Amagat darrere les persianes abaixades, la sorollosa terrassa, ara silenciada, i les parets que encara conserven l’eco de mil converses, el mític Bar Boia ha deixat un buit impossible d’omplir. Amb la marxa dels visitants, el poble es desprèn de la postal turística per retrobar-se amb la seva cara més íntima i ferida: la d’un paisatge en transformació que veu com els seus grans punts de trobada i símbols d’identitat van desapareixent en silenci.
Amagat darrere les persianes abaixades, la sorollosa terrassa, ara silenciada, i les parets que encara conserven l’eco de mil converses, el mític Bar Boia ha deixat un buit impossible d’omplir. Amb la marxa dels visitants, el poble es desprèn de la postal turística per retrobar-se amb la seva cara més íntima i ferida: la d’un paisatge en transformació que veu com els seus grans punts de trobada i símbols d’identitat van desapareixent en silenci.
Amagat darrere les persianes abaixades, la sorollosa terrassa, ara silenciada, i les parets que encara conserven l’eco de mil converses, el mític Bar Boia ha deixat un buit impossible d’omplir. Amb la marxa dels visitants, el poble es desprèn de la postal turística per retrobar-se amb la seva cara més íntima i ferida: la d’un paisatge en transformació que veu com els seus grans punts de trobada i símbols d’identitat van desapareixent en silenci.. Aquesta absència és el cor d’El silencio como último huésped, la nova exposició que acull la recentment inaugurada Acadèmia Dalí. A través de la mirada en blanc i negre de la fotògrafa Joanna Rosselló i dels textos de la pintora Mercedes Gallardo, la mostra recorre la pèrdua de racons emblemàtics com el mateix Boia o el devaluat hotel Rocamar. Un retrat profund, fet des de la quietud de l’hivern, que fuig del clixé mediterrani per capturar l’instant precís en què un espai deixa de ser el que era, però encara es conserva en el record.. El Bar Boia de Caadqués. / Joanna Rosselló. Més enllà del dolor local, el projecte proposa una reflexió universal sobre el pas del temps. Un diàleg entre imatge i paraula que convida l’espectador a omplir els espais buits amb les seves pròpies històries i pèrdues. L’exposició que s’acompanya d’un llibre homònim es pot visitar de l’11 al 24 de setembre, oferint una oportunitat única per mirar Cadaqués d’una altra manera: quan la gent marxa.. La recent desaparició del Boia, un dels grans punts de socialització i retrobament de Cadaqués, va deixar darrere seu una forta sensació de pèrdua de dinamisme al poble. I va ser precisament aquest buit el que va portar Rosselló i la pintora Mercedes Gallardo a reflexionar-hi i a emprendre un projecte conjunt. Durant els últims anys, la fotògrafa ha anat recorrent aquest paisatge transformat, buscant les traces del que hi havia estat i ja no hi és.. Rosselló recorda el poble que va conèixer quan hi va començar a passar els estius i on, finalment, es va quedar a viure amb el seu marit. Parla d’un Cadaqués on encara hi havia una determinada manera de relacionar-se, de trobar-se i de compartir els espais. «Tot és una mica més pla ara», diu quan compara aquell Cadaqués amb l’actual.. El declivi del Rocamar, un altre dels espais retratats. / Joanna Rosselló. Per això les fotografies neixen sobretot a l’hivern. Quan no hi ha ningú. És aleshores quan Rosselló pot mirar la piscina abandonada del Rocamar, els interiors, les estructures buides, les façanes i els espais que durant l’estiu queden amagats darrere del soroll i la multitud. El blanc i negre accentua aquesta mirada. No hi ha la llum mediterrània de la postal, ni les cases blanques, ni el mar blau, ni el Cadaqués convertit en escenari turístic. Hi ha ombres, parets, runa, arquitectura i silenci.. L’artista Joanna Rosselló entre fotografies en blanc i negre. / Joanna Rosselló. És una manera de fotografiar que també explica qui és Joanna Rosselló. Formada en pintura a l’Escola Massana i posteriorment a Londres, va passar durant anys pel món de la realització audiovisual abans de convertir la fotografia en el centre de la seva mirada. Amb la productora Arruga Studio va rodar videoclips i espots a diferents llocs del món, però també va mantenir sempre la fotografia com una forma de mirar. El cinema, especialment el cinema americà dels anys cinquanta i el neorealisme italià, continua present en les seves imatges. Visconti, Fellini, Pasolini o Hitchcock formen part d’un imaginari que ajuda a entendre aquest blanc i negre poc complaent, lluny de la postal i més a prop de la memòria.. Hi ha, en les seves fotografies, una mena de romanticisme de la desaparició. Rosselló no busca tant documentar el que queda com retenir allò que està a punt de desaparèixer. La seva càmera sembla interessada en aquest instant intermedi en què un lloc encara conserva les marques d’allò que ha estat, però ja ha deixat de ser-ho. És una fotografia de buits, però també de records. «Realment l’hivern és un Cadaqués i l’estiu n’és un altre. El d’hivern és més íntim, més recollit, més en contacte amb la natura», coincideix Gallardo.. L’artista Joanna Rosselló a l’interior del Boia, desproveït de tot allò que era. / Joanna Rosselló. Si hi ha una fotografia capaç de resumir tot aquest projecte, és probablement la del Boia. En algunes de les imatges del llibre que acompanya la mostra, el local apareix desproveït de tot allò que durant anys el va convertir en una icona: sense el soroll, sense les converses, sense la gent. Queda l’espai. I queda el sentiment de pèrdua entre tota la gent que el va habitar, durant dècades.. El Boia va ser el lloc on es creuaven veïns, pescadors, estiuejants i artistes d’arreu del món. Avui, després del tancament i de la controvèrsia que l’ha envoltat, s’ha convertit en una absència. Rosselló no fotografia el Boia que recordem, sinó el buit que deixa en un poble que perd la seva identitat a poc a poc.. Però les autores insisteixen que el Boia és només una peça d’un trencaclosques molt més gran. Al costat hi apareixen el Rocamar i altres racons transformats pel temps, la destrucció, la pèrdua d’amics o la mateixa pèrdua de vida del poble. «Teníem ganes de fer un projecte conjunt de la imatge i la paraula a partir d’aquesta reflexió sobre les pèrdues que tots hem patit», explica Gallardo.. El procés de creació, iniciat a la tardor, ha estat un treball de mesos d’anar filant prim. «Ha estat un treball minuciós, de trencar moltes coses i tornar a començar. Un treball senzill, però fet amb molt d’amor i molt de cor», assenyala la pintora. Gallardo, que durant vint anys va dirigir la galeria Espai d’art Gallardo a Cadaqués, assumeix ara el repte de la paraula escrita.. Tot i haver fet alguna col·laboració prèvia a la revista local Sol Ixent, aquest és el seu primer projecte literari de gran envergadura. Per a ella, la unió entre fotografia i escriptura té sentit perquè l’obra no s’acaba en les autores. «El que m’agradaria és que l’espectador, en contemplar l’obra i llegir la paraula, omplís amb la seva pròpia història el buit que falta. És com crear una tercera dimensió: hi ha la imatge, la paraula i, finalment, la teva pròpia història amb les teves pèrdues i alegries». És també aquí on el projecte deixa de ser estrictament un retrat de Cadaqués.. El poble és el punt de partida, però les pèrdues que retrata són universals: els llocs que desapareixen, les persones que ja no hi són, les formes de vida que es transformen i aquella sensació difícil d’explicar que alguna cosa es va apagant mentre el món continua avançant, apunta l’artista Mercedes Gallardo.. L’exposició s’emmarca en l’obertura cultural de l’Acadèmia Dalí, amb la voluntat d’oferir un altaveu generós i sense cost als artistes vinculats al municipi. Però més enllà d’aquesta complicitat local, El silencio como último huésped és sobretot una invitació a mirar d’una altra manera. A esperar que arribi l’hivern, que el poble calli i que, quan ja no hi quedi gairebé ningú, aparegui allò que durant l’estiu no es pot veure: el Cadaqués que queda quan tothom marxa i que respira d’una altra manera.
