«És un joc agosarat, el meu, convertir Agatha Christie en protagonista d’una novel·la i de gènere negre», assegurava davant alguns lectors l’escriptora Núria Pradas, aquesta setmana a la biblioteca de Figueres, en una de les primeres presentacions que ha fet de ‘Benvolguda senyora Christie’ (Columna), la seva última novel·la, la primera que fa emmarcada dins el cozy crime, un gènere que redefineix la novel·la de misteri posant l’accent en els personatges i els ambients. En aquest acte la va acompanyar la també escriptora M. Mercè Cuartiella i amb ella van anar desgranant alguns dels secrets que amaga aquest nou llibre que arriba després d’èxits com ‘Sota el mateix cel’, premi Carlemany, 2012; ‘La noia de la biblioteca’ (2014; ‘Somnis a mida’ (2015), traduïda a més de vuit llengües i amb més de 20.000 exemplars venuts a Alemanya; ‘L’aroma del temps’ (2017); ‘Tota una vida per recordar’, premi Ramon Llull 2020, i ‘La vida secreta de la Sylvia Nolan’ (2022). A ‘Benvolguda senyora Christie’, Emma Marbury, la protagonista, rep en herència una petita llibreria plena de misteri i, en poc temps, es veu immersa en un crim. Per resoldre’l es cartejarà amb la mestra dels misteris.
«És un joc agosarat, el meu, convertir Agatha Christie en protagonista d’una novel·la i de gènere negre», assegurava davant alguns lectors l’escriptora Núria Pradas, aquesta setmana a la biblioteca de Figueres, en una de les primeres presentacions que ha fet de ‘Benvolguda senyora Christie’ (Columna), la seva última novel·la, la primera que fa emmarcada dins el cozy crime, un gènere que redefineix la novel·la de misteri posant l’accent en els personatges i els ambients. En aquest acte la va acompanyar la també escriptora M. Mercè Cuartiella i amb ella van anar desgranant alguns dels secrets que amaga aquest nou llibre que arriba després d’èxits com ‘Sota el mateix cel’, premi Carlemany, 2012; ‘La noia de la biblioteca’ (2014; ‘Somnis a mida’ (2015), traduïda a més de vuit llengües i amb més de 20.000 exemplars venuts a Alemanya; ‘L’aroma del temps’ (2017); ‘Tota una vida per recordar’, premi Ramon Llull 2020, i ‘La vida secreta de la Sylvia Nolan’ (2022). A ‘Benvolguda senyora Christie’, Emma Marbury, la protagonista, rep en herència una petita llibreria plena de misteri i, en poc temps, es veu immersa en un crim. Per resoldre’l es cartejarà amb la mestra dels misteris.
«És un joc agosarat, el meu, convertir Agatha Christie en protagonista d’una novel·la i de gènere negre», assegurava davant alguns lectors l’escriptora Núria Pradas, aquesta setmana a la biblioteca de Figueres, en una de les primeres presentacions que ha fet de ‘Benvolguda senyora Christie’ (Columna), la seva última novel·la, la primera que fa emmarcada dins el cozy crime, un gènere que redefineix la novel·la de misteri posant l’accent en els personatges i els ambients. En aquest acte la va acompanyar la també escriptora M. Mercè Cuartiella i amb ella van anar desgranant alguns dels secrets que amaga aquest nou llibre que arriba després d’èxits com ‘Sota el mateix cel’, premi Carlemany, 2012; ‘La noia de la biblioteca’ (2014; ‘Somnis a mida’ (2015), traduïda a més de vuit llengües i amb més de 20.000 exemplars venuts a Alemanya; ‘L’aroma del temps’ (2017); ‘Tota una vida per recordar’, premi Ramon Llull 2020, i ‘La vida secreta de la Sylvia Nolan’ (2022). A ‘Benvolguda senyora Christie’, Emma Marbury, la protagonista, rep en herència una petita llibreria plena de misteri i, en poc temps, es veu immersa en un crim. Per resoldre’l es cartejarà amb la mestra dels misteris.. Molta gent va començar a llegir novel·la negra amb Agatha Christie.. I a diferents edats i generacions perquè dins el gènere ella era el referent. A més, són unes novel·les que comences a llegir-la a l’adolescència, no són com els autors actuals, que m’encanten, però són molt truculents. En canvi, Agatha Christie la recordem d’haver-la llegit, ella ha introduït a molts lectors en el gènere negre. Em va venir molt de gust fer aquest llibre.. Quan decideix convertir-la en un personatge del seu nou llibre?. Va anar a poc a poc. Com a escriptora em fa força angúnia encasellar-me en un gènere, estil o un tipus de novel·la. No vull ser l’autora que sempre escriu la mateixa novel·la. Tot i que m’hi trobo còmode amb la novel·la històrica, les protagonistes femenines i el segle XX. En juvenil havia escrit alguna cosa de novel·la negra i havia anat molt bé, però quan em van proposar fer-ho per a adults, em feia respecte. Al final, vaig decidir-me, però convençuda que no escriuria una novel·la truculenta perquè no m’agradaria i no en sabria. I em van dir que fes l’anomenat cozy crime, el crim amable. Vaig estar molt temps rellegint tot el que tenia per casa de Christie i, a més a més, ara s’ha reeditat molt en català. Després vaig llegir la seva autobiografia, una obra en què la veus molt a ella, i, ja donant-li voltes a què seria la novel·la, i l’abril-maig del 2023 me’n vaig anar a Devon per veure on ella havia nascut, com era la casa d’estiueig, Greenway, que està tal com la va deixar, fins i tot amb roba seva a l’armari. Però no és un museu, com sí que ho és Torquay (Devon). Veus com Agatha Christie vivia allà, sobretot el paisatge, com hi arribava. Vam agafar un transbordador, un tren de vapor, vam caminar pel bosc, era fer aquell viatge com es feia llavors. Després de tot això no en tenia prou amb escriure una novel·la com ella, jo volia escriure-la a ella. Vull que sigui no només un homenatge sinó reviure l’ambient, el lloc. Vaig tenir clar que l’havia d’incloure en la novel·la.. Quan una s’endinsa en la lectura del llibre, t’acabes trobant dins una novel·la d’Agatha Christie.. És que, en el fons, és com un joc de nines russes. He agafat una novel·la poc coneguda seva, ‘La senyora McGinty ha mort’ (1952), i aquesta és la que escriurà un cop hagi viscut aquesta aventura. Evidentment, està molt lluny de la seva novel·la en tots els aspectes, però sí que parteix de coses que m’interessaven, molt com la presumpció d’innocència, la reflexió sobre el bé i el mal, el paisatge. També com el personatge d’Emma Marbury, que no és policia, que no sap investigar un cas, però allà està. I bé, t’acostes a una novel·la, que saps que ella escriurà més tard, després te n’oblides i et va sortint una altra cosa que et recorda molt a allò. Suposo que ha passat això perquè, un cop comences, et vas separant de l’inici, però ha estat molt divertit, m’ho he passat molt bé.. «No vull ser l’autora que sempre escriu la mateixa novel·la». Només començar a llegir, el lector ja veu que hi ha dues històries -la primera, un crim antic- i dues línies temporals que acabaran confluint.. Aquest crim antic, el del doctor Crippen, que el vaig buscar molt i vaig triar el que volia, donava molt de joc. Vaig trobar fotografies, els personatges són reals. Ho volia acostar al lector.. En diferents moments, alguns dels personatges parlen del joc entre realitat i ficció (fantasia).. Agatha Christie era una persona summament modesta, molt tímida, però en sabia molt de crims. I vaig voler confrontar-la amb l’Emma, una noieta que arriba a Dartmuth, se sent perduda i no sap com fer-s’ho. M’interessava també situar el moment. Agatha Christie, com tanta gent de la seva generació, va viure dues guerres mundials.. Llegint es percep clarament l’homenatge que li fa. La retrata en el seu dia a dia.. Agatha Christie era una dona molt independent i intel·ligent. Tenia una curiositat enorme per tot. El seu segon marit, Max Mallowan, era arqueòleg i li deia que entenia més ella de ceràmica mesopotàmica que ell. També es va començar a aficionar a la fotografia per documentar el que treia. Era una dona molt avançada al seu temps. Duia un cotxe, feia surf. Quan es va divorciar del primer marit, vivència que li va costar, se’n va anar sola de viatge a l’Orient Mitjà. I amb el seu segon marit es portaven quinze anys, essent ella més gran. Agatha Christie trenca tots els esquemes i s’ho pren tot amb aquell humor anglès. A més, he trobat moltes coses a la seva biografia amb les que jo m’identifico. Jo, també, quan començo a escriure una novel·la, estic una setmana que no puc seure i, a més, penso que no sé escriure, que no escriuré mai més res.. El misteri, com era d’esperar, plana sobre tota la novel·la. Així també en la vida de la protagonista, Emma, aquesta jove, que rep el llegat d’una tia que l’havia cuidat i havia desaparegut misteriosament dècades enrere. El llegat és una llibreria.. Hi ha moltes coses en aquesta novel·la que jo tenia ganes de parlar-ne i ho he anat descobrint en el moment d’anar escrivint. És el cas de les novel·les de llibreries com ‘La llibreria’ de Penelope Fitzgerald, que me la vaig tornar a rellegir, o ‘La societat literària i el pastís de pela de patata’ de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Són novel·les que m’han fet tant d’acompanyament, m’han agradat tant, les he gaudit tant que també, d’alguna manera, és un petit homenatge a elles. L’Emma podia haver heretat una granja, una merceria, que és més fàcil, però una llibreria, acabada la Segona Guerra Mundial, en un poble petit, com és Dartmuth. Era complicat, però també el fet de parlar d’una llibreria en aquella època, em feia molta il·lusió.. El títol també connecta amb aquell món en què la gent s’escrivia cartes.. En un principi havia pensat que hi hagués més cartes, però vam decidir, amb l’editora, que no només fos una novel·la epistolar perquè és difícil el gènere negre. Sí que vaig mantenir que no es coneixen, l’Emma i l’Agatha, fins que ja ha passat tot i es van comunicant per carta. Això també és curiós i ho vaig veure quan hi vaig ser. Quan agafes el ferri i et deixa a Greenway, prens un caminet pel bosc i vas a parar a la casa. Quan el ferri s’atura, hi ha una campana. Aquella imatge del ferri portant la carta amunt i avall, si no ho veus, és difícil imaginar-t’ho. És, a més, una zona d’Anglaterra preciosa. Torquay, on va néixer Christie, és ara com un balneari, un poble turístic a l’anglesa. Hi ha tot un circuit Agatha Christie per tota la ciutat: mig museu local està dedicat a ella, l’hotel on anava a ballar amb les amigues… L’anomenen les dues milles Agatha Christie.. És que l’autora té encara molta vigència.. Allà se l’estimen moltíssim. És una personalitat. I ara està tornant aquest cozy crime, més suau.. A la seva novel·la, Christie es converteix en detectiu. Això ens recorda als seus mítics personatges Poirot i Miss Marple.. Ella està fent la investigació, cert, però ha estat divertit tot i que em feia por pel que poguessin pensar els fans d’Agatha Christie. Però la gent ho accepta i ho llegeix com un joc.. «A mi se’m fa difícil pensar a escriure quatre novel·les l’any perquè te les encarreguin. Això mata l’art». N’hi ha molts que potser no l’han llegit mai.. O només han llegit les novel·les més conegudes.. Però ella va escriure molt. En el seu llibre confessa que de cada cinc novel·les, només una l’apassionava.. Ella comença en una època que li van molt bé els diners que guanya, va acabar tenint cases per tot Anglaterra i era molt intel·ligent, invertia. Escriu moltíssim, però arriba un moment que reconeix que la gent no se n’adona què hi ha rere una novel·la, si l’autor l’ha gaudit o l’ha escrit perquè n’ha de fer quatre a l’any. Ella deia, però, que sempre n’hi havia una que la disfrutava. Avui dia és diferent. A mi se’m fa difícil pensar a escriure quatre novel·les l’any perquè te les encarreguin. Això mata l’art.. Ella va trobar la fórmula de l’èxit.. Cert, però també li agradava molt escriure teatre, fins i tot va fer una novel·la romàntica. De tant en tant, fugia d’allò que li donava el pa. Avui dia ja comença a ser molt impossible pensar en el best-seller com el coneixíem abans. Quan jo vaig a una llibreria i veig una novel·la meva de fa cinc o sis anys i encara és allà, per mi, aquest és l’èxit, veure que la novel·la encara està viva. Cada llibre és un misteri i suposa un any de feina. La sort és que arribi als lectors.