José Antonio Domené té 39 anys acabats de fer i porta tres dècades estimant, aprenent i evolucionant amb una arpa entre les mans. En aquesta entrevista explica el seu viatge personal amb un instrument d’història mil·lenària i que a l’Estat espanyol ha donat figures de rellevància mundial. Al concert que oferirà aquest divendres 2 de maig al Cercle Sport Figuerenc recupera repertori de compositors catalans totalment oblidat perquè no s’interpreta.
José Antonio Domené té 39 anys acabats de fer i porta tres dècades estimant, aprenent i evolucionant amb una arpa entre les mans. En aquesta entrevista explica el seu viatge personal amb un instrument d’història mil·lenària i que a l’Estat espanyol ha donat figures de rellevància mundial. Al concert que oferirà aquest divendres 2 de maig al Cercle Sport Figuerenc recupera repertori de compositors catalans totalment oblidat perquè no s’interpreta.
José Antonio Domené té 39 anys acabats de fer i porta tres dècades estimant, aprenent i evolucionant amb una arpa entre les mans. En aquesta entrevista explica el seu viatge personal amb un instrument d’història mil·lenària i que a l’Estat espanyol ha donat figures de rellevància mundial. Al concert que oferirà aquest divendres 2 de maig al Cercle Sport Figuerenc recupera repertori de compositors catalans totalment oblidat perquè no s’interpreta.. Perdoni la primera pregunta, però l’arpa sempre m’ha semblat un instrument més associat a intèrprets femenines. És potser una percepció meva errònia?. Dins la història de l’arpa hi ha hagut molts homes, també, grans transformadors de l’instrument, sobretot luthiers en el segle XIX i alguns artistes molt importants homes. La gran figura de l’arpa a Espanya ha estat Nicanor Zabaleta que va portar l’arpa a les grans sales de concerts. També ho van fer moltes dones del seu temps, però ell és qui expandeix l’instrument a nivell mundial, enregistra amb la Deutsche Grammophon, el posa a les grans sales de Nova York, Berlin… Però la gent té en la ment que és un instrument més de dona i segurament hi ha moltes més dones que homes, la veritat. No sé perquè.. Com arriba vostè fins aquest instrument?. Vaig tenir la sort d’educar-me en un ambient molt musical. Els meus pares no es dedicaven a la música d’entrada: el meu pare havia estudiat cant líric, però no s’hi va dedicar i la mare va estudiar magisteri musical, però molt més tard. Va ser tan senzill que, quan em van matricular en el Conservatori de Múrcia hi havia una jornada de portes obertes, vaig veure l’arpa i vaig decidir-me. Tenia vuit anys. Tal qual ho vaig dir, ignorants de nosaltres, vam anar a una botiga de música a comprar-ne una (riu). El propietari ens va dir que l’havia d’encarregar a França o Itàlia i quan li va dir el preu a la meva mare… Les arpes són especialment cares i més a la meva època quan no hi havia encara un mercat d’instruments de segona mà, era o tot o res.. La van comprar, al final?. No, anava tots els dies a estudiar al conservatori i allà me la faciltaven. La meva primera arpa la vaig tenir amb 14 anys.. Hi ha diferents tipus d’arpa?. S’estudia amb l’arpa estàndard, la clàssica, la de concert, un instrument de quaranta-set cordes, set pedals, hi ha un pedal per cada nota. Però també hi ha arpes folklòriques com totes les sud-americanes que són les que es van dur durant el descobriment i que a Espanya i a Itàlia van desaparèixer perquè l’arpa va evolucionar cap al sistema de pedals durant tot el segle XVII i XVIII. Això ho vam perdre i és una riquesa que ells han conservat. També hi ha arpes irlandeses d’origen medieval, molt antigues, que han conservat en la música folklòrica. De fet, a la moneda d’Irlanda apareix una arpa com a símbol.. L’arpista José Antonio Domené. / Cedida. La formació el va dur de Múrcia a Madrid i d’allà a Londres.. Al Conservatori de Múrcia vaig estudiar tot el grau elemental i mig. La plaça era itinerant i vaig tenir diversos professors. Vaig tenir sort perquè soc una barreja de tots, però amb una tècnica que crec és sòlida i estic content amb ella. Ningú em va destrossar. Després vaig anar a Madrid, al Reial Conservatori Superior de Música, a fer el grau superior. Aleshores es feia a pocs llocs. Quan vaig acabar em feia il·lusió continuar a Londres, al Royal College Music, perquè volia una continuïtat d’escola, que no em canviessin molt la concepció que jo ja tenia. A més, allà, durant molts anys, la professora havia estat l’espanyola Marisa Robles, una de les grans figures de l’arpa del segle XX i que encara viu. Quan vaig arribar, el professor era Ieuan Jones i ella ja estava jubilada, però venia cada mes o dos a fer masterclass. Vaig ser-hi tres anys: dos de màster i un altre d’art i diploma. Just acabar vaig començar a treballar al Teatre del Liceu a Barcelona on vaig estar deu anys. Després de passar per diferents llocs, el 2024 vaig guanyar la plaça a l’orquestra Oviedo Filarmonía. Tinc la sort que no m’ha faltat mai feina, però guanyar una plaça -ho he fet amb trenta-vuit anys- et dona una tranquil·litat, un sou fix, estar en una orquestra que m’agrada, que fa temporada d’òpera i de sarsuela. És una gran alegria i una satisfacció.. Quan es va adonar que la música era el seu camí?. Jo també m’ho pregunto i no tinc la resposta, va ser molt natural, no va haver-hi un moment clau.. La llista d’orquestres amb les quals ha col·laborat és molt llarga. És un pas necessari per madurar?. He seguit el camí que la vida m’ha dut. Ara tot està molt més estandarditzat: un estudiant acaba el grau superior, va a fer el seu màster i després ràpidament entra en l’acadèmia d’orquestra, molt habitual a centre Europa, no a Espanya que no en tenim, són teatres d’òpera que tenen orquestra de formació per facilitar el pas de la vida estudiantil a la professional amb un sou més petit. Jo, quan encara estudiava, ja em trucaven i la meva escola va ser a base de bufetades, d’anar a un lloc i aprendre sol sense que ningú et digués com fer-ho. Així, em vaig formar amb orquestres professionals. Vaig tenir sort que em va sortir bé, però aquesta oportunitat que vaig tenir jo cada vegada hi serà menys perquè ara per cada plaça es presenten moltes persones.. «La meva escola va ser a base d’aprendre sol sense que ningú et digués com fer-ho; vaig tenir sort». El recital que farà a Figueres l’ha titulat Suite Bíblica.. Daniel Blanch n’ha estat l’artífex. Com a president de l’associació Joan Manén, em va contactar fa un any i mig i em va comentar que havia fet una investigació de repertori original per a arpa de compositors catalans del segle XX i em va passar una llista d’obres immensa. La que més ens va cridar l’atenció va ser la Suite Bíblica de Lambert perquè era d’una duració extraordinària, supera la mitja hora que per a arpa és moltíssim, una obra contundent que es va presentar a un premi al Palau de la Música, dedicat a l’artista Rosa Balcells, una de les grans figures de l’arpa catalanes del segle XX, mestra de mestres, i el va guanyar. Per la importància de l’obra, el concert s’havia de titular així.. Com l’ha estructurat?. En dues parts. La primera la compon la Suite en estil antic de Frederic Alfonso, també dedicada a Balcells, i després aquesta Suite Bíblica de Joan Baptista Lambert. A la segona hi ha dues obres de Teresa Borràs, Nostàlgia i Paisatge, i tres dels cinc preludis de Josep Maria Pladevall que són una meravella. Finalment, una obra de Salvador Brotons, Subtilesa, que és preciosa perquè Brotons és un dels compositors que millor han tractat l’arpa els últims temps. Aquesta obra va ser estrenada en el Congrés de Viena, l’any 1986 o 1987. Ho va fer Margarita Arnal, l’antiga arpista del Liceu. Tanquem amb Variacions sobre un tema anònim de Xavier Montsalvatge, un dels grans del segle XX. Ell mimava als intèrprets. Tot el que escriu és perfecció per la mà. Estàs tocant i no pateixes per res. Malgrat ser peces difícils, tot està perfectament escrit.. Quin plaer, doncs.. Es nota quan un compositor, per les particularitats que té l’instrument, que són moltes, té un arpista darrere, que l’està assessorant.. Què el va seduir a vostè?. Crec que el timbre perquè, a diferència del piano, nosaltres arrenquem el so de la nostra mà, tu tires de la corda, és un contacte directe, no hi ha tecla, ni martell, ni un arc, ets tu amb el dit. Quan tu pressiones una corda el que surt és això i ja està. Això fa que el so sigui molt personal i cadascú té el seu, per la manera de tirar perquè, després de la tècnica, és la personalitat que cada un li dona. És el que fa a aquest instrument tan antic ser tan especial.. Porta trenta anys treballant amb l’instrument. Deu haver copsat la seva mateixa evolució que, potser, també el sorprèn.. L’evolució és una cosa de cada dia. Jo crec que un bon professional, en el que sigui, està sempre aprenent i nosaltres ho fem, no tant sols noves obres sinó, un cop tu aprens la tècnica i ja la coneixes, després vas descobrint que, com això no és una ciència, no sempre dos més dos són quatre. Així, aprens si estàs tocant Debussi busques una articulació diferent, igual no tan profunda, potser més etèria, o si toques una peça que requereix més canya, doncs, una altra cosa. Vas sempre modelant a partir de l’ortodòxia, del que saps i vas buscant maneres i te les guardes.. No és usual veure en els programes recitals d’arpa. Per què?. És molt curiós, perquè no m’he trobat mai ningú, després d’un concert, que no li hagi agradat. Un concert d’arpa sempre agrada perquè és un instrument agradable, com a mínim, però té molts estereotips i els programadors, sovint, tenen por. Pensen que amb un concert de violí, piano o un instrument més comú serà més fàcil que el públic respongui. Crec que és més prejudicis que una altra cosa perquè només veure l’instrument és meravellós. I si l’intèrpret és mínimament bo, és un so agradable d’escoltar. No ho sé, és complex.. Cal arriscar.. Més en aquest cas, que es tracta de compositors catalans de primera línia que escriuen fabulosament per a arpa i del que la major part del repertori no hi ha referències en temps recents. Rosa Balcells quan va estrenar Suite d’estil antic i la Suite Bíblica van morir amb ella, perquè si no hi ha enregistrament ni ningú que la toqui després…ni tan sols l’obra estava editada, cosa que hem fet ara. És un repertori que si no s’interpreta, si no hi ha ningú que el defensi, mor. Almenys que algú el posi sobre la taula i, en acabat, ja es podrà dir si t’agrada o no, però almenys val la pena rescatar perquè és patrimoni, és cultura i no se la pot maltractar així.
