Jenny Hollan no és una dona amable. És directa, incisiva, mordaç i d’un narcisisme, pel que fa al seu treball artístic, quasi malaltís. Tot això, que ens sobta i que, fins i tot, ens la fa rebutjar, no amaga altra cosa que una actitud davant la vida, una exploració profunda de l’ànima de l’artista, de les seves llums i ombres, que podria esdevenir errant, però que una Jenny Hollan visionària albira abans que la resta, sobretot al final de l’existència. L’escriptor Àngel Burgas, pare-creador, no ha estat complaent amb la seva criatura. L’ha dotada de talent, li ha concedit l’èxit, però també l’ha fet patir amb pèrdues emocionalment traumàtiques que ella ha fet visibles sense pudor, ha compartit amb un llenguatge artístic, potser per entendre-les millor. I no és això el que bona part del món fa avui dia amb les xarxes socials i sense cap filtre artístic? En certa manera, doncs, Jenny Hollan obre, en la ficció, el camí.
Jenny Hollan no és una dona amable. És directa, incisiva, mordaç i d’un narcisisme, pel que fa al seu treball artístic, quasi malaltís. Tot això, que ens sobta i que, fins i tot, ens la fa rebutjar, no amaga altra cosa que una actitud davant la vida, una exploració profunda de l’ànima de l’artista, de les seves llums i ombres, que podria esdevenir errant, però que una Jenny Hollan visionària albira abans que la resta, sobretot al final de l’existència. L’escriptor Àngel Burgas, pare-creador, no ha estat complaent amb la seva criatura. L’ha dotada de talent, li ha concedit l’èxit, però també l’ha fet patir amb pèrdues emocionalment traumàtiques que ella ha fet visibles sense pudor, ha compartit amb un llenguatge artístic, potser per entendre-les millor. I no és això el que bona part del món fa avui dia amb les xarxes socials i sense cap filtre artístic? En certa manera, doncs, Jenny Hollan obre, en la ficció, el camí.
Jenny Hollan, interpretada per l’actriu Sara Bartolomé, en una de les escenes de l’obra. / Jordi Blanco. Jenny Hollan no és una dona amable. És directa, incisiva, mordaç i d’un narcisisme, pel que fa al seu treball artístic, quasi malaltís. Tot això, que ens sobta i que, fins i tot, ens la fa rebutjar, no amaga altra cosa que una actitud davant la vida, una exploració profunda de l’ànima de l’artista, de les seves llums i ombres, que podria esdevenir errant, però que una Jenny Hollan visionària albira abans que la resta, sobretot al final de l’existència. L’escriptor Àngel Burgas, pare-creador, no ha estat complaent amb la seva criatura. L’ha dotada de talent, li ha concedit l’èxit, però també l’ha fet patir amb pèrdues emocionalment traumàtiques que ella ha fet visibles sense pudor, ha compartit amb un llenguatge artístic, potser per entendre-les millor. I no és això el que bona part del món fa avui dia amb les xarxes socials i sense cap filtre artístic? En certa manera, doncs, Jenny Hollan obre, en la ficció, el camí.. Una de les escenes de l’obra ‘Una peça de Jenny Hollan’, amb La Funcional Teatre. / Jordi Blanco. Dur a escena Una peça de Jenny Hollan no era fàcil. És una obra llarga i densa en el seu fons, tot i que d’esperit didàctic -el personatge de la guia del museu il·lumina el viatge-, que una intel·ligent direcció de Josep Maria Cortada, que ha pres, entre altres, la decisió que fossin tres les actrius que interpretin el paper de la protagonista (les tres brillants), la fa reeixir i no naufragar en l’intent. També un savi ús dels recursos audiovisuals que aporten nova informació i ajuden a respirar durant les transicions entre escena i escena. Com ho fa la música, en què cal incidir en alguna elecció, gens casual, de veus masculines agudes de contratenor, veus clares, lleugeres que ressonen més enllà. A més, que pràcticament no hi hagi elements a l’escenari fa que l’espectador concentri tota l’atenció en els actors, en el que diuen i en com ho diuen, una qüestió que no és gens banal.. Dies abans de l’estrena, integrants de La Funcional reconeixien que aquest era el millor moment per fer aquesta obra i no vint anys enrere quan Àngel Burgas els ho va proposar. La maduresa s’imposa i, de retruc, és el millor regal d’aniversari que ens fan pels seus 35 anys d’història. Una festa que no ha acabat perquè, després de representar l’obra a Figueres durant tres caps de setmana, aquest dimarts 28 d’octubre actuen a la Sala La Planeta de Girona i el dissabte 8 de novembre presenten un documental i un llibre sobre la seva trajectòria al Teatre El Jardí de Figueres. Un acte obert a tothom.
