La relació de les dones amb l’escriptura sempre ha restat sota la lupa dels convencionalismes socials. Entre el desig i les limitacions marcades per qüestions de gènere, les dones s’han hagut de fer un espai propi al llarg del temps tot i que la primera persona a la història que va reivindicar el concepte d’autoria, concretament d’uns himnes dedicats a una deessa, va ser una dona, la poetessa i sacerdotessa Enheduanna al segle XXIII aC a Mesopotàmia. El seu nom, però no ha transcendit perquè la tradició es va escapçar, en un moment de la història, per la mirada androcèntrica del món i la cultura, o, potser pel fer de ser el d’una dona.
La relació de les dones amb l’escriptura sempre ha restat sota la lupa dels convencionalismes socials. Entre el desig i les limitacions marcades per qüestions de gènere, les dones s’han hagut de fer un espai propi al llarg del temps tot i que la primera persona a la història que va reivindicar el concepte d’autoria, concretament d’uns himnes dedicats a una deessa, va ser una dona, la poetessa i sacerdotessa Enheduanna al segle XXIII aC a Mesopotàmia. El seu nom, però no ha transcendit perquè la tradició es va escapçar, en un moment de la història, per la mirada androcèntrica del món i la cultura, o, potser pel fer de ser el d’una dona.
La relació de les dones amb l’escriptura sempre ha restat sota la lupa dels convencionalismes socials. Entre el desig i les limitacions marcades per qüestions de gènere, les dones s’han hagut de fer un espai propi al llarg del temps tot i que la primera persona a la història que va reivindicar el concepte d’autoria, concretament d’uns himnes dedicats a una deessa, va ser una dona, la poetessa i sacerdotessa Enheduanna al segle XXIII aC a Mesopotàmia. El seu nom, però no ha transcendit perquè la tradició es va escapçar, en un moment de la història, per la mirada androcèntrica del món i la cultura, o, potser pel fer de ser el d’una dona.. El primer pas per ser escriptora és, però ser-ne conscient. «Per mi va ser prendre’m molt seriosament l’escriptura, que fos el més important que fes», va confessar M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) durant la taula rodona Dones i escriptura, duta a terme divendres passat al Cercle Sport Figuerenc amb motiu del 8M. En el cas de Cristina Masanés (Manresa, 1965) ella ho va sentir quan de l’escriptura en va fer «un projecte de vida» o bé «una obsessió que t’arrossega i et posseeix per dins que fa que hi aboquis el millor de tu mateixa», com va ser per a Elisabet Riera (Barcelona, 1973).. Viure només de l’escriptura, a Catalunya i a Espanya, no és cosa fàcil, per no dir quasi impossible. Les tres escriptores ho exemplifiquen tenint feines paral·leles. «El temps que t’hi pots dedicar és el que et deixa la resta, és una lluita constant amb nosaltres mateixes i l’entorn», assegurà Riera. Per a Cuartiella és una qüestió de «disciplina», d’aixecar-se molt aviat al matí i dedicar-li unes hores perquè «la inspiració m’arriba quan treballo» defugint la idea que tenia la seva mare «que escriure o llegir era una distracció i no una necessitat», com és realment. «Com ens costa a les dones posar per davant el nostre desig», va emfatitzar Elisabet Riera. Malgrat tot ho fan i així ho reivindicaren: «Si no es crema la casa, escriuré. Que s’enfonsi el món, que jo escriuré». Per fer-ho, però cal una seguretat econòmica, aspecte que es va evidenciar no han canviat massa per a les dones escriptores. Masanés va recordar que Virgina Woolf ja ho havia abordat al llibre Una cambra pròpia (1929) fa cent anys quan va fixar que una dona, per escriure, havia de comptar «amb diners i una cambra pròpia».. Un altre debat, que no és nou, és la possible existència d’una escriptura de dones sempre percebuda com una «literatura sentimental amb connotació negativa com si els sentiments fossin negatius o cosa de dones». Les tres veus van ressonar a l’uníson negant-ho rotundament. «Existeix una escriptura personal», assenyalà M. Mercè Cuartiella mentre que Cristina Masanés va confirmar que «en absolut hi ha una mirada determinada pel gènere». En el seu cas, Elisabet Riera va matisar que el fet de ser dona fa que «la mirada estigui posada en la parcel·la de vida on socialment es troben les dones i, per tant, entren temes i lèxic diferents i això és enriquidor».. La taula rodona es va fer divendre passat al Cercle Sport Figuerenc, coincidint amb l’entrega de premis Maria Rosa Ymbert. / Jordi Callol. Ho és sobretot tenint present que en el món literari la dona ha estat «infrarepresentada» perquè, en alguns moments, no se’ls permetia escriure o no fer-ho des de certs punts de vista. «A més, si els grans personatges femenins els han escrit els homes, ho han fet d’una manera determinada», va recordar Cuartiella tot afegint que «escrius com una dona perquè ets una dona, però també ho fas com a classe obrera si ho ets, com d’una ètnia determinada si ho ets… són condicionants entre molts altres i dels quals no et pots desfer».. M. Mercè Cuartiella era del parer que si les dones escriptores no apareixen «no és per una exclusió voluntària sinó que no pensen en elles; el biaix és molt difícil, has de ser activament conscient que existeix per no tenir-lo». Un dels millors aparadors d’aquest biaix per gènere són els premis literaris. Com van constatar, en els últims trenta anys, només dues dones han obtingut el premi Sant Jordi, un dels més populars de les lletres catalanes, o de les cent dinou persones que han rebut el Premi Nobel de Literatura, només divuit han sigut dones i nou en aquest segle XXI. Per a la bibliotecària Cristina Jutge, encarregada de moderar la taula, quedava clar que eren «unes xifres desoladores». Jutge va llegir un fragment del discurs d’acceptació d’una de les últimes escriptores que ha rebut el premi, l’any 2022, la francesa Annie Ernaux (1940) qui es preguntava sobre «el lloc que ocupen les dones, fins i tot, en l’àmbit literari on sembla que encara no hagin guanyat la legitimitat per produir obres. A França i arreu del món hi ha intel·lectuals homes per als quals els llibres escrits per dones simplement no existeixen, no els citen mai». En català hi ha un neologisme, acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2022, que descriu aquest fenomen d’ocultació o menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics: criptogínia.. Malgrat les dades, però s’albira un canvi de sensibilitat, sobretot aquests últims temps. «Ha calgut persistir, persistir», va confirmar Masanés alertant, però que no es pot abaixar la guàrdia «davant el feixisme que apreta».
