El llibre cobreix una dècada intensa de la història d’Espanya, durant els governs de Zapatero i Rajoy. Va coincidir amb la doble crisi del sector periodístic: la financera i la irrupció d’internet com a suport informatiu, que va enfonsar el model de negoci tradicional. Cada diari ho va viure d’una manera diferent: canvis de directors, eros, tancaments de capçaleres. En el meu cas, em van fer fora d’El Mundo perquè el PP no tolerava que un diari considerat afí publiqués proves diàries de la corrupció de la trama Gürtel i la implicació de Rajoy.
El llibre cobreix una dècada intensa de la història d’Espanya, durant els governs de Zapatero i Rajoy. Va coincidir amb la doble crisi del sector periodístic: la financera i la irrupció d’internet com a suport informatiu, que va enfonsar el model de negoci tradicional. Cada diari ho va viure d’una manera diferent: canvis de directors, eros, tancaments de capçaleres. En el meu cas, em van fer fora d’El Mundo perquè el PP no tolerava que un diari considerat afí publiqués proves diàries de la corrupció de la trama Gürtel i la implicació de Rajoy.. En el meu cas hi va haver particularitats. Sense la crisi general del sector potser hauria resistit la conspiració entre el Govern de Rajoy, la casa reial –molesta pel cas Corina– i César Alierta (president de Telefónica entre el 2000 i el 2006), per allò del seu nebot. Però el model de negoci s’ensorrava.. En el món digital, molts periodistes ens hem convertit en editors. Vaig fundar El Español gràcies a una indemnització de 25 anys després de ser acomiadat d’El Mundo. Et puc dir que una vegada acabat el llibre, un important editor espanyol em va revelar que tres grans empreses espanyoles havien aportat 9 milions d’euros –tres, tres i tres– per pagar als propietaris italians d’El Mundo perquè em fessin fora. Podrien haver esperat any i mig i fer-ho de franc, que era el que em quedava de contracte. ¿Per què tanta pressa? Perquè el Govern del PP i la casa reial ho exigien. Em van fer fora de Diario 16 perquè incomodava el PSOE amb el cas GAL i d’El Mundo perquè molestava el PP amb els SMS de «Luis, sigues fort». I tot per dir la veritat. A El Español no em farà fora ningú perquè soc el cap.. Hi ha més pluralisme i menys concentració de poder. La professió està sortint del forat, però la situació és fràgil: depenem massa de la publicitat, les subscripcions no pugen i la intel·ligència artificial, juntament amb els canvis de Google, amenaça l’estabilitat. Pel que fa a la llibertat d’expressió, el Govern de Sánchez pressiona com mai. Si segueix al poder després de les pròximes eleccions, els mitjans crítics ho passarem malament. Al llibre es mostren dos exemples molt diferents de presidents del Govern pel que fa a la relació amb els mitjans de comunicació. Zapatero, malgrat les dures crítiques d’El Mundo –per exemple, sobre les seves negociacions amb ETA–, no va actuar mai contra nosaltres i manteníem un diàleg pròxim. Rajoy, en canvi, va atacar els mitjans crítics pressionant els accionistes i utilitzant el Congrés per desqualificar-nos, com l’1 d’agost del 2013, repetint tàctiques de Rubalcaba en l’època dels GAL. Però Sánchez és el pitjor: fa servir termes com «fake news» i «pseudomitjans» per tapar la corrupció del seu entorn, i això el converteix en un personatge molt perillós per a la llibertat de premsa.. Espero que no prosperi. Permetre que un jutge decideixi, sense citar el periodista, que una investigació afecta la «seguretat nacional» i ordeni interceptar comunicacions o espiar ordinadors destruiria el periodisme d’investigació. És inaudit que alguns col·legues, des d’associacions o escoles de periodistes, el defensin dient que la Constitució exigeix regular el secret professional. El secret professional només s’hauria de limitar per la jurisprudència del Tribunal Suprem quan altres valors prevalguin sobre el dret a la informació.. Al llibre explico el moment en què va començar la polarització i va ser precisament amb un president del Govern que no polaritzava gaire. Va ser Zapatero qui va dir això davant d’un micròfon obert a Iñaki Gabilondo: «Ens convé tensionar, ens convé tensionar». Tot i que és cert que el famós «dòberman» és anterior, aquí es va accentuar. Avui, la polarització és insuportable, alimentada per les xarxes socials, on els polítics veuen que les barbaritats generen més repercussió.. No he deixat mai de publicar una cosa si no tenia cap dubte sobre la seva rellevància i veracitat. Sí que he retardat publicacions per raons ètiques o estratègiques, no per autocensura. Per exemple, a Diario 16 o els primers anys d’El Mundo, ara no ho recordo, vam saber on tenien segrestat el pare de Julio Iglesias, però no ho vam publicar per no posar en risc l’alliberament. En el cas Filesa, vam esperar una setmana per les eleccions. I les fotos de Lasa i Zabala, amb senyals de tortures, les vam retardar quatre dies perquè coincidien amb el casament de la infanta. Però si la informació és certa i rellevant, no publicar-la seria trair la nostra professió.
El llibre cobreix una dècada intensa de la història d’Espanya, durant els governs de Zapatero i Rajoy. Va coincidir amb la doble crisi del sector periodístic: la financera i la irrupció d’internet com a suport informatiu, que va enfonsar el model de negoci tradicional. Cada diari ho va viure d’una manera diferent: canvis de directors, eros, tancaments de capçaleres. En el meu cas, em van fer fora d’El Mundo perquè el PP no tolerava que un diari considerat afí publiqués proves diàries de la corrupció de la trama Gürtel i la implicació de Rajoy.