Que se la inventi, que li quedarà millor a vostè que si fa cas del que jo li digui. Però vinga, pregunti’m el que vulgui.
Que se la inventi, que li quedarà millor a vostè que si fa cas del que jo li digui. Però vinga, pregunti’m el que vulgui.
Que se la inventi, que li quedarà millor a vostè que si fa cas del que jo li digui. Però vinga, pregunti’m el que vulgui.. Mmm… no, soc bastant dòcil. Soc acomodatici, m’adapto a les circumstàncies. Ara bé, de tant en tant faig algun estirabot.. Llegir el llibre. Fa 27 anys que ens pregunten un criteri fem servir, per què alguns hi surten i altres no… Com que al llibre, cadascun dels tres ha escrit un capítol parlant d’ell, algú prou intel·ligent pot veure-hi els punts febles de cadascú.. No exigint, però sí que truca molta gent que considera que la seva vida és molt interessant. Alguns, dient «jo crec que soc més interessant que aquell que va publicar ahir». Es comparen, i em sembla molt bé. Ho aconsegueix un de cada vint. Als altres dinou els dic que no… amb tanta elegància com puc.. Alguna vegada m’han preguntat quant han de pagar. Responc que no ho ha entès, que això és periodisme i jo decideixo a qui entrevisto, el sou ja me’l paga el comte de Godó. Amb això ja visc, no necessito més.. No, en això s’ha de ser molt estricte. Si una sola vegada un dels tres hagués acceptat una compensació econòmica d’un entrevistat, al cap de cinc minuts ja se sabria. I al cap de deu minuts, el comte ens fotria al carrer… amb tota la raó. I com que la feina ens agrada i volem continuar, ni parlar-ne de cobrar. Es poden estalviar oferir-nos res.. Ben res.. Darrere de qualsevol pregunta, hi ha aquesta, que és la mare de totes les preguntes: per què viure? Si la fes, l’entrevistat es quedaria col·lapsat, per això no la faig.. Per viure! Per viure! És el que em va respondre José Luis Sampedro, l’única vegada que he fet la pregunta. És maco, viure.. Un dia em vaig posar a comptar quantes preguntes faig en una Contra: surt una mitjana de 22. En faig més, aquestes són les que surten publicades. Per fer una entrevista hi estic entre una hora i quart i una hora i mitja.. Exactament, abans hi ha el temps de preparació, que depèn, compti una hora prèvia. Però el més llarg ve després, que és la transcripció. No gravo les entrevistes sinó que prenc notes, no sé si és un defecte o una virtut. Llavors, amb les notes que he anat prenent, construeixo l’entrevista: això ho poso aquí a dalt, ara ho canvio per això altre que és millor… És com fer un Tetris, m’hi puc tirar fàcilment quatre hores. Però passant-m’ho bomba! No és patiment, és gaudir, m’ho passo molt bé muntant l’entrevista per a crear un efecte simpàtic, o emocionant, o que commogui… Muntar-la és el que més m’agrada.. Una dona, parisenca i lacaniana. Venia com si fos la gran sacerdotessa de Lacan, i jo, ingenu de mi, el primer que li vaig dir va ser «expliqui’m alguna cosa d’en Lacan». Era una forma de començar la conversa, no? Ella es va quedar parada, em va mirar, i va dir «però, així… vostè no sap qui és Lacan? No en sap res? No n’ha llegit res? Porto tota la vida escrivint sobre Lacan i ve vostè i em pregunta això? Llegeixi els meus llibres!».. Vaig pensar que allà ja s’havia acabat l’entrevista. Però vaig decidir aguantar el tipus. Al final, tothom vol ser entrevistat i es va deixar fer. Però es va posar borde, sí.. Víctor Amela, periodista i escriptor. / Xavier Cervera. Un dia el director de La Vanguardia va dir, en to de broma, que li feia una mica de ràbia que La Contra competís amb la portada. I certament, els diaris tenen en realitat dues portades, la del davant i la del darrere. Molta gent prefereix llegir primer la de darrere. O d’altre se la guarden per llegir-la a la nit a casa, tranquil·lament. A la portada del davant surten sempre en Trump i en Sánchez i, en canvi, a la de darrere surt gent raríssima.. O com vostè, que va sortir un dia a La Contra. És bonica, aquesta balança entre portada i contraportada.. L’altre dia un amic em preguntava si encara no m’he cansat de fer entrevistes. És un amic que durant molts anys en va fer, i molt bones, però va arribar un moment que se’n va cansar. I li vaig respondre «és que m’agrada».. Una part és la vanitat, allà surt la meva firma (riu). I fins i tot la meva foto. Però sobretot, tinc la il·lusió que qualsevol persona, sigui molt o poc il·lustrada, em conegui o no, si li cau a les mans la meva entrevista, passi una bona estona llegint-la i la trobi interessant. I que al final vegi la meva firma, és clar (riu).. Perquè vostè és lleig. Han fet bé.. (S’ho pensa) No té res dolent, fer entrevistes. Tot és bo.. Entrevistar un polític és temps perdut. He comprovat una, dues, tres i mil vegades, que no parlen des del cor ni parlen ells, parlen d’interessos de les pròximes eleccions o de la seva particular guerra. L’únic interessant que he fet amb polítics va ser, en les darreres eleccions, que el diari em va proposar fer-los entrevistes audiovisuals en què els podria preguntar el que volgués. Per exemple, preguntar-li a un polític si ha tastat home… Però a La Contra no, mai.. No recordo que se m’hagin enfadat mai. Sé que un polític va preguntar a la cap de Política del diari per què li vaig insistir sobre si havia tastat home. No es va enfadar, però va quedar una mica desconcertat.. Totes a l’Amiguet. A mi no. Bé, alguna vegada m’ha passat, però no li penso dir noms, que els posaria.. Una vegada entrevistava una jove escriptora. Estava asseguda en un sofà i posava les cames de tal manera que el tall de la faldilla li arribava fins aquí. M’ensenyava tot el cuixam, blanc i maco. Segur que s’estava insinuant.. Vaig acabar la feina i me’n vaig anar a escriure l’entrevista.
