La revista Evolution and Human Behaviour va publicar un estudi, fa uns anys, en el qual es parlava del gen Wanderlust o l’anomenat gen del viatger que només posseeix un 20 per cent de la població. Entre aquest percentatge estimat es podria incloure Xavier Ferrer (1956). Llicenciat en Ciències Econòmiques i vinculat professionalment a la Caixa, ja de ben jove se li va despertar la inquietud de conèixer món. Amb poc més de vint anys acabats de fer i acompanyat d’una colla d’amics, igual de joves que ell, va fer set viatges consecutius extraordinaris per l’època -els anys 70- que el van dur des de la seva Torroella de Montgrí natal a recórrer sis mil quilòmetres per l’Àfrica occidental, però també a conèixer Marroc, Algèria, la Cabília, Tunísia, Egipte, Sudan, l’Índia, Nepal, el sud-est asiàtic, Israel i Egipte. Ara, aquestes aventures que van fer «amb motxilla, sense previsions, sense mòbils, Internet ni GPS i utilitzant tota mena de transports» han reviscut al llibre De l’Empordà al món (Cal·lígraf) que fa uns dies va presentar al costat de l’exalcalde i economista Joan Armangué, a la biblioteca de Figueres.
La revista Evolution and Human Behaviour va publicar un estudi, fa uns anys, en el qual es parlava del gen Wanderlust o l’anomenat gen del viatger que només posseeix un 20 per cent de la població. Entre aquest percentatge estimat es podria incloure Xavier Ferrer (1956). Llicenciat en Ciències Econòmiques i vinculat professionalment a la Caixa, ja de ben jove se li va despertar la inquietud de conèixer món. Amb poc més de vint anys acabats de fer i acompanyat d’una colla d’amics, igual de joves que ell, va fer set viatges consecutius extraordinaris per l’època -els anys 70- que el van dur des de la seva Torroella de Montgrí natal a recórrer sis mil quilòmetres per l’Àfrica occidental, però també a conèixer Marroc, Algèria, la Cabília, Tunísia, Egipte, Sudan, l’Índia, Nepal, el sud-est asiàtic, Israel i Egipte. Ara, aquestes aventures que van fer «amb motxilla, sense previsions, sense mòbils, Internet ni GPS i utilitzant tota mena de transports» han reviscut al llibre De l’Empordà al món (Cal·lígraf) que fa uns dies va presentar al costat de l’exalcalde i economista Joan Armangué, a la biblioteca de Figueres.
La revista Evolution and Human Behaviour va publicar un estudi, fa uns anys, en el qual es parlava del gen Wanderlust o l’anomenat gen del viatger que només posseeix un 20 per cent de la població. Entre aquest percentatge estimat es podria incloure Xavier Ferrer (1956). Llicenciat en Ciències Econòmiques i vinculat professionalment a la Caixa, ja de ben jove se li va despertar la inquietud de conèixer món. Amb poc més de vint anys acabats de fer i acompanyat d’una colla d’amics, igual de joves que ell, va fer set viatges consecutius extraordinaris per l’època -els anys 70- que el van dur des de la seva Torroella de Montgrí natal a recórrer sis mil quilòmetres per l’Àfrica occidental, però també a conèixer Marroc, Algèria, la Cabília, Tunísia, Egipte, Sudan, l’Índia, Nepal, el sud-est asiàtic, Israel i Egipte. Ara, aquestes aventures que van fer «amb motxilla, sense previsions, sense mòbils, Internet ni GPS i utilitzant tota mena de transports» han reviscut al llibre De l’Empordà al món (Cal·lígraf) que fa uns dies va presentar al costat de l’exalcalde i economista Joan Armangué, a la biblioteca de Figueres.. «Aquests són uns viatges que només es poden fer d’aquesta manera quan ets jove, amb la força dels vint anys», va assegurar Joan Armangué, sense amagar que a ell, això, li quedarà «com una assignatura pendent». També va sorprendre l’auditori reproduint les virtuts que destaca la intel·ligència artificial sobre el llibre i amb les quals Xavier Ferrer va estar, tot i que sorprès, plenament d’acord: «Una narrativa honesta i emotiva; un homenatge generacional i una prosa que tendeix a un to reflexiu que convida el lector a plantejar-se preguntes sobre el sentit del viatge, el xoc cultural i el creixement personal sense buscar dramatisme».. Joan Armangué va elogiar l’inici del llibre que arrenca en la infantesa i adolescència de l’autor a Torroella de Montgrí: «És un punt de partida que ajuda a entendre tot el que vindrà després». Xavier Ferrer va assegurar que aquests viatges no els hauria pogut fer tot sol. De fet, a la presentació i entre el públic hi havia un d’aquells companys de ruta -en Joaquim, el seu cosí- que va aprofitar, animat per l’autor, per compartir records d’aquelles experiències, principalment, vinculades als mitjans de transport que utilitzaven, «alguns inoblidables» com el tren de ferro de Mauritània, considerat el més perillós del món, també el més llarg i pesat. En aquest cas, només el van agafar ell i un altre dels companys, en Lluís. Aquest tren ressegueix la ruta del que havia estat el Sàhara espanyol. «Vas sobre unes vagonetes plenes de ferro i fas 450 quilòmetres allà dalt fins a la costa. Arribes negre. Diria que era més perillós quan hi vam anar nosaltres perquè aleshores el Front Polisario el solia atacar i rere les tres locomotores hi anava un vagó ple de metralladores».. Rescatar els records de fa més de mig segle ha estat possible gràcies a «uns diaris detallats» que van escriure al llarg d’aquells viatges i que, durant dècades, van restar al calaix. «Això els ha permès mantenir una gran frescor», va assegurar Joan Armangué. L’autor va confirmar que aquestes llibretes, que ell va descriure com les «xarxes socials» d’avui, contenen «tota l’autenticitat tal com ho vèiem en aquell moment». El llibre, que ha dedicat a «l’amic» i escriptor Vicenç Pagès Jordà i que ja enfila la segona edició, retrata moments increïbles que evidencien la desconnexió dels viatgers d’aquells temps com quan, després d’estar-se durant tres setmanes per Algèria, es van assabentar que hi havia hagut un terratrèmol al país. «Més que anècdotes, recuperem realitats», confirmà l’autor. És el cas de la fotografia de la coberta que retrata el primer viatge que van fer, potser «el més dur», on se’ls veu al Níger, tres dies després de travessar el Sàhara sobre diferents camions. «Estàvem destrossats», va rememorar Ferrer. Com a anècdota de l’acte, l’autor va aprofitar per demanar ajuda i esbrinar un dubte que arrossega des de fa dècades: la identitat d’un figuerenc que feia la travessia d’Àfrica en un camió i que van trobar en un càmping «de mala mort» a Algèria. No va haver-hi sort.
