L’humor és, segons la definició, la manera de presentar, enjudiciar o comentar la realitat, ressaltant el costat còmic, rialler o ridícul de les coses. Malgrat el que pugui semblar, no sempre els artistes o creadors plàstics o escultòrics han pogut fer ús de l’humor en les seves obres, ja que, sovint, estaven lligats a aquells que els finançaven. L’historiador de l’art i crític d’art, Ricard Mas, concreta que els casos d’humor preindustrial són escassos, tot i que existeixen, això sí, en els marges. «Els primitius també se’n fotien de les coses. Sempre els de baix han criticat als de dalt i els de dalt han menyspreat als de baix, però una altra cosa és que es plasmi en art. Estava més limitat a la transmissió verbal i algunes coses escrites». ‘Una història de l’humor en l’art’ és com Ricard Mas ha titulat el curs que impartirà aquest gener (dies 8, 15, 22 i 29), dins el cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà de Figueres.
L’humor és, segons la definició, la manera de presentar, enjudiciar o comentar la realitat, ressaltant el costat còmic, rialler o ridícul de les coses. Malgrat el que pugui semblar, no sempre els artistes o creadors plàstics o escultòrics han pogut fer ús de l’humor en les seves obres, ja que, sovint, estaven lligats a aquells que els finançaven. L’historiador de l’art i crític d’art, Ricard Mas, concreta que els casos d’humor preindustrial són escassos, tot i que existeixen, això sí, en els marges. «Els primitius també se’n fotien de les coses. Sempre els de baix han criticat als de dalt i els de dalt han menyspreat als de baix, però una altra cosa és que es plasmi en art. Estava més limitat a la transmissió verbal i algunes coses escrites». ‘Una història de l’humor en l’art’ és com Ricard Mas ha titulat el curs que impartirà aquest gener (dies 8, 15, 22 i 29), dins el cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà de Figueres.
L’humor és, segons la definició, la manera de presentar, enjudiciar o comentar la realitat, ressaltant el costat còmic, rialler o ridícul de les coses. Malgrat el que pugui semblar, no sempre els artistes o creadors plàstics o escultòrics han pogut fer ús de l’humor en les seves obres, ja que, sovint, estaven lligats a aquells que els finançaven. L’historiador de l’art i crític d’art, Ricard Mas, concreta que els casos d’humor preindustrial són escassos, tot i que existeixen, això sí, en els marges. «Els primitius també se’n fotien de les coses. Sempre els de baix han criticat als de dalt i els de dalt han menyspreat als de baix, però una altra cosa és que es plasmi en art. Estava més limitat a la transmissió verbal i algunes coses escrites». ‘Una història de l’humor en l’art’ és com Ricard Mas ha titulat el curs que impartirà aquest gener (dies 8, 15, 22 i 29), dins el cicle Històries de l’Art del Museu de l’Empordà de Figueres.. El viatge que proposa Ricard Mas l’ha dut a ell mateix a indagar molt enrere en el temps cercant exemples, tot i mantenir l’enigma de «si van ser fets amb sentit de l’humor o és que ara fan gràcia». Així ha trobat manuscrits medievals que, en els marges, tenen dibuixos obscens com el d’una monja recollint penis d’un arbre o, fins i tot, un fresc en un carrer de Roma on es veu un home fent les seves necessitats a la intempèrie, amenaçat per dues serps i amb una deessa protegint-lo. Mas matisa, però que no es troba presència d’humor ni a la columna Trajana o a l’interior de les esglésies.. Un fresc antic a Roma recrea a un home defecant, amenaçat per dues serps, que una deessa mira de protegir. / Empordà. L’historiador detalla que «en certa manera, tot s’inicia amb l’humor polític», embrionàriament amb els protestants rient-se dels catòlics, però sobretot durant el període napoleònic, a finals del segle XVIII. Malgrat tot, Mas aproparà alguns exemples anteriors a la revolució industrial com el cas del pintor i il·lustrador satíric William Hogarth (1697-1764) fins a arribar a Francisco de Goya, artista que va demostrar un gran sentit de l’humor en la seva vida i en les seves obres, fins i tot, plasmant ambients i personatges populars.. Autoretrat de Goya, artista que va plasmar, en algunes de les seves teles, ambients populars. / Francisco de Goya. La irrupció de la litografia permet que la imatge es multipliqui i esdevé eina de propaganda política. «A poc a poc agafa embranzida amb les guerres napoleòniques i aborda certes qüestions de crítica social». Així apareixen grans setmanaris humorístics, com La Flaca (1869-1876), que s’especialitzen en la caricatura política. És el naixement del còmic que permet als artistes una nova font d’ingressos i reivindicacions. Algunes de les creacions d’aquesta capçalera són, diu l’historiador, realment sorprenents. «Hi ha crítiques polítiques en litografia a color i a doble pàgina que poden ser emmarcades». Analitzant-les al detall, el porta a pensar que «l’Estat no ha tingut mai tant control com ara amb les xarxes socials».. «Amb les guerres napoleòniques, l’humor agafa embranzida i aborda qüestions de crítica social». Abordant aquesta temàtica per primera vegada, Ricard Mas s’ha plantejat diferents preguntes com ara què entenem per humor i totes les seves gradacions. Això el duu a plantejar si la ironia, el cinisme, la paròdia o el grotesc és humor o no, i com el podem classificar. «L’humor té un objectiu que és, a través del riure, provocar un canvi d’opinió i, fins i tot, una infravaloració del que estàs criticant», diu conscient que «el sentit de l’humor també evoluciona» amb el temps, també respecte «les eines que produeix la tecnologia». Així, per exemple, «quan apareix el gravat, multiplica les possibilitats».. Salvador Dalí i la seva ironia també seran objecte de reflexió en aquest curs. / Roger Higgins. Quelcom que posarà en evidència durant el curs és com alguns artistes de les avantguardes històriques «empren l’humor com a eina subversiva». Principalment, assenyala, parlarà de dadà i surrealisme, amb Marcel Duchamp i afins a Fluxus (una xarxa internacional d’artistes que mesclen mitjans i disciplines), així com de Salvador Dalí i el concepte de la ironia. Cal tenir en compte que Ricard Mas coneix profundament al personatge, ja que fa vint-i-cinc anys que l’estudia. En aquest sentit, apunta com el primer text important del pintor és el que dedica a Sant Sebastià, l’estiu del 1927, en el qual ja planteja el concepte d’ironia, en el que es capbussa per complet.. En la darrera xerrada, Ricard Mas abordarà l’humor de les segones avantguardes i la postmodernitat, temps en què neix el «posthumor» quan «qualsevol crítica al capitalisme, cristianisme, imperialisme o patriarcat s’embolcalla de codis irònics». Això contrasta amb l’actualitat i la forta «autocensura» que impera. Malgrat tot, Ricard Mas defensa com «l’humor és necessari i inherent, una de les formes d’expressió» al nostre abast.. ssss