Avui la vall de Sant Quirze de Colera, com la de Requesens, està pràcticament despoblada, però entre els segles XIV i XV havia estat un paisatge que vessava vida, amb el monestir de Sant Quirze al centre. Es parla que hi podia haver seixanta-dos focs, és a dir, uns seixanta masos habitats amb dues-centes o tres-centes persones vivint dels recursos que donaven les muntanyes: llenya, pesca, caça, tèxtil i ramaderia. «Tot i ser una terra aspra fins al límit, també era una muntanya plena de vida», va recordar el doctor en Història Medieval Josep Maria Gironella la setmana passada en una xerrada de la Iaeden, a l’Ateneu, a Figueres. Gironella va reconèixer que contemplar Sant Quirze sempre havia estat, per a ell, «la millor manera de viatjar en el temps» i que la primera vegada que la veure, amb 14 anys «va ser un xoc, aquell monestir, aquell romànic llombard tan apreciat per tots. Encara avui em costa trobar un lloc en el món que em permeti submergir-me tant en el passat medieval com aquesta vall».
Avui la vall de Sant Quirze de Colera, com la de Requesens, està pràcticament despoblada, però entre els segles XIV i XV havia estat un paisatge que vessava vida, amb el monestir de Sant Quirze al centre. Es parla que hi podia haver seixanta-dos focs, és a dir, uns seixanta masos habitats amb dues-centes o tres-centes persones vivint dels recursos que donaven les muntanyes: llenya, pesca, caça, tèxtil i ramaderia. «Tot i ser una terra aspra fins al límit, també era una muntanya plena de vida», va recordar el doctor en Història Medieval Josep Maria Gironella la setmana passada en una xerrada de la Iaeden, a l’Ateneu, a Figueres. Gironella va reconèixer que contemplar Sant Quirze sempre havia estat, per a ell, «la millor manera de viatjar en el temps» i que la primera vegada que la veure, amb 14 anys «va ser un xoc, aquell monestir, aquell romànic llombard tan apreciat per tots. Encara avui em costa trobar un lloc en el món que em permeti submergir-me tant en el passat medieval com aquesta vall».
Avui la vall de Sant Quirze de Colera, com la de Requesens, està pràcticament despoblada, però entre els segles XIV i XV havia estat un paisatge que vessava vida, amb el monestir de Sant Quirze al centre. Es parla que hi podia haver seixanta-dos focs, és a dir, uns seixanta masos habitats amb dues-centes o tres-centes persones vivint dels recursos que donaven les muntanyes: llenya, pesca, caça, tèxtil i ramaderia. «Tot i ser una terra aspra fins al límit, també era una muntanya plena de vida», va recordar el doctor en Història Medieval Josep Maria Gironella la setmana passada en una xerrada de la Iaeden, a l’Ateneu, a Figueres. Gironella va reconèixer que contemplar Sant Quirze sempre havia estat, per a ell, «la millor manera de viatjar en el temps» i que la primera vegada que la veure, amb 14 anys «va ser un xoc, aquell monestir, aquell romànic llombard tan apreciat per tots. Encara avui em costa trobar un lloc en el món que em permeti submergir-me tant en el passat medieval com aquesta vall».. Potser així de bé s’hi devia sentir també la infanta Joana, filla del rei Pere el Cerimoniós i casada amb Joan I d’Empúries, si va decidir l’any 1380 atansar-se fins al monestir de Sant Quirze, situat en aquella vall aïllada, per infantar Pere II d’Empúries (1380-1401), qui esdevindria el «darrer comte de la segona nissaga comtal d’Empúries», un títol que només va ostentar quaranta dies abans de morir a vint-i-un anys. Aquesta dada sorprenent l’ha tret a la llum Josep Maria Gironella remenant arxius i fent aflorar un document que constata com «Marquesa, dona de Jaume Bernat, de Castelló, cobrava de Berenguer Febrer, administrador del comtat d’Empúries, 3 florins d’or d’Aragó per anar a Sant Quirze per alletar Pere, fill del comte». Sobre aquest naixement històric planen dubtes, com avançà l’historiador: «No sabem per què Joana d’Empúries va voler donar a llum a Sant Quirze», tot i que afirmà que potser va pesar «la tranquil·litat del lloc a diferència del bullici de Castelló, Figueres, Peralada o Barcelona». No seria per comoditats perquè, com explicà, el palau dels Comtes a Castelló «era fastuós, amb un gran refinament i estances decorades pels millors pintors i escultors de les terres catalanes» i, fins i tot, amb «un pati amb ossos i lleons».. Joana d’Empúries va escollir el monestir de Sant Quirze de Colera per infantar al seu segon fill, qui esdevindria el comte Pere II d’Empúries.
