Hi ha vides que no s’apaguen mai; només queden eclipsades pel pes del mite. Durant dècades, la geografia daliniana s’ha traçat amb el rigor d’un triangle: Figueres, Cadaqués i Púbol. Però què passaria si el mapa fos incomplet? Què passaria si el veritable batec del blau que va obsessionar Salvador Dalí no hagués nascut a les cales de Portlligat, sinó en la sorra infinita i la claror de Roses?
Hi ha vides que no s’apaguen mai; només queden eclipsades pel pes del mite. Durant dècades, la geografia daliniana s’ha traçat amb el rigor d’un triangle: Figueres, Cadaqués i Púbol. Però què passaria si el mapa fos incomplet? Què passaria si el veritable batec del blau que va obsessionar Salvador Dalí no hagués nascut a les cales de Portlligat, sinó en la sorra infinita i la claror de Roses?
Hi ha vides que no s’apaguen mai; només queden eclipsades pel pes del mite. Durant dècades, la geografia daliniana s’ha traçat amb el rigor d’un triangle: Figueres, Cadaqués i Púbol. Però què passaria si el mapa fos incomplet? Què passaria si el veritable batec del blau que va obsessionar Salvador Dalí no hagués nascut a les cales de Portlligat, sinó en la sorra infinita i la claror de Roses?. Aquesta és la història d’una recerca gairebé detectivista, d’un fil que ha estirat Josep Playà, periodista, comissari de l’Any Dalí 2004 i un dels especialistes més lúcids en l’obra de l’artista. Gràcies a l’impuls de l’Associació Rodes i dels Amics dels Museus Dalí, la investigació de Playà ha emergit per reivindicar un llegat ignorat: la Roses íntima, familiar i creativa que va forjar la mirada del nen que volia ser un geni.. Josep Playà no és un cronista qualsevol. És un home de dades que sap que darrere de cada extravagància daliniana hi ha una arrel profunda. En la seva intervenció, no només parla del Dalí pintor, sinó també del Dalí fill d’una història silenciada. La seva recerca ha servit per corregir errors històrics de biògrafs com Ian Gibson o, fins i tot, de narracions poc rigoroses de Josep Pla.. L’enigma de Dalí comença amb la seva àvia, Teresa Cusí Marcó, una dona de Roses nascuda a l’actual avinguda de Rhode. Durant anys, el relat oficial va suggerir un origen irregular, insinuant que Teresa s’havia unit a Galo Dalí -l’avi del pintor- mentre encara estava casada. Playà, amb el rigor que el caracteritza, ha esborrat aquesta taca: Teresa es va casar jove amb un pescador de Roses, Pere Berta Riera, però va quedar vídua al cap de pocs anys.. Va ser llavors, quan el destí la va dur a Cadaqués per treballar de minyona a casa dels Dalí, que es va forjar el vincle. Però la seva essència no va deixar mai Roses. El seu germà, l’oncle Jepic, era pintor a Amèrica, una dada que el mateix Dalí evocava com el primer germen de la seva vocació. Avui, l’esperit de la família Cusí encara perviu a les parets de l’Hotel Risech, propietat dels descendents d’aquest llinatge rosinc, on una placa recorda que el geni, de nen, hi feia parada en el seu viatge cap a la immortalitat.. Playà ha rescatat un fragment d’un dels llibres més fascinants de l’artista, Un diario 1919-1920. Mis impresiones y recuerdos íntimos. En aquest text, un Dalí de només setze anys descriu una estada a Roses amb una sensibilitat sorprenent. El jove Salvador acompanyava el seu pare, el notari, a signar testaments, però, mentre ell despatxava amb el seu ajudant Cinto Seseras Birba, el fill es perdia dins la badia.. «El mar era d’un blau intens, lluminós… Quina vitalitat i misteri té per a mi el mar, i com em suggestiona», escrivia el jove Dalí el 28 de maig de 1920. Aquestes línies, llegides avui per Playà, revelen que l’obsessió daliniana pel paisatge no era un exercici intel·lectual, sinó una emoció primària nascuda sota el sol aclaparador del castell de la Trinitat. Aquella posta de sol, que ell va descriure com un «mirall d’un cel agonitzant», és el mateix fons que més tard inundaria les seves teles més cèlebres.. Playà ha identificat diverses referències a Roses en l’obra surrealista dels anys trenta. Entre 1933 i 1936, Dalí va pintar gairebé una quinzena de quadres en què la platja de Roses n’és la protagonista absoluta, sovint fins i tot amb el títol explícit de Platja de Roses.. Quadres com Aparició de la meva cosina Carolineta a la platja de Roses (1934) o L’instantània de la presència de Lluís II de Baviera, Dalí, Lenin i Wagner a la platja de Roses (1936) no són escenaris onírics abstractes. Playà ha demostrat que en aquestes obres es pot reconèixer la silueta nítida de les illes Medes o la forma del Montgrí, tal com es veuen exclusivament des de Roses. L’artista, fins i tot des de Nova York o París, continuava pintant la seva badia, el lloc on les tartanes de la seva infantesa es convertien en objectes fantasmals sobre la sorra.. La Pesca de la tonyina (1966) és, segons Josep Playà, l’obra que millor resumeix el vincle de Salvador Dalí amb Roses. El quadre, de grans dimensions, neix dels records familiars sobre l’almadrava i de la imatge poderosa de la sang de les tonyines tenyint de vermell l’aigua de Canyelles Grosses, una escena que va impressionar profundament l’artista.. Però Roses no va ser només memòria pictòrica: també va ser espai de jocs, amistats i vivències de joventut. Testimonis com el d’Esteve Bech Cusí recorden un Dalí adolescent jugant a futbol a la platja i compartint estones amb amics com Jaume Miravitlles. Tot plegat reforça la tesi de Playà: Roses no és un escenari secundari en la biografia daliniana, sinó un espai clau per entendre tant la seva obra com el seu univers personal.
