Entre finals de gener i principis de febrer del 1939 es calcula que unes 350.000 persones van fugir cap a França passant pel Pertús, Portbou i altres vies empordaneses. Els historiadors recorden aquell va ser un hivern de temperatures extremadament baixes. Als que fugien els acompanyava la por a la mort, la fam i la incertesa. Fa disset anys, Viti Strohecker i Maria José Novés, després de fer una ruta en un poble fronterer, van decidir emular-ho a Portbou, on vivien. Van fer recerca i així van iniciar el projecte Camins de l’exili que al cap de cinc anys va entomar Jordi Roca i Teresa Puig i que, des d’en fa quatre, condueix Gina Strohecker. De les cinc persones que van fer la ruta en aquella primera edició, aquest diumenge 2 de febrer la recorreran cinc-centes cinquanta, una riuada humana arribada d’arreu de la geografia catalana, des del Pallars a Terres de l’Ebre, fins i tot, des de València. Tots ells trepitjaran els senders que van fer els exiliats fa més de vuitanta anys i, més tard, els que fugien, en sentit invers, de la Segona Guerra Mundial com Walter Benjamin. Una ruta que, malauradament, tal com recorda Gina Strohecker, és ben viva avui dia, ja que encara la fan els emigrants de nit per evitar els controls policials.
Entre finals de gener i principis de febrer del 1939 es calcula que unes 350.000 persones van fugir cap a França passant pel Pertús, Portbou i altres vies empordaneses. Els historiadors recorden aquell va ser un hivern de temperatures extremadament baixes. Als que fugien els acompanyava la por a la mort, la fam i la incertesa. Fa disset anys, Viti Strohecker i Maria José Novés, després de fer una ruta en un poble fronterer, van decidir emular-ho a Portbou, on vivien. Van fer recerca i així van iniciar el projecte Camins de l’exili que al cap de cinc anys va entomar Jordi Roca i Teresa Puig i que, des d’en fa quatre, condueix Gina Strohecker. De les cinc persones que van fer la ruta en aquella primera edició, aquest diumenge 2 de febrer la recorreran cinc-centes cinquanta, una riuada humana arribada d’arreu de la geografia catalana, des del Pallars a Terres de l’Ebre, fins i tot, des de València. Tots ells trepitjaran els senders que van fer els exiliats fa més de vuitanta anys i, més tard, els que fugien, en sentit invers, de la Segona Guerra Mundial com Walter Benjamin. Una ruta que, malauradament, tal com recorda Gina Strohecker, és ben viva avui dia, ja que encara la fan els emigrants de nit per evitar els controls policials.
Entre finals de gener i principis de febrer del 1939 es calcula que unes 350.000 persones van fugir cap a França passant pel Pertús, Portbou i altres vies empordaneses. Els historiadors recorden aquell va ser un hivern de temperatures extremadament baixes. Als que fugien els acompanyava la por a la mort, la fam i la incertesa. Fa disset anys, Viti Strohecker i Maria José Novés, després de fer una ruta en un poble fronterer, van decidir emular-ho a Portbou, on vivien. Van fer recerca i així van iniciar el projecte Camins de l’exili que al cap de cinc anys va entomar Jordi Roca i Teresa Puig i que, des d’en fa quatre, condueix Gina Strohecker. De les cinc persones que van fer la ruta en aquella primera edició, aquest diumenge 2 de febrer la recorreran cinc-centes cinquanta, una riuada humana arribada d’arreu de la geografia catalana, des del Pallars a Terres de l’Ebre, fins i tot, des de València. Tots ells trepitjaran els senders que van fer els exiliats fa més de vuitanta anys i, més tard, els que fugien, en sentit invers, de la Segona Guerra Mundial com Walter Benjamin. Una ruta que, malauradament, tal com recorda Gina Strohecker, és ben viva avui dia, ja que encara la fan els emigrants de nit per evitar els controls policials.. Alguns dels participants a la darrera edició dels Camins de l’exili, un itinerari que uneix esport i memòria. / @camins_de_lexili. L’èxit de participació que té els últims anys Camins de l’exili es deu, sospita l’organitzadora, al ressò a les xarxes socials: «Continuem creixent i el límit ja es veurà perquè el meu objectiu és arribar a Argelers on hi ha el memorial entorn el que va ser el camp de concentració». A hores d’ara, la ruta s’inicia a les nou del matí des de la caseta de Turisme de Portbou i es conclou a l’espai cultural de Cotlliure, passant per Cervera, platja de Perafita, Banyuls, Poulilles i Portvendres. Són vint-i-un quilòmetres amb 600 metres de desnivell i es fan diferents avituallaments. «No és una ruta fàcil, però es poden fer moltes parades i anar a un ritme molt tranquil, a tots els pobles hi ha tren per si es necessita», assenyala Strohecker. A banda de l’èxit de participació, enguany col·labora, per primer cop, l’Ajuntament de Portbou aportant mandarines i aigua, i mantenen el suport del de Cervera i Cotlliure on se’ls oferirà un pica-pica abans de la tornada amb tren. També reben el suport del celler Hugas de Batlle que posarà porrons pel camí i el Forn la Barceloneta. També col·labora el Club Excursionista Portbou, del qual forma part Strohecker, i alguns socis donen suport amb vehicles per qualsevol imprevist o lesió. De fet, en els 8 euros que es paga d’inscripció s’inclou una assegurança, l’avituallament, un obsequi i el bitllet de tren per la tornada.. Molts dels participants són fills, nets o besnets de republicans que van passar la frontera el 1939. / @camins_de_lexili. El perfil majoritari dels participants, molts dels quals la fan cada any, són persones d’uns seixanta anys, tot i que enguany, remarca Strohecker, s’han inscrit més infants. La motivació que els porta a fer aquest camí és que «tots són fills, nets o besnets de republicans que van passar la frontera». Com ella mateixa:»Els meus avis eren fills de republicans exiliats -venien de Madrid i Andalusia- i van acabar a Cervera, on van viure molts anys per por a tornar a passar la frontera. Ells van establir-se després a Portbou, però a l’altra banda han quedat generacions. Aquesta és la meva història, però tothom que fa el camí en té una i com més gran és la persona més història viva tenim».. Molta gent que fa el trajecte arriba sola, «tot i que mai ho estan»; altres formen part d’algun club excursionista. A l’inici de l’itinerari, Gina Strohecker contextualitza històricament el camí, però, a diferència de les primeres edicions, no es fan parades amb lectures als diferents punts. «Això implicava que els primers havien d’esperar als últims i molta gent va deixar de venir perquè el ritme era molt lent», comenta. Malgrat tot, enguany es farà un grup literari conduït per les historiadores Ulrike Clemen i Alexandra Wix que oferiran lectures, explicacions i compartiran experiències durant el trajecte. Això permetrà, segons gINA Strohecker, «diversificar el grup i fer arribades més graduals».. Tothom fa la ruta al seu ritme dedicant-li les hores que requereixi, sense presses. / @camins_de_lexili. Aquest camí de l’exili no està senyalitzat. Els organitzadors ho fan el dia abans. Tot i això, aquest és un dels objectius del projecte: «Si algun dia aconseguim un ajut econòmic ens agradaria fer-ho tot i que és la part francesa i els ajuts i permisos no són els mateixos», diu Gina Strohecker. Fa uns anys, el Memorial Democràtic, el Museu de l’Exili i el Consell Comarcal van instal·lar plafons a diferents punts a Portbou dins la Xarxa d’Espais de Memòria, a l’oficina de Turisme i al pas fronterer del coll de Belitres on hi ha un monument franquista resignificat i unes fotografies de Manuel Moros qui va retratar la diàspora.. Gina Strohecker reconeix que Camins de l’exili «és un projecte molt bonic pel que fa a memòria històrica». També, per a ella, a escala personal: «Soc una fan de la natura, la muntanya, de l’esport i poder combinar aquestes coses és molt maco, i que tanta gent s’animi…». Strohecker explica que ella ha vist fer-la a persones molt preparades, però també gent que ha passat un ictus o pateixen sobrepès. «I l’acaben fent, a poc a poc, perquè no hi ha un temps límit per fer-la, com les curses». L’única limitació és no perdre l’últim tren de retorn des de Cotlliure.