Margarida Pradella i Guillema Bonamiga eren dues dones que van viure a principi del segle XV al poble de Santa Creu de Rodes, a tocar el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, gran centre de culte i pelegrinatge. D’elles se sap a quina casa vivien, quin era l’ofici familiar i detalls de la vida quotidiana. També la relació que tenien amb el monestir. Això ha estat possible partint, d’entrada, de l’estudi del capbreu de la celleria del monestir de Sant Pere de Rodes (1420) trobat fa anys per Arnald Plujà, però, sobretot, fruit de la recerca de la historiadora Sònia Masmartí i l’arqueòloga Anna Maria Puig. La documentació ha demostrat que bona part dels capbreants eren dones, fet que es justifica, segons Masmartí, perquè devien ser o pubilles o vídues. Aquest últim estat, diu la historiadora, «és un indici de decadència del poble», però al mateix temps posa sobre la taula una altra evidència: que «Santa Creu de Rodes era un paradís de les dones, un matriarcat».
Margarida Pradella i Guillema Bonamiga eren dues dones que van viure a principi del segle XV al poble de Santa Creu de Rodes, a tocar el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, gran centre de culte i pelegrinatge. D’elles se sap a quina casa vivien, quin era l’ofici familiar i detalls de la vida quotidiana. També la relació que tenien amb el monestir. Això ha estat possible partint, d’entrada, de l’estudi del capbreu de la celleria del monestir de Sant Pere de Rodes (1420) trobat fa anys per Arnald Plujà, però, sobretot, fruit de la recerca de la historiadora Sònia Masmartí i l’arqueòloga Anna Maria Puig. La documentació ha demostrat que bona part dels capbreants eren dones, fet que es justifica, segons Masmartí, perquè devien ser o pubilles o vídues. Aquest últim estat, diu la historiadora, «és un indici de decadència del poble», però al mateix temps posa sobre la taula una altra evidència: que «Santa Creu de Rodes era un paradís de les dones, un matriarcat».
Margarida Pradella i Guillema Bonamiga eren dues dones que van viure a principi del segle XV al poble de Santa Creu de Rodes, a tocar el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, gran centre de culte i pelegrinatge. D’elles se sap a quina casa vivien, quin era l’ofici familiar i detalls de la vida quotidiana. També la relació que tenien amb el monestir. Això ha estat possible partint, d’entrada, de l’estudi del capbreu de la celleria del monestir de Sant Pere de Rodes (1420) trobat fa anys per Arnald Plujà, però, sobretot, fruit de la recerca de la historiadora Sònia Masmartí i l’arqueòloga Anna Maria Puig. La documentació ha demostrat que bona part dels capbreants eren dones, fet que es justifica, segons Masmartí, perquè devien ser o pubilles o vídues. Aquest últim estat, diu la historiadora, «és un indici de decadència del poble», però al mateix temps posa sobre la taula una altra evidència: que «Santa Creu de Rodes era un paradís de les dones, un matriarcat».. Ara aquest estudi, que il·lumina les vides d’aquestes dones anònimes, però també d’altres biografies femenines, forma part del projecte Escenaris de la història impulsat per la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya per canviar la mirada i crear nous relats sobre el patrimoni, no només mostrant-los des del punt de vista de la història o de la història de l’art sinó de la microhistòria i les relacions socials i de poder. Ho fan posant el focus en un personatge històric real, principalment femení, i duent a terme una recerca biogràfica i històrica profunda. Amb la voluntat d’arribar al gran públic, es crea un text més narratiu que, en el cas de Santa Creu de Rodes, ha anat a càrrec de la novel·lista Imma Cortina (Manresa, 1959) que ha servit per bastir la visita guiada Mestresses de Santa Creu.
