univers) amb la qual l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, 1980) va guanyar el premi Sant Jordi 2024. Divendres passat, l’autor va ser a Agullana dins el quinzè cicle Punt de Lectura i va mantenir una conversa amb l’impulsor i coordinador, l’historiador de l’art, Enric Tubert, davant una vuitantena d’assistents.
Després d’un fort sotrac, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Aquest és el punt de partida de la novel·la Somiàvem una illa (Univers) amb la qual l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, 1980) va guanyar el premi Sant Jordi 2024. Divendres passat, l’autor va ser a Agullana dins el quinzè cicle Punt de Lectura i va mantenir una conversa amb l’impulsor i coordinador, l’historiador de l’art, Enric Tubert, davant una vuitantena d’assistents.
Després d’un fort sotrac, la Carla necessita tornar a endreçar la seva vida, reconnectar amb el que és important de debò i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Aquest és el punt de partida de la novel·la Somiàvem una illa (Univers) amb la qual l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, 1980) va guanyar el premi Sant Jordi 2024. Divendres passat, l’autor va ser a Agullana dins el quinzè cicle Punt de Lectura i va mantenir una conversa amb l’impulsor i coordinador, l’historiador de l’art, Enric Tubert, davant una vuitantena d’assistents.. Fa mig any va guanyar el premi Sant Jordi amb Somiàvem una illa. Com ha viscut el que ha generat?. M’ho estic passant molt bé, però ha sigut molt intens, vas molt amunt i avall i jo continuo treballant de professor. Estic intentant gaudir-ho perquè sé que això passa un cop a la vida, però implica moltes coses i cal combinar-ho amb la feina i dues criatures.. Creu que tindrà una repercussió dins la seva trajectòria?. És difícil de dir, però he tingut la percepció d’arribar a molta gent que, fins ara, no sabien ni qui era jo. Hi ha una cosa que m’està agradant molt i és que gent que després de llegir aquest llibre en llegeixen d’altres d’antics meus, tant de novel·la com de poesia.. No es deixen influir per les crítiques negatives. Alguna ha estat realment dura. L’han afectat?. Han sortit dues crítiques, una durilla i una molt dura. La meva percepció és que rebo un feedback molt bo a xarxes, xerrades, gent que t’explica el que li ha suposat llegir la novel·la. Una de les coses que aprens quan ets professor és que et poses davant d’una sèrie de persones i que a alguns els agradaràs i a altres no. Ho tenia molt clar. Crec que hi ha hagut alguna crítica que era més cap a Òmnium camuflada i jo he estat un dany col·lateral. No m’ho he agafat especialment malament perquè ho relativitzo tot, igual que lloances molt entusiastes de gent que em mereix molt respecte.. És tocar de peus a terra.. Sí, procuro això perquè em sembla que ni a les floretes ni als punyals els hi has de donar gaire importància perquè, per una banda, et podrien enfonsar i, per l’altra, et podries pensar que ets qui saps què.. L’escriptura quin lloc ocupa a la seva vida?. Continua essent un espai de joc, una mena d’afició que procuro fer tan professionalment com sigui possible, però, per decisió voluntària, m’ho he reservat com un espai que no sigui la meva font d’ingressos i això m’ha donat una llibertat que no tindria si ho fos. És molt lícit dedicar-te només a escriure, tot i que en català és molt complicat, però la feina de professor m’agrada i tot el que vingui a part, doncs, benvingut serà.. Si escrivís un best-seller no s’ho replantejaria?. No. Per escriure Somiàvem una illa em vaig agafar una excedència de dos trimestres, cosa que no ho havia fet mai a la vida, però necessitava temps. Vaig ser molt conscient que m’aturava, l’escrivia i tornava a treballar. Fins i tot, per mi, mentalment és sa. Quan creixem deixem de jugar i per mi continua essent un joc. Quan em poso a escriure jugo, m’expresso, em comunico amb els altres i amb mi mateix, però m’ho vull continuar agafant com un joc i no com una obligació. No em regeixo per les lleis d’allò que pot ser rendible econòmicament i això em fa estar bé amb mi mateix. Més que un llibre funcioni, estic molt més feliç quan em ve un lector entusiasmat, dona sentit al que faig.. Si es va agafar aquesta pausa, entenc que tenia clara la novel·la?. Tenia molt clar que volia escriure una novel·la perquè feia molt que no m’ho podia permetre per qüestió de temps. Més o menys la temàtica també la tenia definida, volia parlar de la incomunicació en una novel·la contemporània. Abans de deixar de treballar, vaig estructurar algunes coses i en començar ja tenia clar com ho volia fer.. L’escriptor Roc Casagran, als jardins, abans de la presentació. / Cristina Vilà. També sabia que seria una dona la protagonista, la Carla?. Essent honest no li vaig donar importància que fos una dona, sí triar qui explicaria la història i vaig valorar que em donava més joc fer-ho des del punt de vista d’una dona, més o menys de la meva edat. La importància l’he trobat després sobretot amb moltes dones sorpreses que parli una narradora femenina o realment com puc empatitzar tant amb les dones, que si han sentit reflectides. Ja m’agrada perquè quan escrius vols que sigui versemblant i, en aquest cas, són vivències que poden ser compartides per molta de la gent del nostre món.. Les illes són un element central a la novel·la. Sempre li han generat inquietud o curiositat?. És un món que sempre m’ha cridat l’atenció, però els darrers quatre o cinc anys m’he aficionat molt a saber-ne coses, curiositats. El concepte propi d’una illa, que en el fons és un tros de terra que no saps si va cap amunt o cap avall, que si hi ha sortida sota el mar o estava a dalt i es va amagant, és una percepció que també podem tenir de les nostres vides. És un món històricament molt connotat literàriament i pots jugar molt amb les metàfores.. Escull vuit illes molt curioses com és el cas de Tuvalu, a la Polinèsia, que serà engolida per les aigües amb el canvi climàtic.. Seran els primers refugiats climàtics d’un estat que desapareixerà sencer. El seu cas genera moltes incògnites, algunes explorades en el llibre: què passa si un país sencer desapareix i si pot continuar tenint entitat i d’aquí cinc generacions, quan no hi hagi ningú viu que recordi a ningú que hagi viscut en aquell espai, si es continuaran sentint d’aquell territori o ja seran del lloc on se’ls col·loqui.. Roc Casagran parlant als jardins de la Societat la Concòrdia d’Agullana, divendres passat. / Cristina Vilà. Les illes van apareixent intercalades en el text mentre la Carla es va fent preguntes sobre la seva vida, preguntes que potser vostè també s’ha plantejat en algun moment?. Els dilemes que tinc jo, entenc que són molt generalitzats i aquí els exposa la protagonista. És una manera de dir-li al lector que no està sol, que aquest malestar, a vegades vital, no és l’única persona que el té, és un mal social nostre. Volia tocar temes del nostre present: la incomunicació, el turisme, les relacions de parella, els fills, la relació amb els pares, com ens relacionem amb la feina i quin valor li donem… reflexions que tots hem fet.. La protagonista opta per escriure una carta dirigida a la seva parella amb un profund to confessional. No és l’única que ho fa. A ella li escriu Ramon Cirera, un solitari amic.. A la novel·la surten uns quants personatges que són poc capaços de comunicar-se, un bon retrat del nostre món. Molts no sabem explicar, des del fons dels budells, com ens sentim, intentem matisar, camuflar una mica, maquillar-ho. En Ramon n’és un, la Carla mateix, fins i tot la seva mare, encara que no ho fa en forma de carta. Cada un va trobant la manera d’acabar-se obrint amb més o menys èxit. El missatge és aquest: parlem-nos, amb els que tenim a prop hem de ser capaços d’anar una mica més enllà per intentar treure de dins coses que, un cop tretes, és més fàcil solucionar. Tenim un món amb aquest punt d’estrès, que és el que els passa a la parella, que tenen unes vides molt ocupades i que no ens permeten seure i tornar a mirar el mapa per veure per on anàvem. Tinc la sensació que jo he viscut amb aquest estrès ja abans de tenir criatures. Potser el somni és baixar revolucions tot i que aquest ritme frenètic ens el posem nosaltres perquè no ho sabem evitar.. La Carla escriu la carta a mà, un exercici quasi anacrònic, però, segur, molt més introspectiu.. L’escriptura a mà és una manera de vincular el cos amb el cervell i, en darrer terme, amb l’ànima. Per la Carla, que fa aquesta baixada als inferns (va a una illa, Tabarca, al sud del país), és la manera de tornar als orígens i dir-se: «Des d’aquests orígens, tornem a pensar-nos».. Ella està fent molts dols, el primer el de la mare, figura essencial que li transmet al final un llegat.. Cert, la mare és una persona molt pragmàtica i de poca conversa profunda, però en els seus darrers dies fa un gir i li mostra que la millor manera d’ensenyar és, sens dubte, amb els actes i no amb les paraules, però que va bé o. brir-se, parlar. És el que acaba aplicant la Carla quan escriu la carta.. «No em regeixo de les lleis d’allò que pot ser rendible i això em fa estar bé amb mi mateix». L’altre gran incomunicat és en Ramon, marcat per la mort del seu germà gran del qual hereta el nom com li va passar a Salvador Dalí.. És un dels personatges que em va agradar més d’anar creant per aquesta aura de personatge estrany, que en un poble és vist com un bitxo rar i ningú s’hi acosta. N’hi ha molts com ell a la vida, però volia mostrar com viu ell aquesta incomunicació amb el seu entorn i com es busca la vida per comunicar-se, que és el que acabem fent tots com podem. També ell em donava joc per parlar de les expectatives que, de vegades de manera involuntària, els pares posen en els fills i com això pot ser una càrrega per a ells i els condiciona. En el seu cas, hi ha un punt de condicionant pel que li ha passat al seu germà mort.. Les absències també li pesen molt a la Carla, sobretot, la del pare del qual ho ignora quasi tot.. El món el construïm amb les peces del puzle que tenim, però també el món que ens queda és amb aquelles peces que no tenim. Per tant, el nostre panorama vital acaba essent potser un puzle al qual li falten unes quantes peces. Aquestes poden ser d’una punta i ens funciona igualment, però altres en posicions molt centrals i ens fan viure malament. Potser si la Carla hagués tingut la mentalitat de la mare hauria anat tirant pel dret, però quan li dona voltes s’adona que aquestes absències li manquen. Fins i tot, l’absència de la seva amiga, la Nora, en moments determinats. A vegades hi ha absències que no són físicament, per la mort, sinó que trobes a faltar aquella persona a èpoques de la teva vida o l’absència a mesura que et vas fent gran, la melangia de coses que han viscut a la joventut i que saben que no tornaran. Tots aquests elements ens conformen la nostra manera de ser i jo vaig procurar la de la Carla, però crec que és extrapolable a cadascun de nosaltres. Som de la manera que som perquè hem viscut el que hem viscut, hem perdut qui hem perdut, perquè ens falta no sé què i ens fa ser d’una manera concreta i ens fa estar al món com podem.. «Potser el somni és baixar revolucions; el ritme frenètic ens el posem nosaltres, no ho sabem evitar». Què l’ha sorprès més de les coses que li han explicat els lectors?. Jo pensava que era un friqui de les illes i he trobat que no estic sol. També adonar-me que molta gent ha plorat, però que ho ha fet, m’agrada pensar-ho, amb un punt de tendresa perquè és una novel·la que deixa un punt de llum i d’esperança, que era la voluntat. He plorat, però m’ha sanat; plorar perquè he recordat històries amb la meva mare. I, després, també he trobat un bon gruix de lectors que han llegit el llibre dues vegades i això fa una il·lusió bàrbara, sobretot veient l’oferta brutal de llibres, no només contemporanis sinó al llarg de la història de la humanitat. Que hi hagi algú que destini una estona de la seva vida a llegir una cosa que tu has escrit, el que ens toca dir com a escriptors és gràcies. Però que ho faci dues vegades, fixant-se amb coses més tècniques, els salts entre els temes i l’estructura… Aquesta, a més, suposava un cert esforç, perquè volia que fluís i la lectura funcionés fàcilment, però que hi hagués aquest encaix de peces perquè, en el fons, era el mateix que està fent la Carla, encaixant les peces del seu trencaclosques vital. Pretenia que la novel·la fes el mateix.. Cada lector aporta una nova visió i el llibre va creixent.. L’altre dia vaig anar a un club de lectura que, com sempre, integrat majoritàriament per dones, s’havien format dos bàndols: un molt favorable al que havia fet la Carla i un altre indignat pel mateix. Això és bonic perquè tu retrates un personatge que a tu et funciona pel que vols explicar, però mai pot ser extrapolable a tothom perquè cada persona és un món i actua de maneres diferents. Que a partir d’una lectura comencem a parlar de valors, de com veiem el món, a discutir-se aïradament, està bé i és molt sa.
