Francisco Pérez Caballero (Madrid, 1979) és periodista de successos «per vocació». Recorda com, en el despatx del pare, el també periodista de crònica negra, Francisco Pérez Abellán, veia sumaris judicials i diaris especialitzats en la temàtica. «A casa sempre s’ha parlat amb molta naturalitat del crim i el succés. Tant ell com jo hem defensat que dels pitjors de nosaltres, podem aprendre coses per protegir-nos en la vida diària». D’això, de les seves experiències formant part des de fa vint anys de l’equip dels programes Cuarto Milenio i Horizonte o del seu pòdcast El señor de los crímenes, parlarà aquest dissabte 15 de març, a les set de la tarda, a la Sala La Cate, tancant aquesta edició del Festival Ceba Negra.
Francisco Pérez Caballero (Madrid, 1979) és periodista de successos «per vocació». Recorda com, en el despatx del pare, el també periodista de crònica negra, Francisco Pérez Abellán, veia sumaris judicials i diaris especialitzats en la temàtica. «A casa sempre s’ha parlat amb molta naturalitat del crim i el succés. Tant ell com jo hem defensat que dels pitjors de nosaltres, podem aprendre coses per protegir-nos en la vida diària». D’això, de les seves experiències formant part des de fa vint anys de l’equip dels programes Cuarto Milenio i Horizonte o del seu pòdcast El señor de los crímenes, parlarà aquest dissabte 15 de març, a les set de la tarda, a la Sala La Cate, tancant aquesta edició del Festival Ceba Negra.
Francisco Pérez Caballero (Madrid, 1979) és periodista de successos «per vocació». Recorda com, en el despatx del pare, el també periodista de crònica negra, Francisco Pérez Abellán, veia sumaris judicials i diaris especialitzats en la temàtica. «A casa sempre s’ha parlat amb molta naturalitat del crim i el succés. Tant ell com jo hem defensat que dels pitjors de nosaltres, podem aprendre coses per protegir-nos en la vida diària». D’això, de les seves experiències formant part des de fa vint anys de l’equip dels programes Cuarto Milenio i Horizonte o del seu pòdcast El señor de los crímenes, parlarà aquest dissabte 15 de març, a les set de la tarda, a la Sala La Cate, tancant aquesta edició del Festival Ceba Negra.. Vint anys de Cuarto Milenio.. Demostra que hi ha un interès i una valoració del públic del treball que es fa i que té una clau fonamental: l’honestedat. El que sempre s’explica és el que passa, la feina del periodista, i a partir d’aquí cada un ha d’extreure les seves conclusions. A mi, m’ha permès continuar anant al lloc dels fets. Cada vegada hi ha menys mitjans que facilitin als periodistes desplaçar-se o estar uns quants dies en el lloc. En el meu cas, podia anar a veure crims que han passat fa molts anys, parlar amb testimonis, recuperar la premsa de l’època. De tot això se n’aprèn molt. És necessari invertir diners i temps però, dins la voràgine actual, que busca el clickbait i la informació ràpida, això és una rara avis. L’èxit de Cuarto Milenio i Horizonte és que expliquen les coses com passen, sovint sense filtres, cosa a la qual no estem acostumats, però la gent ho percep.. Tracten amb un material sensible.. Sense cap dubte, i per això ens interessa a tots perquè empatitzem amb les persones a les quals els passen aquestes coses, tot i que ens costa pensar que podríem ser qualsevol de nosaltres. Per això és tan important que estiguem informats i que, cada cert temps, veiem com opera un assassí per no oblidar que això és molt real, que els malvats ens envolten. En el pòdcast que dirigeixo, El señor de los crímenes, sempre dic que quan estudiem els crims no només intentem prevenir ser assassinats o violats, que és el més greu, sinó que extraient claus d’aquests assassins podem protegir-nos dels dolents de pacotilla que ens envolten: d’aquell que et fa bullying a l’escola, del que no et deixa en pau a la feina. Molts cops, quan observem a Ted Bundy (un dels criminals més coneguts) podem extreure claus que veiem reflectides en la nostra parella i ja no ho deixem passar.. La maldat té moltes cares?. Jo et diria que no té cara, ni procedència, ni color de pell, ni sexe, ni tampoc edat. Jo soc partidari de dir que el mal està aquí, que pot atacar des de qualsevol banda i entenent-lo és l’única manera que tenim de protegir-nos. La informació és l’única manera de defensar-nos.. Què l’atrau d’una història perquè decideixi investigar-la?. Molts factors, però la clau és la utilitat que té, extreure les ensenyances.. Hi ha hagut algun cas que l’hagi marcat o l’hagi obsessionat?. Per raons aleatòries, el de l’assassí del joc de cartes: un home a Madrid que un dia va decidir sortir al carrer i començar a matar. Es va fer molt famós perquè en alguns crims apareixien unes cartes de la baralla. Vaig començar a tractar el tema molt abans, en el programa de Maria Teresa Campos quan vaig cobrir el primer crim, un porter del carrer Alonso Cano que va disparar davant el seu fill. Es parlava d’una venjança, d’un embolic amorós, però després ja es va veure que eren una sèrie de crims i es van poder unir tots gràcies a l’arma usada, una Tokarev 7.62, molt poc habitual a Espanya. En acabat, vaig anar a tots els escenaris i vaig cobrir tot el judici, de principi a fi, fins que Alfredo Galán va ser condemnat. Un dia, quan estava a l’Audiència Provincial de Madrid, em vaig col·locar malament i els policies que el duien em van haver d’apartar perquè estava just davant i quasi xoco amb ell. Em va recórrer un calfred estant a prop d’aquell home prim, alt, de mirada freda, vaig conèixer el que és la maldat a pocs centímetres.. El periodista Francisco Pérez Caballero durant una intervenció al programa ‘Cuarto Milenio’. / Cedida per F.P.C.. Deixa seqüeles aquesta feina?. Conèixer aquesta gent tan malvada fa que apreciïs més a la gent bona, els teus moments i situacions. Jo faig la feina per ajudar i evitar que ens convertim en una víctima. Sé que això no és del tot possible perquè tard o d’hora algú ho acabarà essent. M’afecta veure la gent patir, però soc conscient que amb la informació podem ajudar a moltes persones. Aquesta és la vocació i l’impuls del true crime, la informació de crònica negra, i per això és tan important tenir-ne cura i fer-la bé perquè és material sensible i no val qualsevol periodista perquè cal enfocar-la bé. És el que jo intento fer, vaig aprendre d’un dels millors i mentre pugui continuaré perquè crec en això. És el petit sacrifici que fem tots. Inevitablement, a vegades t’afecta i com no commoure’t amb determinades coses i víctimes. Quasi, però, m’afecta més darrerament la polarització que hi ha en el món del crim i els successos, com algunes víctimes sembla que valguin més que altres i, fins i tot, com es limita la informació.. Parla de censura?. Des que el món és món s’ha intentat limitar la informació dient primer que era morbosa o, durant la dictadura, que només es podia publicar un crim perquè si no quina imatge donaves del país. El que amaga això és que la informació de successos és vital pel ciutadà, però incòmoda pel poder. No podem consentir que hi hagi pinces i cap justificació perquè un assassí tregui un benefici econòmic del seu crim. Ell és el dolent i com a tal l’hem de veure en tot moment. La informació de successos és una de les més importants del periodisme si no la que més perquè t’explica les coses que passen. És fonamental saber que en el teu barri hi ha un assassí o un violador, això no ho pot discutir ningú. Certament és una informació que ha d’estar ben tractada, amb atenció especial a les víctimes i sempre buscant la seguretat de tots.. Li faig la pregunta del títol de la seva xerrada, és el true crime una plaga?. Quan n’hi ha molt, de qualsevol cosa, és susceptible que es faci malament. Però jo sempre estic a favor que es facin coses, que s’expliquin els crims, que hi hagi crònica negra. Sobre aquest tsunami de true crime, el millor és que se’n parla sense complexos, estem més exposats a la informació de successos i, per mi, és positiu en el sentit que genera una prevenció, la gent està més atenta. Prefereixo el moment actual, que sembla que hi hagi un excés, que no quan hi havia certa censura, no només durant la dictadura sinó que després jo he estat testimoni com s’anaven retirant les seccions de successos als diaris perquè es deia que els diaris seriosos no podien tenir-ne perquè era informació morbosa. Com es van treure programes de televisió que en parlaven per la mateixa raó, quan és el poder el que no ho vol. També ho prefereixo perquè si no les víctimes estan soles, ningú parla del teu cas, a ningú li importa si t’han violat o han assassinat al teu pare. És molt trist.. «Aquestes persones són éssers humans trencats, deficients, als que els falten peces, i escullen el mal, el crim perquè els va millor». Així el periodisme juga un paper important.. Cert perquè posa el focus en un fet i tracta que tothom s’esforci més per resoldre’l, per arribar a la veritat. Sabem que no tenim tots els recursos a disposició, però quan el focus es posa en un cas, per la víctima és molt positiu perquè allà es posen tots els esforços. Hem vist, fins i tot, com alguns true crimes han ajudat que es reobrin casos. Per això és lícit plantejar hipòtesis, parlar del tema des de diferents punts de vista, revisitar alguns assumptes, lògicament amb tot el respecte i la màxima ètica professional, que és el mínim que se’ls pot exigir als professionals.. A banda de les col·laboracions a la televisió, del seu pòdcast, també ha publicat uns quants llibres, dos d’ells, ‘Inexplicable’ i ‘Insólito’ dedicats a històries carregades de misteri.. Jo abordo tots els temes amb la mateixa disposició: escoltar a la gent, recollir la informació de totes les fonts disponibles. Hi ha assumptes que no estan resolts, que no comprenem i l’explicació ha de córrer sempre de la part del lector, l’oient o el teleespectador perquè hi ha coses que no podem resoldre. El que és honest és plantejar la informació a la gent com passa perquè, durant molt temps, hem amagat històries que tots tenim en les nostres famílies. Treballant com a periodista al carrer se m’ha apropat gent que, sense voluntat d’aparèixer enlloc, m’han explicat coses que els han passat, a ells o a familiars, que no s’atreveixen a explicar a ningú perquè els titllarien de bojos. Hi ha assumptes que ens superen i és raonable plantejar-ho, independentment del que cadascú cregui. Per alguns és sobrenatural. En el cas dels meus llibres són històries que podem catalogar de misteris, més que paranormals o sobrenaturals. El periodista, jo crec, ha d’escoltar, és la seva funció fonamental i explicar les històries, sense complexos ni traves.. Encara se sorprèn avui dia?. Per descomptat, no ho deixes de fer mai perquè hi ha moltes coses que no acabes d’entendre bé i et quedes bocabadat, en tots els aspectes de la vida. També en el crim. No et deixa de sorprendre’t les reaccions de l’ésser humà. I, per altra banda, arribes a llocs i t’expliquen històries que et posen la pell de gallina, sobretot quan veus que no hi ha gens d’interès al darrere i que són històries molt humanes. Per descomptat, t’arriben, t’afecten i busques respostes. Al final, què és la vida sinó buscar respostes, molts cops amb la frustració de no trobar-les, però realment que és molt interessant i ens fa sentir molt més vius.. Veure què porta a la gent a matar, sovint coses tan banals…. Per això jo empatitzo amb les víctimes, no amb els assassins. El que ha fet la literatura romantitzant i convertint a l’assassí en algú molt intel·ligent, s’ha de desmentir completament. Una cosa és el recurs literari i l’altra cosa és adonar-se que aquestes persones són éssers humans trencats, deficients, als que els falten peces i que no aconsegueixen tenir èxit a la vida de manera convenient. Escullen el mal, el crim perquè els va millor, perquè busquen un objectiu determinat o satisfer una pulsió, però no són millors que la resta de persones. Al revés, són molt pitjors. I ja no parlo dels violadors que, durant un temps, es va creure que eren superhomes, quan realment són homes que no saben relacionar-se amb les dones en condicions d’igualtat, per tant, és algú que té un dèficit, no són admirables, és tot el contrari. Tot això ens ho ensenya la crònica negra.
