L’any en què el cinema ha perdut, entre d’altres, Robert Redford, Barbra Streisand va cantar aquest diumenge a la cerimònia dels Oscar The way we were (Tal com érem). I aquesta mirada nostàlgica al passat s’adapta a aquesta 98a edició dels premis de Hollywood, un Hollywood transformat, cada cop més obert a membres i audiències globals, però que ha tornat també a formes antigues, pot ser que buscant la supervivència mateixa de la indústria.
L’any en què el cinema ha perdut, entre d’altres, Robert Redford, Barbra Streisand va cantar aquest diumenge a la cerimònia dels Oscar The way we were (Tal com érem). I aquesta mirada nostàlgica al passat s’adapta a aquesta 98a edició dels premis de Hollywood, un Hollywood transformat, cada cop més obert a membres i audiències globals, però que ha tornat també a formes antigues, pot ser que buscant la supervivència mateixa de la indústria.
L’any en què el cinema ha perdut, entre d’altres, Robert Redford, Barbra Streisand va cantar aquest diumenge a la cerimònia dels Oscar The way we were (Tal com érem). I aquesta mirada nostàlgica al passat s’adapta a aquesta 98a edició dels premis de Hollywood, un Hollywood transformat, cada cop més obert a membres i audiències globals, però que ha tornat també a formes antigues, pot ser que buscant la supervivència mateixa de la indústria.. L’Acadèmia s’ha rendit amb sis Oscar, incloent-hi el de millor pel·lícula, a Una batalla tras otra,l’obra d’un cineasta de llarga i brillant trajectòria com Paul Thomas Anderson. Aquest va recollir les seves primeres estatuetes d’aquesta apreciable carrera amb el de guió adaptat i després va sumar el de director, un reconeixement que no li va arribar amb altres títols com El fil invisible, The Master, There Will be blood (Pous de sang) o Magnolia.. La seva pel·lícula basada en Vineland, de Thomas Pynchon, també va aconseguir el primer Oscar de la història al millor càsting, així com el tercer Oscar per a Sean Penn, aquest cop com a actor de repartiment i que no va ser present, ja que, segons informació de ‘The New York Times’, havia anat de viatge a Ucraïna. També va guanyar pel muntatge.. L’altra gran guanyadora de la nit, que havia arribat amb un rècord històric de 16 nominacions i va marxar amb quatre Oscar, va ser Els pecadors. Li va valer el premi de guió original a Ryan Cooglar i el d’actor protagonista a Michael B. Jordan, que va donar la sorpresa davant d’altres favorits com Timothée Chalamet, Leonardo DiCaprio o Wagner Moura. I a més d’un premi per la banda sonora (el tercer als 41 anys per a Ludwig Goransson) va aconseguir fer història amb l’Oscar de fotografia per a Autumn Durald Arkapaw, la primera dona, i la primera dona afrodescendent (és filla d’afroamericà i filipina), que guanya en la categoria i que va deixar un moment únic al Dolby Theater en demanar que es posessin dretes totes les dones presents.. Són Oscar, com el de l’actriu Jessie Buckley per la seva feina protagonista a Hamnet, o el de la septuagenària Amy Madigan com a actriu de repartiment a la pel·lícula de terror Weapons, que fan honor a la tradició de Hollywood.. Però aquests Oscar no arribaven en el buit. El món està sumit en la guerra oberta pels Estats Units i Israel a l’Iran i en les conseqüències encara brutals de la que Israel ha lliurat contra els palestins a Gaza així com en la invasió llançada per Vladimir Putin a Ucraïna. Els mateixos EUA veuen degenerar la seva democràcia a passos agegantats des de la tornada a la presidència de Donald Trump. Però res d’això, més enllà de l’absència de Penn, no ho hauria dit en els principals guardons d’aquesta nit de festa de cinema a Los Angeles. De fet, Anderson, tot i haver signat una pel·lícula de profund contingut polític, que parla sobre els qui queden atrapats en formes del passat i els qui canvien amb els temps per continuar construint futur, va acabar les seves paraules en el discurs de millor pel·lícula no parlant de res d’això sinó cridant a prendre’s «un martini».. L’era del cinema polític de Hollywood més arriscat i compromès sembla absent. Fins i tot a l’hora dels discursos. I va quedar en mans de documentalistes i estrangers el fet de recordar als espectadors el que està passant al món real, aquell que el cinema té capacitat de reflectir i canviar, com recordava la cita de Redford que es va llegir en una gran pantalla al tancament del segment en la seva memòria: “La glòria de l’art és que no només pot sobreviure al canvi, pot liderar-lo”.. El recordatori el van fer guanyadors, perdedors i presentadors com Javier Bardem, que es va guanyar una ovació tancada quan, en sortir a l’escenari a presentar millor pel·lícula internacional, va clamar en anglès els mateixos missatges que portava a la solapa: “No a la guerra” i “Palestina Lliure”.. La noruega Valor sentimental va deixar sense l’Oscar en la categoria Sirat, la pel·lícula d’Oliver Laxe, que se’n va anar al teatre amb un fermall de mitja síndria que representa també Palestina i que va veure com F1 deixava també la seva feina sense l’Oscar a so. I Joachim Trier va donar al públic un aplaudit missatge en què va parafrasejar James Baldwin: “Tots els adults són responsables de tots els infants. No votem polítics que no tinguin això en compte”.. El discurs més directament polític es va sentir quan Mr. Nobody contra Putin es va alçar amb el premi al millor documental i va parlar David Borenstein, el nord-americà nascut a Miami que ha dirigit aquesta feina construïda amb el material que va gravar un educador en una petita localitat de Rússia quan va començar la invasió d’Ucraïna i va arrencar també l’adoctrinament i la propaganda. “La pel·lícula tracta sobre com perds el teu país”, va dir. “El perds amb incomptables petits actes de complicitat. Quan som còmplices quan un govern assassina gent als carrers de les nostres ciutats. Quan no diem res quan els oligarques prenen control dels nostres mitjans i controlen com podem produir i consumir. Tots afrontem una elecció moral”, va remarcar. “Però, per sort, fins i tot un ningú és més poderós del que creus”.. Quan va donar la paraula a Pavel Talakin, el protagonista del documental, va implorar: “en nom del nostre futur, en nom de tots els nostres infants, aturem ara totes aquestes guerres”.. En uns Oscars on hi va haver també tres premis per a Frankestein (direcció de producció, vestuari i maquillatge i perruqueria) i dos per a Les guerreres de K-Pop (pel·lícula d’animació i cançó) va tornar a exercir de mestre de cerimònies Conan O’Brien. I ho va fer com l’any passat amb efectivitat i encert, i ell sí que va deixar caure en les seves intervencions notes polítiques, però res especialment directe.. Va obrir la gala caracteritzat com el personatge de la tia Gladys de Weapons que li va valer l’Oscar a Madigan en un muntatge que el va portar per diverses de les pel·lícules nominades i ja en directe a l’escenari del Dolby va brillar amb el seu humor. Es va referir a la desafortunada declaració de Timothée Chalamet donant gairebé per morts el ballet i l’òpera dient-li que havia deixat fora el jazz. I fins i tot es va atrevir a arrencar uns riures a Ted Sarandos fent broma que era la primera vegada que el cap de Netflix era en una sala.. O’Brien es va atrevir també a fer comèdia amb temes espinosos de l’actualitat com el cas del pederasta i criminal sexual Jeffrey Epstein, remarcant que encara que aquest any no hi havia actors britànics nominats la resposta d’un portaveu del Regne Unit és “almenys nosaltres arrestem els nostres pedòfils”. I sense citar Donald Trump va deixar clara la referència a l’egòlatra president quan va dir de broma que es retransmetia en directe des del “teatre dels penis petits”. “Veurem si s’atreveix a posar-hi el seu nom davant d’això”, va deixar anar. Trump ha rebatejat en aquesta segona presidència edificis governamentals en el seu propi honor.. Al llarg de la cerimònia va anar deixant més pinzellades còmiques, des d’explicar com el 2029 els Oscars passaran a YouTube i veure’s interromput per anuncis en fer-ho o en presentar una suposada empresa que destrossa clàssics en preparar-los per a la verticalitat del mòbil. Però O’Brien va deixar espai també per posar al monòleg inicial una nota sensible i seriosa. I va optar per no citar la guerra, o problemes concrets dels Estats Units o d’un altre país, sinó per posar una pinzellada d’esperança.. “Tota la gent que mira a tot el món és molt conscient que aquests són dies molt caòtics i aterridors. És en moments com aquests que crec que els Oscar ressonen particularment”, va dir. “31 països de sis continents estan representats aquesta nit, el producte de milers de persones que parlen llenguatges diferents, treballant de valent per fer alguna cosa de bellesa”, “Retem tribut aquesta nit no només al cinema sinó als ideals d’art global, col·laboració, paciència, resiliència i la més escassa de les qualitats avui, optimisme”, va concloure. “Així que, si us plau, celebrem, no perquè creguem que tot està bé sinó perquè treballem per i esperem que sigui millor”.. Va ser apropiat per a aquest Hollywood, on les batalles ja no són tal com eren.
