La lluna en fase creixent, el campanar de Sant Pere il·luminat i la projecció del fotograma més famós de la història del cinema, l’escena que obre Un chien andalou (1929) de Luis Buñuel, en el pati de la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí de Figueres, es van convertir, dijous passat, en l’escenografia perfecte per escoltar confidències d’alt voltatge sobre el cineasta aragonès en un to distès i regat amb cava rosat, per algú que el coneix al mil·límetre, Jordi Xifra, director del Centro Buñuel Calanda. «Buñuel era una persona molt contradictòria, allò que distancia l’artista i la persona. En la seva vida privada era el més burgès i masclista de tots (…) gran aficionat a les armes i un gran bevedor (al còctel buñeoloni i al Dry Martini) tot i no ser alcohòlic (…) profundament anticlerical, però també un estudiós, que mai va voler blasfemar i que respectava la religió, que no la institució», assegurà Xifra sense obviar una realitat que sorprèn avui dia i que va prendre forma quasi de reivindicació: que Buñuel, «el principal cineasta d’aquest país, encara que fes carrera fora, no té ni una biografia» a diferència de Lorca i Dalí, ambdues signades per Ian Gibson. Per a Jordi Xifra, conscient que hi ha «èpoques fosques» dins la biografia de Buñuel, molts buits i moltes mentides fomentades pel mateix cineasta, encara «queden moltes coses per dir del personatge i que els enfocaments, fins ara, han estat molt repetitius». Un dels fils que va suggerir podria ser com va influir a les grans espases de la literatura mundial del segle XX: els escriptors de la Generació del 27, els surrealistes i els del boom llatinoamericà que el consideraven «el padrí».
La lluna en fase creixent, el campanar de Sant Pere il·luminat i la projecció del fotograma més famós de la història del cinema, l’escena que obre Un chien andalou (1929) de Luis Buñuel, en el pati de la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí de Figueres, es van convertir, dijous passat, en l’escenografia perfecte per escoltar confidències d’alt voltatge sobre el cineasta aragonès en un to distès i regat amb cava rosat, per algú que el coneix al mil·límetre, Jordi Xifra, director del Centro Buñuel Calanda. «Buñuel era una persona molt contradictòria, allò que distancia l’artista i la persona. En la seva vida privada era el més burgès i masclista de tots (…) gran aficionat a les armes i un gran bevedor (al còctel buñeoloni i al Dry Martini) tot i no ser alcohòlic (…) profundament anticlerical, però també un estudiós, que mai va voler blasfemar i que respectava la religió, que no la institució», assegurà Xifra sense obviar una realitat que sorprèn avui dia i que va prendre forma quasi de reivindicació: que Buñuel, «el principal cineasta d’aquest país, encara que fes carrera fora, no té ni una biografia» a diferència de Lorca i Dalí, ambdues signades per Ian Gibson. Per a Jordi Xifra, conscient que hi ha «èpoques fosques» dins la biografia de Buñuel, molts buits i moltes mentides fomentades pel mateix cineasta, encara «queden moltes coses per dir del personatge i que els enfocaments, fins ara, han estat molt repetitius». Un dels fils que va suggerir podria ser com va influir a les grans espases de la literatura mundial del segle XX: els escriptors de la Generació del 27, els surrealistes i els del boom llatinoamericà que el consideraven «el padrí».
La lluna en fase creixent, el campanar de Sant Pere il·luminat i la projecció del fotograma més famós de la història del cinema, l’escena que obre Un chien andalou (1929) de Luis Buñuel, en el pati de la Sala de les Loggies del Teatre-Museu Dalí de Figueres, es van convertir, dijous passat, en l’escenografia perfecte per escoltar confidències d’alt voltatge sobre el cineasta aragonès en un to distès i regat amb cava rosat, per algú que el coneix al mil·límetre, Jordi Xifra, director del Centro Buñuel Calanda. «Buñuel era una persona molt contradictòria, allò que distancia l’artista i la persona. En la seva vida privada era el més burgès i masclista de tots (…) gran aficionat a les armes i un gran bevedor (al còctel buñeoloni i al Dry Martini) tot i no ser alcohòlic (…) profundament anticlerical, però també un estudiós, que mai va voler blasfemar i que respectava la religió, que no la institució», assegurà Xifra sense obviar una realitat que sorprèn avui dia i que va prendre forma quasi de reivindicació: que Buñuel, «el principal cineasta d’aquest país, encara que fes carrera fora, no té ni una biografia» a diferència de Lorca i Dalí, ambdues signades per Ian Gibson. Per a Jordi Xifra, conscient que hi ha «èpoques fosques» dins la biografia de Buñuel, molts buits i moltes mentides fomentades pel mateix cineasta, encara «queden moltes coses per dir del personatge i que els enfocaments, fins ara, han estat molt repetitius». Un dels fils que va suggerir podria ser com va influir a les grans espases de la literatura mundial del segle XX: els escriptors de la Generació del 27, els surrealistes i els del boom llatinoamericà que el consideraven «el padrí».. La cinquantena de persones que van assistir a la vetllada, que inaugurava el cicle de cinema surrealista Dalí nocturn dedicat a Buñuel, van seguir amb atenció la conversa de Jordi Xifra amb el crític de cinema Agus Izquierdo, qui es va declarar fan de Buñuel i va demostrar-ne amplis coneixements. Per a Xifra, l’acte tenia regust de retorn a casa. El seu pare era figuerenc i ell mateix va viure part de l’adolescència a Garriguella. «Parlar de Buñuel a casa de Dalí i amb el cos present del mestre no deixa de tenir un cert morbo», declarà. Segons ell, el tàndem Dalí-Buñuel, estrenat el 1929 amb la projecció del curt Un chien andalou, abans d’un film de Man Ray, va tenir una força sorprenent el poc temps que va durar. «Aquests dos joves van convulsionar i revolucionar el grup surrealista francès que tenia el cinema com un referent de les noves arts». Xifra reconegué que Buñuel, a diferència de Lorca i Dalí, va arribar a París «sense referents» i partint d’aquest camí artístic quasi verge, Buñuel és, segons Xifra, qui mantindrà ferm, com Dalí, «la vinculació amb l’avantguarda» fins al final dels seus dies. També quan es va exiliar a Mèxic on avui dia se’l considera un dels seus cineastes de culte. Va ser allà on va rodar El ángel exterminador quan tenia 62 anys, film «totalment avantguardista» que es projectarà aquest dijous 7 d’agost, a dos quarts de deu del vespre, a la plaça Gala-Dalí.. En aquest sentit, Jordi Xifra va lloar la cinematografia de l’última etapa de Buñuel, ja que «sembla feta per una persona jove, no hi ha ningú tan reaccionari, revolucionari, tan provocador i trencador com ell». Va recordar que amb 72 anys va rodar El discreto encanto de la burguesía i, dos anys més tard, El fantasma de la libertad. «Ell era molt honest amb les seves idees, era un surrealista de cap a peus, com Dalí amb la seva pintura durant un temps, sempre seguien els seus principis, sense alts i baixos», assegurà tot matisant que «davant un quadre ets lliure, però en la indústria cinematogràfica, i més la mexicana d’un exiliat, devia tenir unes restriccions tremendes, però moltes vegades va poder posar la seva empremta, el seu moment buñuelià».. «Buñuel era molt honest amb les seves idees, era un surrealista de cap a peus, com Dalí amb la seva pintura durant un temps, sempre seguien els seus principis, sense alts i baixos». A diferència del cinema d’avantguarda que va precedir i fou coetani d’Un chien andalou i que «volia trencar el discurs amb efectes i recursos audiovisuals», Buñuel va optar pels plans fixos, que el connectaven als germans Lumière. Ho exemplifica «l’escena que obre Un chien andalou, la més provocadora i de les més violentes de la història del cinema». Buñuel, a banda que «va aplicar el mètode paranoicocrític al llarg de tota la seva filmografia», també «va ser un home molt llegit», assegurà Xifra tot recordant la seva «biblioteca extraordinària». Entre les lectures hi hagué el primer Manifest Surrealista de Bréton: «El seu cinema i les dues primeres pel·lícules no són una adaptació a aquest text, però t’hi pots apropar des d’aquesta perspectiva. L’escriptura automàtica, un dels mecanismes del surrealisme, en el seu cinema és evident». També l’interès que tenia per plasmar la misèria social i que li venia de la lectura de la literatura russa. Una altra característica que, segons Xifra, «no s’ha sabut veure» és el seu «humor tan espanyol arrelat en el Segle d’Or, Cervantes i la novel·la picaresca». La violència dins la filmografia del cineasta aragonès tampoc es pot obviar. «No és un cineasta sàdic, tot i que hi ha imatges d’una violència brutal», confirmà, i, fins i tot, «escenes gore a El discreto encanto de la burguesía, amb sang i morts vivents».. L’escena que obre el curt ‘Un chien andalou’ és de les més violentes de la història del cinema, segons Jordi Xifra. / Empordà. La nit, però va reservar moments màgics com quan un assistent va revelar que conservava una fotografia inèdita feta per ell on es veu a Buñuel durant una rompida a Calanda o quan Jordi Xifra va avançar que hi ha la voluntat de convertir el Centro Buñuel Calanda, inaugurat l’any 2000, en un espai més vivencial proposant «un recorregut similar al de la casa natal de Dalí», nous ponts de connexió entre Figueres i Calanda.
