Durant un sopar a Olot, la il·lustradora Alba Azaola, de Palència, va tastar la ratafia que havia dut la dissenyadora gràfica Rita Masó. Va quedar tan fascinada que es van trobar, uns dies més tard, per fer-ne juntes. Al procés se li va sumar la veterinària Emma Abad. Totes tres compartien l’amor per la il·lustració científica i, a partir d’aquell moment, també per la ratafia. Així van començar a especular sobre la possibilitat de fer un llibre centrat en l’elaboració de la ratafia, però no només com un exercici compartit sinó entenent que «poder-la fer depèn d’altres éssers vius». Amb aquella llavor ja plantada, se li va sumar al projecte la biòloga i educadora ambiental Iara Jiménez qui també vivia a la Garrotxa i aleshores feia classes d’aquarel·la amb Azaola. Després d’uns anys de dedicació, de recerca i de treball de camp el resultat és Les plantes de la ratafia (Brau), una guia botànica il·lustrada que convida a compartir la màgia de la festa ratafiera a la que «podem connectar», admet Jiménez, a través «d’una nova mirada cap al nostre entorn, la nostra terra i planeta, prenent consciència que mai estem sols».
Durant un sopar a Olot, la il·lustradora Alba Azaola, de Palència, va tastar la ratafia que havia dut la dissenyadora gràfica Rita Masó. Va quedar tan fascinada que es van trobar, uns dies més tard, per fer-ne juntes. Al procés se li va sumar la veterinària Emma Abad. Totes tres compartien l’amor per la il·lustració científica i, a partir d’aquell moment, també per la ratafia. Així van començar a especular sobre la possibilitat de fer un llibre centrat en l’elaboració de la ratafia, però no només com un exercici compartit sinó entenent que «poder-la fer depèn d’altres éssers vius». Amb aquella llavor ja plantada, se li va sumar al projecte la biòloga i educadora ambiental Iara Jiménez qui també vivia a la Garrotxa i aleshores feia classes d’aquarel·la amb Azaola. Després d’uns anys de dedicació, de recerca i de treball de camp el resultat és Les plantes de la ratafia (Brau), una guia botànica il·lustrada que convida a compartir la màgia de la festa ratafiera a la que «podem connectar», admet Jiménez, a través «d’una nova mirada cap al nostre entorn, la nostra terra i planeta, prenent consciència que mai estem sols».
Durant un sopar a Olot, la il·lustradora Alba Azaola, de Palència, va tastar la ratafia que havia dut la dissenyadora gràfica Rita Masó. Va quedar tan fascinada que es van trobar, uns dies més tard, per fer-ne juntes. Al procés se li va sumar la veterinària Emma Abad. Totes tres compartien l’amor per la il·lustració científica i, a partir d’aquell moment, també per la ratafia. Així van començar a especular sobre la possibilitat de fer un llibre centrat en l’elaboració de la ratafia, però no només com un exercici compartit sinó entenent que «poder-la fer depèn d’altres éssers vius». Amb aquella llavor ja plantada, se li va sumar al projecte la biòloga i educadora ambiental Iara Jiménez qui també vivia a la Garrotxa i aleshores feia classes d’aquarel·la amb Azaola. Després d’uns anys de dedicació, de recerca i de treball de camp el resultat és Les plantes de la ratafia (Brau), una guia botànica il·lustrada que convida a compartir la màgia de la festa ratafiera a la que «podem connectar», admet Jiménez, a través «d’una nova mirada cap al nostre entorn, la nostra terra i planeta, prenent consciència que mai estem sols».. Il·lustracions de tres plantes de la trentena escollides: Juglans regia, Calendula officinalis i l’Hipericum vulgare. / Rita Masó, Ara Jiménez i Alba Azaola. El primer impuls al projecte va ser rebre una subvenció del departament d’Agricultura a través del parc natural de la zona volcànica de la Garrotxa, territori amb llarga tradició ratafiera i remeiera en el qual s’han mogut les autores per fer el llibre. Com explica Iara Jiménez, des de finals del 2021 i durant un any, totes quatre van enfilar el procés de recerca per conèixer «quines espècies són les més emblemàtiques o més comunament utilitzades per fer ratafia i el perquè, ja sigui per l’aroma, per donar color, una consistència més amarga o per les propietats digestives». Havent seleccionat trenta plantes, que es poden trobar majoritàriament en estat silvestre i totes localitzades a la Garrotxa, el següent pas ja va ser documentar-les i sortir al camp per agafar mostres per crear les il·lustracions que apareixen en el llibre i que cerca «incitar a conèixer les plantes que ens acompanyen en el dia a dia i que sovint no reben l’atenció que mereixen i de les quals depenem per viure». De cadascuna de les trenta plantes s’inclou una il·lustració científica molt detallada i fotografies de gran qualitat així com la descripció, l’hàbitat, les espècies semblants i informació de la floració, el temps de recol·lecció, el mètode, les parts utilitzades i les propietats per a la ratafia. Jiménez explica que «la ratafia recull una gran diversitat quant a maneres de fer-la, espècies que es fan servir o territoris on es fa». L’única espècie imprescindible és la nou verda. De ratafia, recorden, no només se’n fa a Catalunya -a Girona, els dos centres neuràlgics, són Santa Coloma de Farners i Olot- també a altres indrets, més enllà de la conca mediterrània, com Galícia, Còrsega, els Abruços o la Borgonya.. Aquesta mirada respectuosa cap a l’entorn plana per damunt de tot el llibre. En aquest sentit, esmenten a la investigadora i escriptora indígena canadenca Robin Wall Kimmerer i el seu llibre Trenes d’herba dolça en el que parla de «La collita honorable» que són una sèrie de coneixements i pràctiques indígenes per fer una recol·lecció respectuosa i recíproca. Iara Jiménez reconeix la influència «inspiradora» de la lectura d’aquest llibre. Entre altres coses, «parla de demanar permís i agrair amb consciència tot el que rebem cada dia i que ens permet viure, respirar, menjar i fer ratafia», assegura somrient Jiménez. Ella afegeix una segona inspiració, la del botànic italià Stefano Mancuso qui estudia la neurobiologia de les plantes, és a dir, «la intel·ligència» del món vegetal, «éssers vius que perceben, reaccionen, prenen decisions segons el que passa al seu voltant. És una relació diferent a l’actual, però que ja tenien els nostres ancestres», diu. Segons ella, la tendència actual és «prohibir collir, prohibir arrancar, quan en realitat l’ésser humà s’ha construït a través d’aprofitar-se de l’entorn, però d’una manera que fes perdurable aquesta relació, ja que la supervivència depenia d’això». La ratafia n’és l’exemple.. La lectura de Les plantes de la ratafia, que inclou un glossari de mots i àmplia bibliografia, convida, «des de la humilitat i el respecte», a recollir els ingredients i elaborar aquest licor, l’origen del qual se situa en monestirs o convents medievals.
