La descoberta de dues falses taules renaixentistes atribuïdes al pintor gironí Pere Mates dins del fons del Museu d’Art de Girona, el 2016, va posar en alerta a tots els museus catalans. Des d’aleshores, es van activar uns mecanismes de defensa amb protocols d’adquisicions molt rigorosos a Catalunya. La falsificació dins el món de l’art no és una qüestió nova, però sí que, els últims temps, s’ha gairebé enaltit des del món del cinema o la televisió per l’atracció que desperta la figura del falsificador i les seves gestes, malgrat que les accions incorren en terreny criminal. Per aquest motiu, el Museu de l’Empordà de Figueres li ha volgut dedicar el cicle Històries de l’art d’aquest novembre que impartirà, des d’aquest dimecres dia 5, l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Girona Joan Bosch, qui cerca «donar la volta a la història dels falsos i el que han representat per extreure’n un dels pocs valors positius que tenen: donar elements per valorar l’originalitat de les obres, és a dir, allò que les fa irrepetibles, la seva aura».
La descoberta de dues falses taules renaixentistes atribuïdes al pintor gironí Pere Mates dins del fons del Museu d’Art de Girona, el 2016, va posar en alerta a tots els museus catalans. Des d’aleshores, es van activar uns mecanismes de defensa amb protocols d’adquisicions molt rigorosos a Catalunya. La falsificació dins el món de l’art no és una qüestió nova, però sí que, els últims temps, s’ha gairebé enaltit des del món del cinema o la televisió per l’atracció que desperta la figura del falsificador i les seves gestes, malgrat que les accions incorren en terreny criminal. Per aquest motiu, el Museu de l’Empordà de Figueres li ha volgut dedicar el cicle Històries de l’art d’aquest novembre que impartirà, des d’aquest dimecres dia 5, l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Girona Joan Bosch, qui cerca «donar la volta a la història dels falsos i el que han representat per extreure’n un dels pocs valors positius que tenen: donar elements per valorar l’originalitat de les obres, és a dir, allò que les fa irrepetibles, la seva aura».
La descoberta de dues falses taules renaixentistes atribuïdes al pintor gironí Pere Mates dins del fons del Museu d’Art de Girona, el 2016, va posar en alerta a tots els museus catalans. Des d’aleshores, es van activar uns mecanismes de defensa amb protocols d’adquisicions molt rigorosos a Catalunya. La falsificació dins el món de l’art no és una qüestió nova, però sí que, els últims temps, s’ha gairebé enaltit des del món del cinema o la televisió per l’atracció que desperta la figura del falsificador i les seves gestes, malgrat que les accions incorren en terreny criminal. Per aquest motiu, el Museu de l’Empordà de Figueres li ha volgut dedicar el cicle Històries de l’art d’aquest novembre que impartirà, des d’aquest dimecres dia 5, l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Girona Joan Bosch, qui cerca «donar la volta a la història dels falsos i el que han representat per extreure’n un dels pocs valors positius que tenen: donar elements per valorar l’originalitat de les obres, és a dir, allò que les fa irrepetibles, la seva aura».
«Un fals no pot engendrar experiències estètiques com les dels originals«, assegura Bosch. Tot i això, l’art de l’engany ve de lluny si tenim en compte que ja en l’antiguitat grecoromana se’n donen casos. «Al llarg de la història de l’art coneixem, amb noms i cognoms, alguns d’aquests pintors, sobretot, que es guanyaven la vida venent còpies que, en realitat, eren gairebé falsificacions», explica l’expert. Va ser, però a inicis del segle XX quan, «tant en els tallers artístics com en el mercat i els museus, que s’és conscient que hi ha molts professionals dedicats a delinquir i convé estar alerta».
Joan Bosch admet que molts d’aquests falsificadors confonen als experts perquè «en saben molt d’història de l’art, de tècnica pictòrica i escultòrica». El perfil del falsificador, que s’ha anat confegint a partir de molts casos, és ben clar. Solen ser «artistes que volen destacar dins el món de la pintura, però que, davant crítiques desfavorables, que els estronquen la carrera o que no els permeten arribar a la consideració que somiaven, s’encaminen a la part fosca de l’art, sigui per revenja o simplement per guanyar-se la vida». N’hi ha d’altres, afegeix Joan Bosch, que són «professionals extraordinaris formats en les millors escoles d’art, grans dibuixants que, segurament, haguessin pogut desenvolupar una activitat creativa legítima, però que, en canvi, l’ambició els condueix cap a la delinqüència». En tots ells, s’hi entreveu alguna patologia, «no són psicologies de codi normal».
L’historiador els hi reconeix, tanmateix, «una condició artística i com se’ls ha tingut certa simpatia gràcies a la capacitat de seducció que desplegaven i amb la que aprofitaven per enganyar». Ell, però es mostra molt crític perquè, diu, «poden alterar la nostra percepció d’altres artistes, posar sota sospita obres genuïnes, però que es mouen en la frontera entre el vertader o el fals, que és la qüestió de les còpies«. Així es va copsar a l’exposició ‘Falsos verdaders. L’art de l’engany’ que va comissariar l’any 2019 amb el també historiador de l’art Francesc Miralpeix, al Museu d’Art de Girona, arran de la descoberta dels falsos Mates.
L’historiador Joan Bosch detallant l’exposició ‘Falsos verdaders’. / MUSEU D’ART DE GIRONA
La seva no va ser una mirada complaent, ja que van patir «en pròpia carn el que representa un engany». «Tot i la nostra formació i estar vacunats contra aquest tema, teníem la guàrdia ben baixa perquè de falsos catalans d’aquella època no n’havíem vist mai cap», reconeix tot afegint que encara ara hi ha dubtes sobre si en la transmissió d’aquelles taules «hi va haver una voluntat d’enganyar, que és quan ens trobem davant un fals, o es va tractar d’unes còpies legals que es movien pel mercat i que es van confondre». En aquest darrer cas es parla de còpies: «Quan algú copia una obra, però no la firma i indica amb la seva signatura que allò és una obra pròpia, basada en un original aliè, aquí no hi ha res a dir», afirma tot afegint que la història de l’art és ple d’exemples, ja que «la formació històrica dels pintors antics es basava a copiar als grans mestres».
Aquella situació, que va posar contra les cordes al museu gironí, es va poder reconduir amb l’exposició que, a més, va servir per generar un debat entorn de la problemàtica posant de manifest que «era una amenaça molt més real del que semblava». Els museus, doncs, van engegar tot d’iniciatives «per detectar els falsos a mesura que es van anar coneixent o revelant aquestes impostures«. Això ha dut a «revisar les col·leccions a fons quan s’ha detectat que alguna adquisició havia estat connectada a algun dels personatges del món de la delinqüència artística». L’historiador recorda casos recents i espectaculars que, en la part o en el tot, «ocultaven una operació de falsificació a gran escala». Així, rescata de la memòria la gran exposició que se li va dedicar a Modigliani al Palau Ducal de Gènova, el 2017, i que es va clausurar quan es va determinar que la majoria de les peces eren falses.
L’avenç de la ciència i la tecnologia els ha estat favorable als museus en aquesta lluita sense treva contra els falsos. Joan Bosch enumera les anàlisis químiques, les reflectografies infraroges (mètode de recerca que permet visualitzar les capes de carbó amagades sota els pigments de pintura, sense danyar la seva superfície) o la fotografia digital que atorga «un nivell de certesa molt gran». Es tracta de detectar els «anacronismes». Per Bosch, totes aquestes obres són anacròniques, «resultats plàstics de mirades cap al passat i amb intenció de manipular i enganyar».
«Els falsos ens donen elements per valorar l’originalitat de les obres, allò que les fa irrepetibles»
Dins aquest món, existeixen els caçadors de falsificacions i organitzacions especialitzades, algunes privades. Durant el curs, Joan Bosch projectarà fragments de documentals, un d’ells presentat per un antic falsificador després d’haver passat anys a la presó. La majoria, doncs, són descoberts: alguns recondueixen les seves existències, altres no poden. Un tret curiós és que, pràcticament, no es coneixen dones falsificadores.
Dins del llarg llistat de noms i per la repercussió que va suposar per la història de l’art, Joan Bosch destaca a Han van Meegeren (1889-1947), falsificador de l’obra de Vermeer que va comprometre institucions de prestigi com el Rijksmuseum d’Amsterdam i el Boijmans Van Beuningen de Rotterdam que van litigar per comprar obres seves, sota l’aval d’historiadors de l’art holandesos pels quals aquelles obres «il·luminaven la personalitat primerenca de Vermeer«. El fet que Meegeren vengués algunes peces a Hitler i Goering el va obligar, posteriorment i en un judici on se l’acusava de traïdor a la pàtria, a admetre el frau.
Els germans Carles i Sebastià Junyer Vidal van néixer a Castelló. / Empordà
A Catalunya també hi ha hagut grans falsificadors, sobretot entre finals del segle XIX i principis del XX, quan al mercat europeu entren els milionaris americans «per comprar el bo i millor». Això crea «un context favorable als falsificadors» i no és estrany que alguns galeristes venguessin obres amb etiquetes falses. Entre ells, destaca als germans Sebastià i Carles Junyer Vidal, nascuts a Castelló d’Empúries, grans falsificadors de pintura medieval que van aconseguir «enredar» fins i tot al Metropolitan de Nova York, que els va adquirir un retaule completament fals.