L’any 2022, Sílvia Soler (Figueres, 1961) va publicar L’alegria de viure dins la col·lecció La joie de vivre, imaginada per l’editora Ester Pujol, per al segell Univers. Des d’aleshores que Pujol li insistia que en fes un altre, però Soler esgrimia que necessitava una idea per estirar el fil. Finalment, a les acaballes de l’estiu passat la va trobar. No sabia quina reacció podria tenir Pujol perquè, admet, «era una idea una mica estranya: un àlbum de fotos sense fotos». La confiança entre les dues, conreada amb el pas dels anys, va dur a bon port aquest exercici literari, a camí entre el record i l’evocació, sota el títol Érem tan joves (Univers, 2026).
L’any 2022, Sílvia Soler (Figueres, 1961) va publicar L’alegria de viure dins la col·lecció La joie de vivre, imaginada per l’editora Ester Pujol, per al segell Univers. Des d’aleshores que Pujol li insistia que en fes un altre, però Soler esgrimia que necessitava una idea per estirar el fil. Finalment, a les acaballes de l’estiu passat la va trobar. No sabia quina reacció podria tenir Pujol perquè, admet, «era una idea una mica estranya: un àlbum de fotos sense fotos». La confiança entre les dues, conreada amb el pas dels anys, va dur a bon port aquest exercici literari, a camí entre el record i l’evocació, sota el títol Érem tan joves (Univers, 2026).
L’any 2022, Sílvia Soler (Figueres, 1961) va publicarL’alegria de viuredins la col·lecció La joie de vivre, imaginada per l’editora Ester Pujol, per al segell Univers. Des d’aleshores que Pujol li insistia que en fes un altre, però Soler esgrimia que necessitava una idea per estirar el fil. Finalment, a les acaballes de l’estiu passat la va trobar. No sabia quina reacció podria tenir Pujol perquè, admet, «era una idea una mica estranya: un àlbum de fotos sense fotos». La confiança entre les dues, conreada amb el pas dels anys, va dur a bon port aquest exercici literari, a camí entre el record i l’evocació, sota el títol Érem tan joves (Univers, 2026).. Molt bé, escriure’l va ser un plaer total i absolut.. M’ha agradat molt tota la vida mirar-los, però reconec que, per les circumstàncies familiars, durant uns anys sí que era un exercici amb un punt de masoquisme. En canvi, ara, que han passat molts anys, al revés, cada vegada m’ha anat agradant més i, sobretot els últims temps m’he aficionat a mirar els àlbums dels meus pares, que són els de les fotos superantigues, de quan ells eren joves o petits i hi ha avantpassats que he de deduir una mica qui són. He gaudit moltíssim fent aquest llibre perquè hi havia fotografies que tenia molt vistes, però quan te la poses davant per escriure, he acabat trobant detalls que no veia o imaginant-me coses. I, respecte a la nostàlgia, fa temps que penso que amb el pas del temps es va transformant en una cosa gairebé agradable.. Totalment. Per mi, els grans temes, que a més s’interrelacionen, són l’amor, la mort, el pas del temps i la família. I aquests quatre es van barrejant i són, per mi, la base de la literatura o almenys la literatura que a mi m’agrada tant fer com consumir com a lectora. Ha estat, doncs, un terreny de comoditat, una zona de confort, que diuen ara. M’ho he passat molt bé.. Físics, però digitals. La meva germana, en canvi, fa àlbums que en diuen scrap i que semblen una obra d’art amb fotografies de paper. Jo no, és digital perquè no tindria temps per fer-los i en faig un cada any per tenir-ho tot guardat. Si no tinc la sensació, i potser m’equivoco, que tot això de tenir les fotos al núvol i al Google fotos, primer que un dia pot petar i ho perdrem tot i, si no, encara que no ho perdem, però no ho tens allò. A mi em fa una mica de por. Trobo que les fotografies que pots tocar tenen una altra força. Sé que això és de vella (riu) però és així. És el mateix que amb les cartes. A mi m’encanta llegir la correspondència d’autors morts i no sé si en el futur es faran llibres amb correspondència d’autors perquè ara la gent parlem, com a molt, per correu electrònic, però moltes vegades per WhatsApp, tot això es perd. Llavors trobo que anem perdent coses pel camí. Insisteixo que és un discurs una mica conservador, però és així.. Quan ja tenia el llibre acabat, el meu home em va preguntar si no hi posaria cap foto. Li vaig dir que no perquè la gràcia era que fos un àlbum de fotos sense fotos. Però em va insistir que la més antiga que teníem guardada, la dels rebesavis, potser faria gràcia. Ho vaig consultar amb l’editora i vam decidir posar-la al final. Va ser aleshores quan vaig tornar a pensar com pot ser que l’any 1900 o potser abans, aquest matrimoni de Bàscara tinguessin l’oportunitat que els fotografiessin. Devia ser molt excepcional. Em va fer gràcia pensar en el fotògraf que va fer aquesta fotografia i a tots els fotògrafs que durant tota la història han anat fent aquesta feina que és a la vegada imprescindible i, a més, molt creativa en realitat.. Això em desperta una contradicció. Diuen, amb molt bon criteri, que la fotografia no juga a favor de la memòria sinó al revés perquè primer, només recordem els moments que tenim en fotografia, i a més la fotografia encapsula un moment determinat i no saps res del que passava i t’esborra tota la resta de memòria. Això és veritat, però a la vegada també esperona la memòria perquè si fas l’exercici que he fet jo, és a dir, mirar la fotografia i intentar imaginar què hi ha al darrere i al voltant de la imatge, recordes moments similars o l’època que l’envolta. A mi m’agraden les contradiccions i aquest llibre n’està ple.. És la frase famosa d’una imatge val més que mil paraules que per als escriptors és bastant frustrant i que moltes vegades és veritat, però a la vegada li pots donar la volta. D’aquella imatge fixa, amb la paraula, pots derivar reflexions, anècdotes, records o el que convingui. Per tant, també hi ha una certa reivindicació de la paraula enfront de la imatge que és el que ara domina.. «D’aquella imatge fixa, amb la paraula, pots derivar reflexions, anècdotes, records o el que convingui. Per tant, també hi ha una certa reivindicació de la paraula enfront de la imatge que és el que ara domina». A l’Alegria de viure era la primera vegada que feia aquest exercici de memòria i quan el vaig acabar em va fer la sensació que ja havia abocat tot el que jo volia compartir de la meva vida. Per fer un altre llibre de records, no diré de memòries, havia de trobar una fórmula per donar-hi una altra mirada.. Va ser una cosa bastant curiosa. En el moment que vaig decidir fer-ho vaig fer una llista de les fotografies que jo pensava que podien donar de si per sortir en el llibre i la vaig fer de memòria, d’una tirada. Me’n van sortir vint o vint-i-cinc de fotografies que jo ja tenia a la memòria i m’agraden especialment, però quan vaig revisar àlbums me’n van sortir deu o quinze més. Entre les que vaig afegir hi ha una fotografia que estic jo a la plaça Catalunya amb el meu pare. Jo tinc dos o tres anyets i estic envoltada de coloms. Aquesta no és una fotografia que m’agradi especialment, però vaig pensar que és molt d’una època, que la gent de la meva edat i de generacions posteriors tothom la té, almenys a Barcelona. Així, hi ha algunes motivacions que no són estrictament que la fotografia m’agradi aquella en concret sinó pel que representa o per la història que em permetia explicar.. Cert, jo faig aquest mateix exercici, però en lloc d’animar una fotografia antiga, que també és molt maco, ho faig a través de la paraula, aquesta era la intenció.. Jo soc empordanesa sense ser-ho, jo no hi he viscut mai a Figueres, però no és només el fet d’haver-hi nascut, que això podria ser més anecdòtic, però les meves arrels i el meu passat i la meva història familiar, tot passa a l’Empordà. Era lògic que en el moment de revisar els àlbums aparegués. Si hi havia una fotografia a la platja, doncs, o era a l’Escala o a Palafrugell, on anàvem, o l’escloperia del meu avi a Figueres, els rebesavis a Bàscara. Després n’hi ha algunes de la família que jo he creat i que ja són o viatges o a casa meva. Hi ha una mica de barreja de tot però, clar, hi ha molta presència de l’Empordà.. Sí, de viatges literaris no n’he fet tants, però sí que en tinc de pendents com és el cas d’Elizabeth Strout, que és de Maine, a prop de Nova York, perquè he llegit tantes novel·les ambientades allà que tinc moltes ganes d’anar-hi, però cau més lluny. La literatura també fa això, et regala llocs i si els pots veure bé i, si no, com si els haguessis vist.. Vam pensar, amb els editors, d’afegir un plus al llibre, que no fossin estrictament fotografies reals comentades. Així va sorgir aquesta idea. Hi ha les purament impossibles com reunir tres autores que són d’èpoques diferents i de països diferents i imaginar-te-les juntes fins a Anne Frank d’adulta a l’ONU o, una que em feia molta gràcia, la del concert de Freddie Mercury a Barcelona, que va ser un moment molt especial per a tothom i també a la meva vida particular. Si fos ara, tothom hagués tret el mòbil, però en aquella època no en teníem mòbil i, per tant, allò ho tens a la memòria.. Sí, la que, més enllà d’impossible, és la que voldria que s’hagués produït per tot el que hagués representat i que hagués estat possible. Molta gent que ha llegit el llibre m’ha comentat quantes vegades ho han pensat això. Tots tenim aquest sentiment.. Exacte. Tot i que em sabia greu que un llibre que està en una col·lecció que es diu La joie de vivre, aquesta última té un pou de tristesa, però tenia molt clar que havia de ser l’última perquè és la més representativa i la que és diferent a totes les altres.
