El passat dissabte 5 de setembre, a les vuit del vespre, la companyia juvenil de teatre amateur A Mossegades, de Figueres, va estrenar la seva adaptació de la comèdia clàssica de Carlo Goldoni El Cafè, que dirigia Eric Domene i havia adaptat prèviament Maurici Farré. Ho va fer al Teatre Municipal el Jardí, amb el públic a l’escenari, i va repetir l’endemà amb una funció a les sis de la tarda.
El passat dissabte 5 de setembre, a les vuit del vespre, la companyia juvenil de teatre amateur A Mossegades, de Figueres, va estrenar la seva adaptació de la comèdia clàssica de Carlo Goldoni El Cafè, que dirigia Eric Domene i havia adaptat prèviament Maurici Farré. Ho va fer al Teatre Municipal el Jardí, amb el públic a l’escenari, i va repetir l’endemà amb una funció a les sis de la tarda.
El passat dissabte 5 de setembre, a les vuit del vespre, la companyia juvenil de teatre amateur A Mossegades, de Figueres, va estrenar la seva adaptació de la comèdia clàssica de Carlo Goldoni El Cafè, que dirigia Eric Domene i havia adaptat prèviament Maurici Farré. Ho va fer al Teatre Municipal el Jardí, amb el públic a l’escenari, i va repetir l’endemà amb una funció a les sis de la tarda.. L’escenari es dividia en tres espais marcats: a la dreta, amb una paret i una finestra tancada de bat a bat, la casa de la ballarina Lisaura; a l’esquerra, el casino, amb una taula i unes cadires on jugaven a cartes, generalment, el compte Leandro, el Pandolfo i l’Eugenio, que tenia poca sort; finalment, al mig, el cafè, amb les begudes, el taulell i el Ridolfo, el Trappola i la senyora Marzio, controlant la vida de tothom.. El conflicte girava al voltant de diferents embolics. El principal era causat per Eugenio, a qui la seva addicció al joc havia portat a endeutar-se amb el compte Leandro i la seva promiscuïtat a perdre, gairebé, la seva dona. Ridolfo no feia més que patir per Eugenio, i per tal de mantenir la seva reputació d’home bo i honorable, estava disposat a deixar-li els diners que necessitava. Marzio, per altra banda, s’assabentava de tot el que passava amb Eugenio, però també del que amagava –o semblava amagar– la finestra de la ballarina Lisaura, del joc trucat de Pandolfo i de l’embolic amorós en què es van sumir Eugenio, la seva dona i la peregrina Plàcida, entre altres conflictes.. El director de l’obra, prèviament, havia dit que treballar una comèdia amb el grup de joves era tot un repte per a la companyia, acostumada a escenificar obres amb conflictes més aviat dramàtics o tràgics. Comentava que la comèdia és un gènere més difícil d’interpretar, per molt que, de vegades, es prengui com a un gènere menor o sembli més fàcil pel seu caràcter aparentment despreocupat.. Doncs bé, les actrius i els actors d’A Mossegades han superat el repte amb escreix.. El públic es va sumir fàcilment en una obra treballada i cuidada fins a l’últim detall que combinava de manera equilibrada la comèdia més aviat física, amb bufetades, caigudes i fins i tot un dol d’espasa inesperat; la comèdia del llenguatge, amb jocs de paraules ben trobats que incloïen l’italià i a moments el llatí; i els embolics clàssics del teatre de l’època, ben adaptats de l’original i mai feixucs.. Els joves van posar-se a la pell dels personatges entranyables de Goldoni i tot el que els van aportar va ser en positiu. Si el públic no reia amb una caiguda del divertit i dormilega Trappola, esclatava en riallades amb les reaccions de Ridolfo i la senyora Marzio, presents en tots els embolics, per accident o per voluntat pròpia.. D’altra banda, un factor a tenir en compte, és que, a més dels espais de l’obra i els actors i actrius, l’escenari també acollia el públic, molt més pròxim a l’acció de l’habitual i separat per una “quarta paret” molt fina, tant, que la interacció amb els espectadors era habitual. Aquesta proximitat va fer que el públic connectés ràpidament amb la història i els seus embolics, però també sumava un punt de pressió a les actrius i els actors. La Laia Arbossé, actriu rere la misteriosa peregrina Plàcida, explicava la nit de l’estrena que, en comèdia, hi ha coses que no es poden assajar, que fer riure a la gent és difícil, i només saps si ho estàs aconseguint si sents les riallades del públic. Explicava que això pot portar l’intèrpret a pensar, en la mateixa escena, “d’acord, això ho he d’exagerar més perquè no està agradant”.. Així doncs, és molt més fàcil sentir que riuen quan els espectadors estan al mateix escenari, però també ho és adonar-se que no ho fan. Si passa això –no ha estat el cas d’El Cafè–, els actors reaccionen exagerant més els moviments còmics o les expressions del personatge, una resposta que només es pot donar si s’està preparat.. El Cafè ha estat el resultat de gairebé un any d’assajos en què Arbossé explica que ha hagut molta feina d’adaptació dels personatges a les actrius i els actors a més d’experimentació en el gènere; “hem hagut de provar moltes coses, veure si ens hi sentíem còmodes […], intentar veure bromes on el text aparentment no té bromes, buscar dobles sentits… Això és una cosa que ens ha costat, però ens ho hem passat superbé fent-ho”, relata.. La comèdia ha estat un èxit, i tant la funció de dissabte com la de diumenge van exhaurir entrades, tot i que, qui sap, si algú s’hagués quedat sense entrada, potser podria haver entrat “per la porta del darrere”.
