El bon temps va convidar, dimecres passat, 23 d’abril, a milers de persones a sortir de casa per capbussar-se de ple en la tradició d’un Sant Jordi que va esdevenir extraordinari. Una festa que va permetre trobades, principalment, entre escriptors -alguns d’estrena- i lectors, protagonistes principals d’aquesta data assenyalada. Entre els llibres més venuts, la comarca va seguir la tònica general amb Diagonal Manhattan de Xavier Bosch encapçalant les llistes, seguit de prop de Cor fort de la figuerenca Sílvia Soler, La catastròfica visita al zoo de Joël Dicker i El loco de Dios en el fin del mundo de Javier Cercas. Entre els autors locals va destacar, sobretot, El Garrigal i el carrer de la Jonquera de Pau Subirós.
El bon temps va convidar, dimecres passat, 23 d’abril, a milers de persones a sortir de casa per capbussar-se de ple en la tradició d’un Sant Jordi que va esdevenir extraordinari. Una festa que va permetre trobades, principalment, entre escriptors -alguns d’estrena- i lectors, protagonistes principals d’aquesta data assenyalada. Entre els llibres més venuts, la comarca va seguir la tònica general amb Diagonal Manhattan de Xavier Bosch encapçalant les llistes, seguit de prop de Cor fort de la figuerenca Sílvia Soler, La catastròfica visita al zoo de Joël Dicker i El loco de Dios en el fin del mundo de Javier Cercas. Entre els autors locals va destacar, sobretot, El Garrigal i el carrer de la Jonquera de Pau Subirós.
El bon temps va convidar, dimecres passat, 23 d’abril, a milers de persones a sortir de casa per capbussar-se de ple en la tradició d’un Sant Jordi que va esdevenir extraordinari. Una festa que va permetre trobades, principalment, entre escriptors -alguns d’estrena- i lectors, protagonistes principals d’aquesta data assenyalada. Entre els llibres més venuts, la comarca va seguir la tònica general amb Diagonal Manhattan de Xavier Bosch encapçalant les llistes, seguit de prop de Cor fort de la figuerenca Sílvia Soler, La catastròfica visita al zoo de Joël Dicker i El loco de Dios en el fin del mundo de Javier Cercas. Entre els autors locals va destacar, sobretot, El Garrigal i el carrer de la Jonquera de Pau Subirós.. Julià Guillamon signant exemplars del seu llibre, al terrat del Museu del Joguet. / Cristina Vilà. Viure Sant Jordi en una ciutat petita com Figueres, en la que el batec de la festa es concentra en un sol punt, en aquest cas, la Rambla i entorn, té molts avantatges, entre elles degustar les sensacions amb molta proximitat. En aquesta ocasió, Sant Jordi va ser temps de retrobaments. Per una banda, de l’escriptor i periodista Julià Guillamon qui va fer una visita fugaç a la ciutat per presentar el seu últim llibre, tot ell escrit al bar Felip de Llançà, poble on estiueja, El rellotge verd (Anagrama), que li dona «un to d’ambient de bar introduint elements d’atzar». També presentat en un espai inusual, el terrat del Museu del Joguet del qual, per altra part, és patró. Tot i el sol de justícia que queia a plom (cal dir que els assistents s’arreceraren a l’ombra a tocar la paret mentre l’autor quedava plenament exposat a patir una insolació), Guillamon va reconèixer que es tracta d’«unes memòries de broma, com un joc que mires enrere sense acritud ni mal humor, escrit amb humor i curiositat còmica». Va confessar que no hi ha nostàlgia en aquest revival tot i que rememora un món, el de la seva infància i joventut fins als Jocs Olímpics, «en què teníem ben poques coses, però molt valorades, que no hi havia tantes diferències». És el món, va assegurar, «que ha donat lloc al d’ara, el de la pèrdua de sociabilitat i del sentit comú».. Sant Jordi, però, va permetre altres retrobaments insòlits com el de la pintora Olga Torras amb la ciutat que la va veure néixer. A Torras se la va poder veure signant exemplars de Somni de cap de Creus, l’obra magna de Carles Fages de Climent que Brau acaba d’editar tal com el poeta la va imaginar incloent una vintena de les noranta il·lustracions que havia fet una Olga Torras de catorze anys. «Aquest treball estava perdut», reconeixia emocionada assegurant que, després d’un parèntesi sense crear, aquest projecte l’ha engrescat a tornar a pintar «fins que em mori». Després de molts anys, l’artista torna a viure a Figueres i, fins i tot, albira la possibilitat que es faci, a mitjà termini, una exposició retrospectiva de la seva obra, entre la qual podria haver-hi originals del Somni que permetrien copsar tota la seva força. «A Fages el recordo com un home molt bohemi que em va donar llibertat absoluta», explicava l’artista qui, confessava, mai s’ha cenyit a les modes sinó que «sempre he fet el que m’ha semblat i si agrada bé i sinó, també».
