No ho sé perquè jo no ho soc (riallades).
No ho sé perquè jo no ho soc (riallades).
No ho sé perquè jo no ho soc (riallades).. No posem números… La meva cerca ha sigut treballar cap a l’excel·lència. L’art no és una cursa. Els cantants lírics ens comparem poc com en altres disciplines artístiques. Un col·lega meu molt famós diu que «tots ho hem sigut el millor en un moment o un altre». És una cosa més del mercat.. Sento responsabilitat perquè les expectatives fan molt mal al gaudi i maten a la diversió. A la vegada, és un privilegi per poder fer el que tinc ganes de fer. Em dona llibertat.. No ho sé. Això ho han de dir els altres. Sí que hi ha gent que hi va. Penso que al darrere hi ha molta inseguretat i es construeixen una cuirassa per protegir-se. Aquest món pot ser agressiu perquè estan en joc les expectatives i els diners. A vegades, cal protegir-se i no tinc cap problema amb qui es comporta com una diva, però no suporto les excentricitats.. Exactament el segon. No tinc necessitat de ser a l’escenari si no és per una qüestió artística molt concreta. No vull pujar a escena a qualsevol preu. No m’ho permeto a mi mateix perquè desgasta i la vida va més enllà de la feina. Jo vull continuar treballant i ara em sento amb molta forma, però no m’arrossegaré amb decadència pels escenaris. Al primer moment que hi hagi decadència vocal intentaré deixar-ho.. M’interessa molt la docència a alt nivell. Tinc ofertes per fer de professor a universitats alemanyes. M’atrau la posada en escena. Estaré sempre al voltant de l’art escènic, però per ara tinc la sort de tenir ofertes i l’agenda plena fins al 2030. Per tant, sé que em podré guanyar la vida els pròxims anys.. Sí, però jo he viscut el somni del bohemi. Dels vint als trenta no tenia cap consciència de la confortabilitat futura. Ha arribat amb el temps i ara em puc permetre de pensar que faré d’aquí a set o vuit anys perquè les coses m’han anat bé i això és un privilegi.. Vivim allà amb la meva parella, a un barri molt tranquil, però vagi a on vagi, a qualsevol hotel o apartament d’una ciutat «m’ho faig casa meva». Soc molt domèstic, però viatjo molt més de la meitat del meu temps i, per tant, sempre desfaig les maletes. Ni que sigui per tres dies.. No faig mai vida de turista, però intento gaudir de les ciutats. Per exemple, he estat diverses vegades a Nova York i no conec l’Estàtua de la Llibertat. La meva feina té un punt d’atlètica i t’has de cuidar fins a un sentit comú: evito els restaurants amb volum alt per no haver de parlar fort i el dia abans d’actuar no me’n puc anar a dormir a les tres. Intento gaudir, anar a exposicions, a altres funcions de teatre o de dansa. Quan viatjo per treball consumeixo bàsicament cultura. I sempre que em contracten demano un apartament a vint minuts de la sala de concerts i camino per anar als assajos. Tinc la sort de viatjar molt i acabes estant a moltes ciutats del món, però no en coneixes res.. A l’entrar a l’edifici de l’Òpera de Viena per debutar. Quan hi accedeixes per cantar passes per un túnel on hi ha les fotos de tots els «Kammersänger» (els cantants fixos històrics). Veus aquelles megaestrelles i penses: «Carai! Debutaré aquí!». També em va fer molt respecte entrar-hi. Per aquella infraestructura i aquell espai escènic. Un cop canto deu minuts, ja està, però la impressió forta la tinc a l’entrar al teatre, més que no sortir a fer les funcions.. Em sento molt estimat a tot arreu, però he de tornar a dir aquí, al Liceu. El 2008 hi vaig fer una Poppea (l’òpera L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi). Hi tenia dos papers i quan vaig sortir a saludar vaig quedar sorprès de l’èxit que va tenir.. Jo soc actor de formació i soc actor! Sempre vaig voler ser artista. Des de petit ho vaig tenir molt clar: el meu lloc era als escenaris, tot i no sabia «fent què». Amb quinze anys vaig anar a Londres a veure musicals. El meu germà i jo cantàvem de forma natural, però no em plantejava la música culta. D’entrada em centrava en els musicals perquè tenien actuació, música i cant. Però quan vaig arribar a l’Institut del Teatre de Barcelona se’m va obrir el món de la complexitat de l’art que desconeixia. Després de fer alguns musicals vaig veure que hi havia més capes per descobrir.. És complicat dir-ho, però vaig créixer en un context privilegiat tot i no venir d’una família amb posició econòmica i social. Sempre hi va haver molt amor i suport incondicional. No vaig tenir una influència artística directa, però el meu avi matern era un músic aficionat. No el vaig conèixer. Tocava l’acordió a misses i tinc fotos d’ell tocant a casaments. Era un personatge molt extravertit. Alguna cosa genètica deu quedar. A la meva mare li agrada la música i des de petit vaig poder estudiar música amb el meu germà.. Uf! És qui ha marcat més la meva carrera. És algú que em va agafar de la mà i em va canviar la vida. Jo encara estudiava a l’ESMUC i ell va fer un projecte per joves i em va escollir a mi entre quatre-cents. Estar amb ell a Le Jardin des Voix, a París, em va fer d’amplificador professional: dos anys amb l’agenda plena, una trucada del Kennedy Center de Washington i una altra per debutar a l’Òpera de Frankfurt. Això són coses que no s’obliden tot i que vaig tardar sis anys a acabar el grau de saxofon.. Allà dalt m’agrada posar-ho tot! Però el mercat no ho accepta. Vivim en un món, per desgràcia, molt etiquetat. Sempre t’acaben enquadrant i l’art va molt més enllà d’això. Hi ha tot de gent externa que se sent molt intel·ligent etiquetant i codificant les coses. I això no té res a veure amb els que som a dins. Tot el que té a veure amb l’ésser humà és molt difícil explicar-ho des de les etiquetes. Jo reivindico l’artista global, el concepte d’un creador polonès dels anys vuitanta: Jerzy Grotowski (1933-1999).. No. No tenen res a veure. Hi ha molta literatura mitificada perquè ells desperten gran fascinació. La castració era abominable, però despullats de prejudicis cal dir que fou una tecnologia que va permetre l’evolució de la música vocal amb un abans i un després. Un dia un eunuc a un imperi d’Orient es posà a cantar i van descobrir les seves facultats. Entretenien a les corts i van arribar a l’Església catòlica, on les dones no podien cantar. Amb l’opulència del barroc es van adonar que un castrat tenia unes possibilitats vocals d’un home adult amb laringe de nen. Unes capacitats inigualables amb el mite del castrat. Durant una època van conviure contratenors i castrats, però a l’escena operística només hi eren ells. No som els seus hereus, ara bé, és veritat que els contratenors moderns podem cantar el repertori escrit pels castrats. L’últim va ser Alessandro Moreschi (1858-1922), li deien «el noi de Roma».. M’agrada la vida lenta i tranquil·la. A mi m’atabala la d’anar amunt i avall, la dels frenètics (em va dir l’expressió en anglès hectics). Intento viure d’una forma mindfulness (consciència completa i sense judicis del moment present). La meva filosofia vital és molt organitzada. Poder-me llevar amb temps per tenir una hora per mi, per la ràdio, un cafè i un diari. A més a més, em considero un privilegiat per fer la feina que m’agrada en lloc de sobreviure. Visc amb la il·lusió de la llibertat i si he d’estar sis mesos sense treballar, ho puc fer.
