Després del seu exitós debut literari fa dos anys amb el llibre de contes La garota entre les dents, Pau Cusí Marès (Roses, 1996) s’estrena aquest setembre amb la seva primera novel·la, Les entranyes, premi Roc Boronat 2026, una història amb un protagonista marcat per un accident fatal i una soledat profunda i amb la qual repeteix escenari, Roses. El llibre, publicat sota el segell Univers, acaba d’arribar a les llibreries i es presentarà durant la Setmana del Llibre en Català i, per descomptat, a Roses, a casa.
Després del seu exitós debut literari fa dos anys amb el llibre de contes La garota entre les dents, Pau Cusí Marès (Roses, 1996) s’estrena aquest setembre amb la seva primera novel·la, Les entranyes, premi Roc Boronat 2026, una història amb un protagonista marcat per un accident fatal i una soledat profunda i amb la qual repeteix escenari, Roses. El llibre, publicat sota el segell Univers, acaba d’arribar a les llibreries i es presentarà durant la Setmana del Llibre en Català i, per descomptat, a Roses, a casa.
Després del seu exitós debut literari fa dos anys amb el llibre de contes La garota entre les dents, Pau Cusí Marès (Roses, 1996) s’estrena aquest setembre amb la seva primera novel·la, Les entranyes, premi Roc Boronat 2026, una història amb un protagonista marcat per un accident fatal i una soledat profunda i amb la qual repeteix escenari, Roses. El llibre, publicat sota el segell Univers, acaba d’arribar a les llibreries i es presentarà durant la Setmana del Llibre en Català i, per descomptat, a Roses, a casa.. Sobre això no sé què dir-te. Quan et poses a escriure, evidentment penses el que escrius, però no per què ho escrius. I no et sabria dir per què em surten aquest tipus d’històries, però són les que m’agraden.. Això també m’ho diuen. No sé què tenim per aquí, potser ens ha tocat massa el vent (riu).. Més enllà que m’agrada escriure sobre el meu poble o les carreteres de l’Empordà, també hi ha un tema que és la meva zona de seguretat, perquè al final porto deu anys vivint a Barcelona, però jo em sento de Roses i vinc a Roses constantment. I al final, a l’hora d’escriure, soc com tots els escriptors, molt detallista, i em fa la sensació que, per molt que passi cada dia pel mateix carrer per anar a la feina, segueixo coneixent més una cala de Roses que no pas la Diagonal de Barcelona. Llavors és això, que és el lloc on em sento segur escrivint.. En el primer llibre sí que anava més a atacar-ho frontalment, però aquí crec que ha sigut més col·lateralment. Escrivint els escenaris sense voler anar-ho a buscar, sinó que crec que, si parles de Roses, és inevitable.. Sempre he tingut com més ganes d’escriure, i ara que he acabat aquesta novel·la continuo amb ganes de fer-ne més. Però després del llibre de contes volia fer una cosa amb més volum, més coral, i em va semblar que la manera de conjugar-ho tot i que podia funcionar era una mica la història principal i després aquestes petites històries entrellaçades. I com que tots els contes i la història principal tenen un imaginari, un rerafons, uns temes i un escenari comuns, evidentment, per a mi també és com si la història principal, a la vegada, fos un sisè conte, amb un inici i un final interconnectats i rodons, d’alguna manera.. Sí, sí. Evidentment, hi ha alguns trams del llibre que pensava que serien potser un punt massa incòmodes. També des d’un punt de vista de la gent que conec, pel què diran. Però al final, quan escrius, i sobretot, almenys jo, que ho faig completament sense aspirar, per desgràcia, a fer-me ric amb això, és què menys que fer el que et doni la gana, el que et vingui de gust i sense tallar-te ni un pèl. Ja et diuen el que has de fer a la vida, a la feina, a gairebé tot arreu, així que, com a mínim, ja que fas un llibre, doncs de posar-hi el que et doni la gana. És com ho afronto.. Ja et diuen el que has de fer a la vida, a la feina, a gairebé tot arreu, així que, com a mínim, ja que fas un llibre, doncs posa-hi el que et doni la gana». M’agrada molt, la veritat. És d’una noia que es diu Henar Bayón. Jo li vaig demanar el corb, perquè són uns animals que m’agraden i que tenen pes en el primer conte, i amb el concepte d’entranyes quedava com guai. I la il·lustradora va tenir la idea que tingués alguna cosa a la boca penjant i la veritat és que crec que ha quedat molt xula.. Sí, perquè ja pot ser un infern també com una certa apatia. Per a mi, la novel·la tracta sobre la soledat, la por de sentir-se sol i d’estar sol i on és el límit al qual estàs disposat a arribar per trencar-lo. I tots, d’alguna manera, em sembla que busquen això. Tenen una soledat no desitjada, en el cas del protagonista provocada per un accident, diguéssim, però també, per a mi, és com una recerca d’alguna cosa que, digue-li una dona o digue-li que et facin cas, és una recerca d’algú que et salvi.. Sí, crec que hi ha una sèrie d’emocions en el personatge, més enllà de l’apatia, però, d’altra banda, una cosa que m’obsessiona molt i en què sempre penso, i que volia que tingués pes a la novel·la, és que el personatge, d’alguna manera, no vol fer-se responsable d’una cosa que va fer ell. És com aquestes notícies que surten d’un home que va saltar d’un barranc jugant quan tenia 14 anys i va quedar paralític. Aquesta idea que una cosa que fas d’adolescent o de nen pot tenir un preu la resta de la teva vida volia que sortís i que quedés reflectida, perquè m’impressiona molt. Perquè, al final, quan tens 14 anys evidentment fas tonteries, coses que poden tenir un preu al llarg del temps i no és culpa teva, perquè, d’acord, tens capacitat de raonar, però si una cosa que t’hagués passat a tu amb 14 o 15 l’estiguessis pagant ara seria injust. I aquesta idea la hi volia inculcar al personatge perquè trobo que no és culpa de ningú, però que és una cosa que passa i que la línia entre salvar-te o no salvar-te d’aquesta desgràcia, d’una acció absurda que fas quan ets més jove, digue-li accident de moto, digue-li empenta, com en aquest cas, té conseqüències.. A la coberta del llibre llueix una il·lustració d’Henar Bayón. / Cedida. Amb La garota… em va passar que m’havien dit que els feia gràcia, però a mi, la veritat, si et soc sincer, més enllà d’algun paràgraf en què, a consciència, li poso com el remat, com si fos un acudit, en general no busco que faci gràcia. Ja m’agrada que la gent em digui que hi ha com un cert humor o una certa ironia cruel, però no és una cosa amb què busqui activament la gràcia. Sí que busco que hi hagi com una cosa tràgica, que sigui una mica tragicomèdia.. Penso que en coses tristes a vegades hi ha també coses que, d’absurdes, acaben fent gràcia.. Descriure un eriçó o un conill atropellat, que és una cosa fastigosa, ho faig perquè m’agrada molt escriure-ho, però no sé per què. Òbviament, si estigués a la carretera, no agafaria un conill atropellat amb les mans, evidentment. Des de petit m’hi he fixat sempre, quan anava en cotxe amb els meus pares, en els animals morts, i sempre m’ha atret. I a l’hora d’escriure és del que més gaudeixo, les coses fastigoses o horripilants.. Descriure un eriçó o un conill atropellat, que és una cosa fastigosa, ho faig perquè m’agrada molt escriure-ho, però no sé per què. A l’hora d’escriure és del que més gaudeixo, de les coses fastigoses o horripilants». Sí, però ho gaudeixo. Per exemple, els diàlegs en escenes romàntiques o eròtiques em fan molta por, que siguin cursis o nyonyos, però descriure una de les primeres escenes on es veu el protagonista desenganxant un gat completament planxat en el quitrà, jo ho gaudeixo i no sabria dir molt bé per què.. El llibre es diu Les entranyes perquè trobava que tenia sentit literalment i metafòricament pel que és evident, animals rebentats de totes les formes, però també pel que segurament també ho és, o potser no tant, perquè per dins els personatges també estan molt ferits, com tu dius, com rebentats, però per dins.. Quan el vaig presentar tenia més o menys la idea de quan es podia fer la resolució, però d’aquí a pensar que guanyaràs, no, no. Jo ja tenia molta part escrita, però sabia que volia tenir-lo molt abans de la data límit per presentar-lo i, d’alguna manera, enfocar-me en això i deixar-me de distraccions. Guanyar em va fer una il·lusió increïble perquè hi pensava, però no hi comptava. El jurat em va dir que valoraven que fos honest parlant de temes o descrivint imatges que potser són incòmodes i fer-ho sense pensar en el que diran. Jo, agraït i content.. Hi ha una escena entre el personatge i la Romy que no vaig tenir cap dubte de fer, però sí que pensava: això no és agradable. Però és el que et deia, si penses que ho has de fer, ho has de fer. A la literatura no hi pot haver línies vermelles.. Evidentment, el llibre va per aquests escenaris lletjos, però no em sembla que la realitat sigui gaire millor, sincerament. Hi ha un moment en què el protagonista té una mena de pensament interior sobre la moralitat del que està a punt de fer amb la Milena, però aleshores ho dic, que a vegades es mor gent gran i no els troben fins al cap de dos anys, estan momificats a la butaca perquè no tenen família i ningú els ha trobat a faltar. Això són les notícies i em sembla molt més pel·liculer i molt més grotesc que qualsevol cosa que escrigui jo. I són coses que passen. A La garota entre les dents hi havia un personatge que moria perquè estava a la platja i li queia una pedra del passeig al cap. És absurd, grotesc i fastigós, però la realitat és que passa molt sovint, cada estiu hi ha coses d’aquestes, absurdes, fastigoses o lletges, però que a la vida, en el dia a dia, passen. Que te les trobis al llibre em sembla que és la vida tal com és de veritat.. Hi ha coses d’aquestes, absurdes, fastigoses o lletges, però que a la vida, en el dia a dia, passen. Que te les trobis al llibre em sembla que és la vida tal com és de veritat». Sí, és això.. Evidentment, l’empaitada no va acabar pels motius que jo explico, però l’hauré descrit millor o pitjor des de dins, però com a mínim sí que l’he fet quan era petit i no tan petit. Després, quan vas guanyant consciència, veus que segurament no està bé, però jo sí que la feia. És un escenari on em sento còmode descrivint.. El que em fa molta por quan escric és ser alliçonador. En aquest cas, per exemple, el que intento és explicar que els ànecs els tiren per la borda i la gent fa això. A partir d’aquí, tu treu conclusions. Em fan molta ràbia les novel·les que t’estan com alliçonant sobre què has de pensar o què no.. Són històries que es couen a foc lent. Des que vaig acabar La garota entre les dents ja en tenia moltes altres en ment, però posar-les totes en una novel·la, unes trames integrades dins de la novel·la com a tal, hauria quedat molt passat de voltes, com la típica telenovel·la on no paren de passar coses estranyes perquè han d’anar omplint. Llavors em semblava més orgànic integrar els contes com a tal dins de la novel·la. Així que respon al fet que tinc històries concretes al calaix i els volia donar forma, però a la vegada també volia fer una novel·la, i aquest va ser una mica el motiu pel qual té aquesta estructura, que no sé si és estranya o no, però és la que em permetia encaixar-ho tot millor.. M’agraden els contes, és un gènere guai, però potser sí que tenen menys tirada editorialment que les novel·les, en qüestió de vendes, m’imagino, però és només una sensació.. Sí, sí, i tant. Tinc una feina de vuit hores com a coordinador de guió i no escric com a tal, però estic vuit hores davant d’una pantalla i després també trobar el temps és difícil, però un cop tinc les línies mestres del que vull fer, la qüestió és posar-s’hi i ganes no me’n falten pas. Ara ja penso en el següent, sincerament.
