La fotògrafa Cristina Nuñez (1962) va visitar recentment Figueres per inaugurar la seva exposició So What, a la Sala L’Escorxador. Comissariada per Krystyna Dul i Paul di Felice, la mostra es pot veure fins al 29 de juny. Per conèixer millor a l’artista dins el context europeu, Roser Cambray, conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya, oferirà una xerrada el 15 de maig, a les set de la tarda i s’ha previst una visita comentada el proper diumenge 4 de maig, a les 12 del migdia, que es repetirà el 21 de juny. En aquesta entrevista, però la mateixa fotògrafa aporta algunes claus sobre l’exposició i el seu treball.
La fotògrafa Cristina Nuñez (1962) va visitar recentment Figueres per inaugurar la seva exposició So What, a la Sala L’Escorxador. Comissariada per Krystyna Dul i Paul di Felice, la mostra es pot veure fins al 29 de juny. Per conèixer millor a l’artista dins el context europeu, Roser Cambray, conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya, oferirà una xerrada el 15 de maig, a les set de la tarda i s’ha previst una visita comentada el proper diumenge 4 de maig, a les 12 del migdia, que es repetirà el 21 de juny. En aquesta entrevista, però la mateixa fotògrafa aporta algunes claus sobre l’exposició i el seu treball.
La fotògrafa Cristina Nuñez (1962) va visitar recentment Figueres per inaugurar la seva exposició So What, a la Sala L’Escorxador. Comissariada per Krystyna Dul i Paul di Felice, la mostra es pot veure fins al 29 de juny. Per conèixer millor a l’artista dins el context europeu, Roser Cambray, conservadora del Museu Nacional d’Art de Catalunya, oferirà una xerrada el 15 de maig, a les set de la tarda i s’ha previst una visita comentada el proper diumenge 4 de maig, a les 12 del migdia, que es repetirà el 21 de juny. En aquesta entrevista, però la mateixa fotògrafa aporta algunes claus sobre l’exposició i el seu treball.. Vostè va marxar de Figueres quan tenia un any, però la seva connexió emocional amb la ciutat és profunda. Com s’ho explica?. És com molt estrany perquè hi he viscut un any i no me’n recordo i, de cop, l’exposició i veure aquelles finestres de casa meva que miraven cap a l’escorxador. Tot té sentit i sento que és un pas molt important, per mi, pel meu treball, per la meva vida, com un retorn als inicis. Una amiga italiana em va dir: «Finalment, a casa». Però casa és on jo visc, soc nòmada, i no és exactament casa perquè, d’alguna manera, forma part del meu rebuig, jo em sento ciutadana del món.. La fotografia l’ha salvada?. Totalment. Dels 15 als 20 anys jo era heroïnòmana i prostituta. Als 16 vaig marxar de casa. Tenia ganes de destruir-ho tot, però també em sentia important, potent perquè era la droga més dura aleshores.. A l’exposició mostra com es va rebel·lar contra el feixisme de la seva família.. Això era la família de Madrid. En veritat el meu pare se’n va allunyar i va decidir que no volia ser militar. Va convèncer la seva mare que digués que tenia un problema de cor. Així va escollir ser agent de duanes i va ser destinat a la Jonquera. La meva germana gran ja havia nascut a Madrid i les altres, menys la petita, ho vam fer a Figueres. També dues de les meves germanes eren comunistes de les Joventuts Comunistes i anaven a les manifestacions. Jo hi havia anat amb dotze anys amb una d’elles amb els grisos disparant-nos boles de goma. Una em va passar entre les cames.. Durant aquella etapa tan vulnerable, la de la droga, una trobada amb el seu pare va ser decisiva.. Als 19 anys, el meu pare em va veure al carrer amb un client i em va dir que no em volia veure mai més si no parava. Després d’aquest ultimàtum, en un any i mig vaig tocar fons i vaig demanar ajuda a la meva germana Alícia. Ja estava llesta per rebre ajuda. Vaig fer teràpia i vaig entrar al Patriarca, una comunitat per toxicòmans gestionada per toxicòmans. Primer a València, després a Valladolid, Burgos i França, però jo era molt rebel. Em vaig escapar i vaig tornar a casa la mare qui, des d’aleshores, em va mirar d’una manera completament diferent. Vaig començar a fer psicoteràpia i vaig conèixer un fotògraf italià molt conegut, Thorimbert, a través de les meves germanes a les quals va retratar. Ens vam enamorar i al cap de deu dies vaig fer les maletes i vaig marxar amb ell a Milà.. L’exposició a la Sala l’Escorxador es pot visitar fins al 29 de juny. / Jordi Blanco. Molt sobtat tot, no?. Necessitava allunyar-me per construir la meva identitat; perquè als racons de Barcelona sentia com una olor d’heroïna. També m’havia trobat amb el meu ex que després moriria de Sida… Ja a Milà, jo treballava per Thorimbert, l’ajudava i va ser aleshores que vaig veure la força i el carisma de la fotografia. Jo, en secret, vaig començar a fer-me fotos. Al principi pensava que era una qüestió de bellesa, però amb els anys vaig comprendre que estava donant-me, a mi mateixa, la mirada que jo esperava que els altres em donessin. Era un pas important cap a la independència perquè jo venia d’una història de dependència, tot i que m’estava ficant en una altra, en aquest cas de dependència relacional i afectiva, amb el meu marit. D’ell me’n separaria al cap de dotze anys i em vaig sentir tan malament, com si no fos ningú sense ell.. La fotografia li va permetre recuperar la llibertat?. Exacte, era el que jo buscava. Gregory Bateson parla d’aprendre per sensibilitat, de la vida del mestre, no del que et diu, com a la Universitat, que és absurd. No estic d’acord amb la formació que hi ha avui dia. Jo formo les persones a través del meu mètode, de les seves emocions, venen a treballar amb mi, passen temps amb mi. És la formació que s’anomena a bottega, dins del taller, la que es feia durant el Renaixement, quan els joves anaven a viure a la casa dels artistes. Durant els tallers tenen una connexió amb mi com a artista i això els hi deixa una traça. Els tallers els vaig començar l’any 2004 i a l’estudi el 2008 i encara tinc gent que m’escriu recordant-m’ho. És una trobada i una creació compartida molt profunda.. «Si les meves emocions són la meva guia, si les haig d’aparcar, què em queda? Res». Emocionalment molt potent.. Alliberador, ells expressen les emocions també per mi. A banda que, quan jo els dono les instruccions, també trec, trec amb les percepcions. Això a mi em dona la vida, energia.. Viure tots aquells anys a Itàlia va ser important per vostè?. Totalment. D’entrada, a Itàlia les emocions són més sagrades que al nord, que són un problema. Tens el neorealisme, l’Anna Magnani, aquesta explosió emotiva és més italiana que espanyola o catalana. La dictadura va marcar una rigidesa, mentre que a Itàlia no hi era. De segon, intentant descontextualitzar absolutament l’emoció, sense adonar-me’n, vaig agafar connexions amb Caravaggio i el Renaixement perquè el procés creatiu surt de l’inconscient. Té sentit amb la meva història i la meva presència a Itàlia on arribo amb 24 anys. Dos anys després, el 1988, començo a fotografiar-me, i el 2004 començo els tallers i el 2008 amb l’estudi. Tot això a Itàlia. Dos anys després torno a Barcelona perquè la meva mare s’estava morint i la volia acompanyar fins al final. Així neix el vídeo Someone to love que es pot veure lliurement perquè el que a mi m’interessa és el que el meu treball canviï el món i no que hagis d’anar a una galeria.. En algun moment ha comentat que se sent com una eina.. Sí, estic al servei dels altres, és una qüestió política, social, soc una artivista.. La seva obra és del tot vivencial.. És per satisfer les meves necessitats més profundes. Com soc una persona molt emocional, m’etiquetaven com massa emocional i vulnerable, però jo he volgut donar-los valor i són aquestes emocions les que m’han portat a tot això. El respecte de les nostres emocions, precisament perquè estaven tan estigmatitzades i menys en una dona, reivindicar que tenia dret a sentir-me vulnerable. Després de les drogues, per poder conèixer una persona, sempre hi ha hagut una compulsió a explicar la meva història, ho havia de dir, era la necessitat de treure. Abans del 2008 ja començava a pujar fotografies al Facebook explicant la meva història i la gent al·lucinava. Des d’aleshores sempre rebo correus agraint-m’ho. Transformem merda en diamants, amb les meves vergonyes, amb la meva vulnerabilitat, fent que la gent sigui útil a la gent. És la meva missió.. Potser veient-la a vostè, l’altre sent la llibertat d’expressar.. Quan vaig a una escola amb tot de joves, els mostro la meva vulnerabilitat perquè és la meva força i els faig adonar que es poden identificar amb la meva història i els toca el cor. És crear una connexió profunda entre emoció i emoció.. Cristina Nuñez davant un dels seus autoretrats. / Jordi Blanco. També treballa a presons.. Cert, i a centres de salut mental i per a toxicòmans. Molt a instituts perquè treballo en col·laboració amb el Ministeri d’Educació a Luxemburg creant una eina educativa, concretament, una app lliure anomenada Emosi, que pots utilitzar amb fotografies teves que es queden al teu telèfon -funciona off line- i d’altres joves dels quals tinc autorització. Amb elles pots veure què sent aquesta persona, pots treballar una imatge per acceptar-la, també les dues meitats del rostre, que són diferents. D’aquest mètode he fet un doctorat del 2017 al 2020 i es pot treballar a les aules.. Aquesta recerca de la identitat arriba en un moment de gran convulsió mundial.. La gent se sent impotent i això sí que et dona força. El que no te la dona és guardar les emocions difícils perquè penses que no van bé, que no hi ha lloc o no es poden expressar. El fet de ser sempre amables. Això és la primera causa de moltes malalties i hi ha molts llibres que en parlen. No poder expressar el que realment sents. Si les meves emocions són la meva guia, si les haig d’aparcar, què em queda? No em queda res, no tinc energia i em sento impotent. Són les emocions les que et canvien i canvien el món. Expressar-les, mirar-les, entendre quines necessitats tens realment perquè cada emoció està connectada amb una necessitat: si tu estàs alegre un dia és perquè alguna de les necessitats fonamentals humanes han estat satisfetes, però si et sents trista és perquè alguna necessitat autèntica de l’ésser humà no ho ha estat.. «Estic al servei dels altres, és una qüestió política, social, soc una ‘artivista». Què puc fer aleshores?. Quan veig una tristor a la meva foto, em pregunto què necessito: si em sento sola puc trucar gent. En el meu cas em faig un vídeo i ho trec i només treure-ho és com una comunicació cap al món, és transformar aquesta merda en un diamant, aquest dolor que em fa mal en art. Després això ho publico o ho envio a algunes persones.. El seu treball és molt individual, però, en acabat, el comparteix.. És el que em connecta amb el món. De nena sentia que no pertanyia, no em sentia vista, em feien bullying, les meves germanes es reien de mi i em consideraven la vulnerable, jo pensava que les meves emocions no tenien lloc. Tenia enrabiades i m’etiquetaven com agressiva. És clar que em vaig començar a picar heroïna perquè aquesta droga serveix per treure el dolor emocional i físic.. Molts no ho han pogut explicar.. Per mi no va ser només un problema perquè jo sabia dins meu que era molt més que tot això. Anar cap a l’heroïna era una intuïció de la qual no em penedeixo. Jo he sobreviscut i, en canvi, tota la gent que m’envoltava ha mort, he tingut aquesta sort que ara és una responsabilitat. No és gratis sobreviure i està bé. He estat escollida per sobreviure, és fantàstic i ara haig d’estar al servei dels altres.. També tracta el tema del rol de la dona.. Jo era la cinquena de sis filles i vaig pesar quatre quilos i mig al néixer, era molt gran. El meu pare es pensava que jo seria el nen. A més, el meu pare era molt admirat i la meva mare era considerada com algú vulnerable. Després va ser abandonada pel mascle. Quan jo cercava la meva identitat, em vaig inspirar molt en el meu primer marit. Ell treballava en publicitat, era el cap i manava a tothom. Així vaig agafar una professió majoritàriament masculina. Quan tinc la càmera i faig fotos sento la meva part masculina. Això pot ser com fugir de la meva feminitat, però jo fujo de la performativitat femenina com objecte de seducció, però sí que ho faig amb la part masculina que em permet ser més rabiosa.. Com sent ara?. És tan satisfactori el que faig, estic creixent tant, cada època és nova i és un repte. Estic tan apassionada de la meva vida perquè ho és, apassionant, per fi, encara que tingui sempre el peu a l’infern i almenys un cop al mes pensi en el desig de morir o la possibilitat que mori i que estaria bé.. Vostè es permet sentir emocions extremes.. Sentir-ho tot. En mi el patiment ha estat tan fort i tan sovint que no evito patir, inconscientment ho busco. Cal fer-se una mica de mal per poder-se recuperar després, però és intuïtiu, no és molt conscient. En realitat, la paraula clau de tot és la recuperació. No aquesta idea de mantenir aquesta felicitat, sinó que has de caure per tornar-te a aixecar i aquest procés de recuperació és el diamant. Si no com podria treballar amb gent que està a la presó o amb adolescents que s’autolesionen o que han vist com mataven als seus pares davant seu, si jo no tinc un peu a l’infern? Jo hi torno sempre, és un infern interior, mental, no és el que viuen a Gaza, per exemple. Però, com em puc permetre nedar en l’abundància i no tenir un peu a l’infern quan hi ha germans i germanes que els estan matant o no tenen ni aigua per beure?
