Periodista, escriptor, psicòleg, Sebastià d’Arbó (Tortosa, 1947) va començar a fer programes de televisió i de ràdio, també a publicar revistes, sobre temes esotèrics i de misteri als anys 60, quan ningú en feia a Espanya. Va ser, com ell mateix es descriu, «un pioner». La passió pel món ocult el va portar a fer, durant deu anys, de guia de misteris i esoterisme a Egipte. A més, el seu interés per l’antropologia cultural, el va dur a viure a l’Àfrica negra, a Guinea, Gabon, Nigèria i el Congo. D’Arbó reconeix que aquests són països que tenen més cura de la part espiritual. A finals dels anys 60, fins i tot, va viure l’època del canibalisme que, explica, «la part esotèrica, la part màgica de l’antropofàgia». Aquest divendres 13 de març, a les vuit del vespre a la Sala La Cate, Sebastià d’Arbó obrirà el festival Ceba Negra de Figueres amb una xerrada sobre un dels seus casos estrella, el de la Vampira de Barcelona. Tot seguit, es projectarà la pel·lícula.
Periodista, escriptor, psicòleg, Sebastià d’Arbó (Tortosa, 1947) va començar a fer programes de televisió i de ràdio, també a publicar revistes, sobre temes esotèrics i de misteri als anys 60, quan ningú en feia a Espanya. Va ser, com ell mateix es descriu, «un pioner». La passió pel món ocult el va portar a fer, durant deu anys, de guia de misteris i esoterisme a Egipte. A més, el seu interés per l’antropologia cultural, el va dur a viure a l’Àfrica negra, a Guinea, Gabon, Nigèria i el Congo. D’Arbó reconeix que aquests són països que tenen més cura de la part espiritual. A finals dels anys 60, fins i tot, va viure l’època del canibalisme que, explica, «la part esotèrica, la part màgica de l’antropofàgia». Aquest divendres 13 de març, a les vuit del vespre a la Sala La Cate, Sebastià d’Arbó obrirà el festival Ceba Negra de Figueres amb una xerrada sobre un dels seus casos estrella, el de la Vampira de Barcelona. Tot seguit, es projectarà la pel·lícula.
Periodista, escriptor, psicòleg, Sebastià d’Arbó (Tortosa, 1947) va començar a fer programes de televisió i de ràdio, també a publicar revistes, sobre temes esotèrics i de misteri als anys 60, quan ningú en feia a Espanya. Va ser, com ell mateix es descriu, «un pioner». La passió pel món ocult el va portar a fer, durant deu anys, de guia de misteris i esoterisme a Egipte. A més, el seu interés per l’antropologia cultural, el va dur a viure a l’Àfrica negra, a Guinea, Gabon, Nigèria i el Congo. D’Arbó reconeix que aquests són països que tenen més cura de la part espiritual. A finals dels anys 60, fins i tot, va viure l’època del canibalisme que, explica, «la part esotèrica, la part màgica de l’antropofàgia». Aquest divendres 13 de març, a les vuit del vespre a la Sala La Cate, Sebastià d’Arbó obrirà el festival Ceba Negra de Figueres amb una xerrada sobre un dels seus casos estrella, el de la Vampira de Barcelona. Tot seguit, es projectarà la pel·lícula.. Tinc 78 anys i vaig néixer el 1947 a Tortosa. Tenia un avi, que era saurí. Ell buscava aigua i vetes de minerals, sigui plata o, fins i tot, or. També treballava per les empreses mineres. Allò per a mi era molt misteriós. Em preguntava com ho feia per saber què hi havia sota la terra. I allò va ser el que em va motivar que m’interessés el misteri.. Em deia que quan fos gran m’ho diria, però no m’ho podia explicar bé, jo no ho entenia perquè era molt petit i el vaig conèixer poc. La meva àvia també era curandera de Gràcia, com si fos una osteòpata moderna. Si queies i et dislocaves un os, ella te’l posava a lloc. Tot això, per a mi, era molt misteriós. Però després, entre els anys 50 i 60, me’n vaig anar a viure a Suïssa, a Ginebra i allà, amb els Alps, a prop del Mont Blanc, escoltava les llegendes d’homes llops, vampirs, bruixes… Tot allò va ser un caldo de cultiu perquè em dediqués al misteri.. A principis del 60 i em vaig dedicar a estudiar, però jo ja duia coneixements d’hipnosis, parapsicologia i psicologia que vaig estudiar per entendre millor la hipnosi, no per dedicar-me a ser terapeuta.. No, perquè era bastant lliure i em va anar molt bé. A principis dels 60, a Espanya, Catalunya inclosa, era un desert cultural. Franco ho havia prohibit tot, la gent no sabia ni el que era el tarot, no coneixia res. Així que vaig començar i vaig ser el primer a fer-ho. Vaig fer una escola de parapsicologia i hipnosis juntament amb el professor Fassman (Josep Mir i Rocafort), que era realment el meu professor, més els coneixements que jo portava de França. Vaig fer també el primer programa de ràdio a la Cadena Ser, que es deia La otra dimensión. Vaig guanyar el primer premi Ondas, en tinc tres i crec que me’ls van donar, precisament, per aquests temes estranys que no s’havien tocat mai a Espanya, jo crec per la innovació.. A principis dels 60, a Espanya, Catalunya inclosa, era un desert cultural. Franco ho havia prohibit tot, la gent no sabia ni el que era el tarot, no coneixia res». Això ve en paral·lel perquè vaig ser un dels pioners de la televisió espanyola als Estudis Miramar, a Barcelona. Jo ja estava dins dels mitjans de comunicació i treballava a Televisió Espanyola perquè també venia del cine, feia pel·lícules. Tinc moltes facetes. De fet, encara en faig i l’última l’he estrenat a Sitges, Tras las huellas de un gigante. Un gigante és Ray Harryhausen, que feia monstres com King Kong, dinosaures… Era el mestre dels efectes especials. Als anys 50 va venir a Espanya i va rodar set pel·lícules aquí, a S’Agaró, al port de Barcelona, a la Pedriza de Madrid, als deserts d’Almeria, a La Laguna de Canàries. Aquesta és una pel·lícula d’arqueologia cinematogràfica. Hem anat a buscar els tècnics espanyols que van fer les pel·lícules amb ell, els que encara viuen, els ajudants, els decoradors i expliquen cada pel·lícula com la van fer. Fins i tot, la que van rodar al port de Barcelona, que era Simbad i la princesa a la calavera que hi havia al port de Barcelona, que nosaltres hem trobat enfonsada a sota el mar davant de Calella de la Costa, al Maresme, a 52 o 53 metres. Ara el corrent se l’està emportant cap a Blanes, està pujant. I la calavera ara està plena de corall i de peixos.. Amb l’esoterisme, el misteri, el fantàstic. A banda d’estar a la Cadena SER, vaig fer el primer de Televisió Espanyola, Catalunya Oculta, molts anys abans de fer Catalunya Misteriosa, que és la que tothom coneix. En blanc i negre i en pantalla de quatre terços. En aquella època la televisió era així.. Sóc pioner, per això una pel·lícula meva es diu aixi, El pionero (2020). Clar que ho era. A més, també vaig fer la primera revista de misteris al país, Karma 7, set pels set dies a la setmana. També vaig fer les dues primeres enciclopèdies de ciències ocultes que hi ha a Espanya, la de Planeta i la de Salvat. Vaig dirigir les coleccions Otros mundos i he fet molts llibres. I molta tel·levisió: España Mágica i Cataluña Misteriosa a Televisió Espanyola, Los límites de la realidad a Antena 3. A Catalunya Ràdio feia Catalunya Mágica, a RAC1 he estat disset anys fent Misteris amb Sebastià D’Arbó, que després vaig fer a 8TV, que encara la faig a la Xarxa, divendres, dissabtes i diumenges, tot i que ara ja ho vull deixar perquè ja soc molt gran.. Molt, molt, estudiar molt.Jo portava llibres de França i Suïssa, on aquests temes estaven autoritzats i no perseguits, on no hi havia un dictador.. Al principi estava prohibit, però com treballava a Televisió Espanyola i ja em coneixien, em van fer una mica de confiança. Van pensar que jo no seria cap terrorista, que aniria a parlar de coses estranyes: de bruixeria, telepatia, dels càtars, templers, Rosa Creus, alquímia… . A més, també els interessava que hi hagués algú que ho expliqués.. Sebastià d’Arbó és director i productor de cinema. Aquí, en una imatge d’arxiu. / Cedida per Sebastià d’Arbó. La parapsicologia. Jo vaig estudiar psicologia després d’aprendre hipnosi. Ho vaig fer per estudiar els fenòmens del subconscient, com són la telepatia, la clarividencia, la premonició, psicoquinesi, per entendre per què es produïen, que no ho produeix cap esperit, sinó que ho fa la ment.. Molts, molts. Hi ha pocs d’autèntics, però alguns ho són.. Les aparicions són bastant impactants. A mi, per exemple, se’m va aparèixer l’àvia.. Sí, com una presència. En el moment que es moria es va presentar a acomiadar-se i jo no ho sabia. Em trobava a més de cent quilòmetres de Barcelona. L’àvia era sorda i cega i l’estaven cuidant unes monges a Tortosa. I se’m va aparèixer per acomiadar-se de mi.. Jo, en aquell moment, era al llit i em va desperta. Miro pel balcó i veig la meva àvia, hòstia, i que es venia a acomiadar. Vaig caure impressionat al sofà de casa, no m’ho podia creure. I en aquell moment em truquen per telèfon. Eren les monges per dir-me que l’àvia acabava de morir i que els últims minuts de la seva vida volia veure el seu net, que era jo, que es volia acomiadar de mi. I jo, la vaig veure.. Ella es va morir l’any 1976 i és curiós perquè l’estaven cuidant unes monges, no estava a un centre geriàtric.. Jo havia estudiat moltes aparicions com a especialista, però no n’havia vist cap. Fins i tot, vaig estar a la comissió d’investigació de les aparicions de la Verge de Lourdes, de la vident. Però que se m’aparegués a mi, en primera persona, no.. Vaig pensar que era una transferència telepàtica de la meva àvia. Això és producte de l’emotivitat de la persona i es produeix molt entre familiars, entre éssers que s’estimen.. Fins que et passen a tu (riu). Aquest tema està molt estudiat amb moltes persones.. Cert, el de la Vampira de Barcelona, nom que li vaig posar jo, o la Vampira del Raval. Ella es deia Enriqueta Martí. Jo vaig arribar a conèixer a tot l’entorn i a la seva última víctima, Teresita Guitart, que tenia set o vuit anys quan va ser atacada. La vaig arribar a entrevistar quan ja en tenia vuitanta. També a la xafardera que la va denunciar a la policia i a gent d’aquella època. Això va passar l’any 1912.. Vaig entrevistar l’última víctima de la Vampira de Barcelona, Teresita Guitart, que tenia set o vuit anys quan va ser atacada». Oi tant, perquè va veure morts, de tot. La dona els treia la grassa als nens i la sang per després vendre-la.. Molt poc. A principis de segle hi havia aquesta dona que segrestava nens, però ningú els trobava. Jo investigant vaig veure que no els trobaven perquè els matava, fins que Teresita es va salvar, la que va demanar auxili i va permetre descobrir a Enriqueta Martí. La gent tenia una por bestial.. Pel tema de la sang. I ara tothom la coneix així. S’han fet documentals, jo uns quants, i li he dedicat programes de Cuarto Milenio.. Que hi hagués una vampira al segle XX traient la sang als nens, era molt morbós, i que treballés per la burgesia catalana.. Sebastia d’Arbó acaba d’estrenar la seva última pel·lícula dedicada al mestre dels efectes especials, Ray Harryhausen. / Cedida. No, només el tema del vampirisme. La gent que estava malalta de tisis, amb problemes pulmonars, necessitàven beure sang i ella els la venia, amb la creença que la sang és vida. Que és veritat, la sang és l’ànima del cos. Ànima ve d’animar, viure. Això ja ho va dir Plató.. L’ésser humà és així. I és supersticiós, si no ja no seria humà. Tots ho som, no ho podem evitar. Però la superstició no és només creure o no creure en Déu o en un santet. La superstició està a tots els nivells sigui aixecar-me amb el peu esquerre o posar-me unes sabates d’un color concret perquè em porta bona sort. No té una explicació científica. Ja ho diu la paraula superstició: superior al coneixement. La moda mateix es basa en la superstició i la gent ho creu.. Quan la gent es posa una medalla del Sagrat Cor al coll això és superstició. Fins i tot, la Verge ho és. La Verge no existeix, la van crear en un concili. Suposant que Jesús existeix i que era Déu, van pensar que hi havia d’haver una mare i van buscar una mare. El mateix que el colom. No ha existit mai l’Esperit Sant, però la gent hi creu i n’hi ha que afirmen haver vist aparèixer la Verge, el colom o Sant Pere.. Quan la gent es posa una medalla del Sagrat Cor al coll això és superstició. Fins i tot, la Verge ho és. La Verge no existeix, la van crear en un concili». Sí, perquè dins del periodisme sóc periodista d’antropologia cultural. És a dir, què són llegendes, les tradicions, els maies, asteques, egipcis, maçoneria. Què és el grau 33. Tot forma part de l’antropologia.. La fe, la fe cap a una cosa o cap a l’altra és el que les connecta.. Clar, sí, potser tu també. Hi ha gent que té fe en la Moreneta i no passa res. És un bust, però és idolatria. I dic la Moreneta com aquell que té fe a la Macarena o a la Verge de Triana.. Sí, jo el vaig conèixer molt a Dalí. El vaig entrevistar diverses vegades per Televisió Espanyola i era molt esotèric. Jo, per exemple, li deia: «Mestre, com es que porta aquests bigotis així mirant cap a dalt?. I em deia, estan connectats amb Júpiter. Et diuen això i no entens per què ho diu, però si ets esotèric saps que Júpiter és el planeta benèfic del nostre sistema solar. Doncs, ell era esotèric, sabia astrologia. De fet, ell, a París, les primeres pintures les venia en un bar que es deia El zodíac i allà va conèixer a la seva dona, Gala, que era deixeble de Rasputín. Ella tirava el tarot i Dalí en va fer un que surt en una pel·lícula de James Bond. Ell seguia molt al filòsof Paul Éduard, el primer marit de Gala, que va dir: Hi ha altres mons, però estan en aquest. Veus, el cercle està tancat, tots estan connectats.. Sí, i també em van fer un homenatge l’Acadèmia del Cinema Català i el Festival de Sitges per tota la meva trajectòria. Jo soc un pioner perquè a principis dels anys 60 ja feia pel·lícules. I vaig començar no com a productor o director sinó des de baix. I ja n’he fet onze, de pel·lícules.. Jo no paro. Sempre estic al dia, soc un vell periodista.
