Rafael R. Villalobos ha viscut molts moments especials dalt d’un escenari, però confessa que aquests dies previs a l’estrena de Genius Loci, el 5 de juliol al Mirador del Castell de Peralada, sent «molta emoció». Potser perquè amb el contratenor Xavier Sabata, cocreador junt amb ell d’aquesta producció, l’uneix una llarga amistat i molts projectes compartits. En aquest cas, es tracta d’un espectacle, que podríem ubicar als marges i que «parla de la llibertat, també la creativa», ja que els artistes assumeixen el procés amb el mateix esperit que respira el llibre que l’inspira, El jardí perdut (Elba, 2018) de Jorn de Précy, autor fictici rere el qual s’amaga el paisatgista i jardiner italià Marco Martella (1962), qui imagina un jardí com l’últim reducte dels humans davant el progrés absurd que destrueix natura i bellesa. El resultat serà «una peça performàtica» que inclourà una instal·lació lumínica de l’artista visual Cachito Vallés i una de sonora de Liam Byrne, violagambista.
Rafael R. Villalobos ha viscut molts moments especials dalt d’un escenari, però confessa que aquests dies previs a l’estrena de Genius Loci, el 5 de juliol al Mirador del Castell de Peralada, sent «molta emoció». Potser perquè amb el contratenor Xavier Sabata, cocreador junt amb ell d’aquesta producció, l’uneix una llarga amistat i molts projectes compartits. En aquest cas, es tracta d’un espectacle, que podríem ubicar als marges i que «parla de la llibertat, també la creativa», ja que els artistes assumeixen el procés amb el mateix esperit que respira el llibre que l’inspira, El jardí perdut (Elba, 2018) de Jorn de Précy, autor fictici rere el qual s’amaga el paisatgista i jardiner italià Marco Martella (1962), qui imagina un jardí com l’últim reducte dels humans davant el progrés absurd que destrueix natura i bellesa. El resultat serà «una peça performàtica» que inclourà una instal·lació lumínica de l’artista visual Cachito Vallés i una de sonora de Liam Byrne, violagambista.
Rafael R. Villalobos ha viscut molts moments especials dalt d’un escenari, però confessa que aquests dies previs a l’estrena de Genius Loci, el 5 de juliol al Mirador del Castell de Peralada, sent «molta emoció». Potser perquè amb el contratenor Xavier Sabata, cocreador junt amb ell d’aquesta producció, l’uneix una llarga amistat i molts projectes compartits. En aquest cas, es tracta d’un espectacle, que podríem ubicar als marges i que «parla de la llibertat, també la creativa», ja que els artistes assumeixen el procés amb el mateix esperit que respira el llibre que l’inspira, El jardí perdut (Elba, 2018) de Jorn de Précy, autor fictici rere el qual s’amaga el paisatgista i jardiner italià Marco Martella (1962), qui imagina un jardí com l’últim reducte dels humans davant el progrés absurd que destrueix natura i bellesa. El resultat serà «una peça performàtica» que inclourà una instal·lació lumínica de l’artista visual Cachito Vallés i una de sonora de Liam Byrne, violagambista.. «Intentem crear uns ambients i espais sonors que van més enllà de veure una obra dramàtica, transcendeix el concepte, té moltes capes. En realitat no és una obra aristotèlica, no té un inici, un desenvolupament i un desenllaç, sinó que són reflexions d’una persona davant el seu jardiner», explica el director, que va arribar a aquest text gràcies al curador Joaquín García. Villalobos explica que ha escrit una versió molt lliure (text i peces musicals) sempre pensant que Peralada podia ser el marc ideal per desenvolupar el projecte «tant per la implicació que té a escala conceptual amb el mateix espai com per la llibertat que sempre ens ha proporcionat, aquesta carta blanca que els atorga un espai i un temps per a crear». Malgrat la confiança, però Villalobos reconeix sentir «certes papallones a l’estómac» perquè Genius Loci no és com l’òpera Orlando de Händel, que van presentar amb Sabata el 2021. Aleshores van partir d’una partitura i unes idees, mentre que ara es tracta de «veure quines flors floreixen».. El tiorbista Jonas Nordberg i el contratenor Xavier Sabata durant l’assaig de la producció ‘Genius loci’ a Barcelona / Eli Don / ACN. El protagonista d’El jardí perdut és aquest amant de la botànica islandès, creador de Greystone, un jardí idíl·lic i perdut al Regne Unit on, suposadament, va materialitzar la trobada entre la natura i l’home, però el rerefons és una mirada espiritual al món. «Ell planteja una reflexió molt contemporània: què serà del món que conec i del que he tingut cura, cap a on anem. Tot plegat és un sentiment molt humà, tenir molta por al canvi i a no controlar els paràmetres», comenta Villalobos qui planteja els grans paral·lelismes que hi ha entre la societat del 1912, de la que parla el llibre, i l’actual quan «ens trobem a les portes d’una Tercera Guerra Mundial, hem passat una pandèmia que ens ha fet canviar les sensacions que teníem del món i estem davant la irrupció de la intel·ligència artificial que ens inquieta».. Al mateix temps, Genius Loci proposa una immersió en la música vocal anglesa dels últims quatre segles «per crear un arc musical» que connecti aquests temps, una mirada a l’evolució que ha sofert de la mà de compositors com els germans Daniel i Henry Purcell, Henry Eccles, aquest darrer qualificat de «rar» i poc conegut pel públic, però creador d’una «música fabulosa» o John Dowland, amb un repertori immens, fins a arribar als dos grans compositors del segle XX: Benjamin Britten i John Williams. «Aquesta música ha estat estretament relacionada amb els jardins i l’univers bucòlic i botànic», explica el director. Per arribar fins a aquesta selecció -peces que lliguin amb la filosofia del text de Jorn de Précy- ha estat necessària una intensa investigació. Hi haurà, doncs, obres molt conegudes pel gran públic com Music for a while de Purcell, però altres que seran un bell descobriment com la profunda Before life and after dins el cicle Winter Words, que va escriure Britten per la seva parella Peter Pears, i de la que han fet una transcripció per arxillaüt, un instrument de corda polsada que prové del llaüt i que, en aquest muntatge, interpreta Jonas Nordberg. «El públic de la música clàssica gaudeix quan és partícip d’alguna manera, quan es reconeix a si mateix», valora Villalobos que se sent molt afortunat que Peralada hagi apostat per aquest projecte.
