L’any 1877, el neuroanatomista Auguste-Henri Forel va descriure, per primer cop, la «zona incerta» del cervell, una franja de matèria grisa de la qual se’n desconeixia quasi tot. Quasi cent cinquanta anys després, ja no ho és, una incògnita, essent més conscients del paper vital que té dins el funcionament d’aquesta «màquina, sistema de sistemes», com l’anomena l’artista Pep Admetlla. Ell i el neurocirurgià Joan San han manllevat aquests dos mots per batejar així una exposició que defuig els límits sovint imposats entre ciència i art. La inauguració, feta dissabte passat, va servir per obrir la nova temporada de la galeria Galga Art de Palau-saverdera.
L’any 1877, el neuroanatomista Auguste-Henri Forel va descriure, per primer cop, la «zona incerta» del cervell, una franja de matèria grisa de la qual se’n desconeixia quasi tot. Quasi cent cinquanta anys després, ja no ho és, una incògnita, essent més conscients del paper vital que té dins el funcionament d’aquesta «màquina, sistema de sistemes», com l’anomena l’artista Pep Admetlla. Ell i el neurocirurgià Joan San han manllevat aquests dos mots per batejar així una exposició que defuig els límits sovint imposats entre ciència i art. La inauguració, feta dissabte passat, va servir per obrir la nova temporada de la galeria Galga Art de Palau-saverdera.
L’any 1877, el neuroanatomista Auguste-Henri Forel va descriure, per primer cop, la «zona incerta» del cervell, una franja de matèria grisa de la qual se’n desconeixia quasi tot. Quasi cent cinquanta anys després, ja no ho és, una incògnita, essent més conscients del paper vital que té dins el funcionament d’aquesta «màquina, sistema de sistemes», com l’anomena l’artista Pep Admetlla. Ell i el neurocirurgià Joan San han manllevat aquests dos mots per batejar així una exposició que defuig els límits sovint imposats entre ciència i art. La inauguració, feta dissabte passat, va servir per obrir la nova temporada de la galeria Galga Art de Palau-saverdera.. Dues assistents a la inauguració contemplant algunes de les peces dels dos creadors. / Dario Nubiola. En un món que tendeix a les etiquetes, Pep Admetlla recorda que el seu interès innat per múltiples disciplines, havia generat confusions entorn de la seva obra i, fins i tot, quan era més jove, un cert «patiment» interior. Quan es va adonar que tot plegat era absurd, es va sentir alliberat per assedegar la set de coneixements i, més tard, aplicar-hi les seves habilitats creatives. Explica que a ell sempre li ha interessat l’estudi de l’anatomia del cos humà que és, diu, «el menys anacrònic que hi ha». Ho ha fet anant més enllà de la presència artística, vinculant-ho a l’arquitectura i l’escultura pública, camps en els quals s’ha prodigat més. Aquest interès l’ha dut a establir, al llarg dels anys, una intensa col·laboració amb la Facultat de Medicina de la UdG impartint xerrades i tallers, però també, convidat per Joan San, a introduir-se a les classes de neuroanatomia. Va ser el punt de partida per començar a treballar junts i copsar què podien trobar des d’aquesta zona incerta, «aquests abismes estranys» que ho motivaven tot «reafirmant» els llaços que uneixen «art i ciència». Admetlla reconeix que «el va entusiasmar» veure el treball de Joan San, talment com si fossin dues ànimes que casen de manera natural: «Les nostres metodologies eren molt similars: ell en un àmbit de recerca i jo en un de poesia-recerca, però els dos buscàvem entendre, des de la geometria, la lògica interna de la forma, és a dir, el què i el perquè, per poder-ho desenvolupar, sigui amb una profunditat científica o sigui artística».. Algunes de les obres de l’exposició. / Dario Nubiola. A Palau-saverdera, Admetlla presenta una selecció d’obra recent amb altra més antiga dins el context del treball de Joan San que, descrit per l’artista, «té una força creativa molt potent» que els connecta. De fet, San va crear un mètode d’abstracció geomètrica amb una anàlisi de les cavitats del crani humà i la seva estructura per dissenyar un model en 3D demostrant els plans geomètrics. A Palau es poden veure dibuixos antics d’aquells estudis, així com una llibreta d’apunts d’anatomia humana de crani i aparell locomotor i fotografies, entre altres materials. Els assistents, a més, van poder viure una petita acció «interpretada» pels dos protagonistes.. Joan San i Pep Admetlla explicant detalls del seu treball, durant la inauguració a Palau-saverdera. / Dario Nubiola. Fa un temps, Joan San va reptar a cegues a Pep Admetlla a un «duel» molt particular que van anomenar Duel de pissarres: lliçó d’anatomia. L’escenari imposava: l’amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, a Barcelona, datat del segle XVII, dues pissarres i una taula de dissecció. Acompanyats de les improvisacions de la violinista Lisa Bause, cofundadora de Las Migas, Admetlla i San van iniciar aquell duel, una experiència «brutal», tal com ara la recorden i que va ser immortalitzada en un curt dirigit per Isa Campo (es pot veure a l’exposició), i que han repetit en diferents ocasions, també a Girona i amb molt bona acollida. En totes elles, Pep Admetlla ha desvelat el seu cavall de Troia: la capacitat de dibuixar amb les dues mans al mateix temps. Aquesta posada en escena, una mena de classe de neuroanatomia sense nomenclatura i amb el suport del dibuix, acompanyada d’un pòsit ampli de coneixement és el que els ha donat «un espai comú en el qual desenvolupar una sèrie d’idees» que els van fent confluir. Admetlla admet que això els ha permés «trencar barreres i gaudir del coneixement» que va aflorant, un fil que continuen estirant cadascun per la seva banda fins a confluir de nou per desenvolupar nous projectes com una Càtedra vinculada amb la teoria del cos humà i el pensament, la teoria filosòfica.
