Anna Fusté Labaila (Quart, 2001) és musicòloga i està elaborant la seva tesi doctoral dedicada a la compositora francesa Marie Cécile Galos a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament, Anna Fusté també fa recerca de dones oblidades en el món de la música, tant compositores com intèrprets. Fa un temps, Daniel Blanch, president de l’associació Joan Manén, li va proposar investigar la biografia de l’oblidada pianista figuerenca Mercedes Moner (1892-1991) per incloure-la al projecte Intèrprets Catalans Històrics. Aquest dimarts 5 de maig, a les 18.30 hores, farà un tast d’aquesta recerca en una conferència a la biblioteca de Figueres que servirà per treure a la llum dades inèdites i clarificar informacions, com ara que Mercedes Moner era una gran intèrpret de Liszt i de Beethoven, però no tant de Chopin, com es creia fins ara.
Anna Fusté Labaila (Quart, 2001) és musicòloga i està elaborant la seva tesi doctoral dedicada a la compositora francesa Marie Cécile Galos a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament, Anna Fusté també fa recerca de dones oblidades en el món de la música, tant compositores com intèrprets. Fa un temps, Daniel Blanch, president de l’associació Joan Manén, li va proposar investigar la biografia de l’oblidada pianista figuerenca Mercedes Moner (1892-1991) per incloure-la al projecte Intèrprets Catalans Històrics. Aquest dimarts 5 de maig, a les 18.30 hores, farà un tast d’aquesta recerca en una conferència a la biblioteca de Figueres que servirà per treure a la llum dades inèdites i clarificar informacions, com ara que Mercedes Moner era una gran intèrpret de Liszt i de Beethoven, però no tant de Chopin, com es creia fins ara.
Anna Fusté Labaila (Quart, 2001) és musicòloga i està elaborant la seva tesi doctoral dedicada a la compositora francesa Marie Cécile Galos a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament, Anna Fusté també fa recerca de dones oblidades en el món de la música, tant compositores com intèrprets. Fa un temps, Daniel Blanch, president de l’associació Joan Manén, li va proposar investigar la biografia de l’oblidada pianista figuerenca Mercedes Moner (1892-1991) per incloure-la al projecte Intèrprets Catalans Històrics. Aquest dimarts 5 de maig, a les 18.30 hores, farà un tast d’aquesta recerca en una conferència a la biblioteca de Figueres que servirà per treure a la llum dades inèdites i clarificar informacions, com ara que Mercedes Moner era una gran intèrpret de Liszt i de Beethoven, però no tant de Chopin, com es creia fins ara.. No, no la coneixia i no en tenia ni idea, però la poca informació que teníem llavors ja semblava molt interessant.. A l’inici d’una recerca, primer sobretot s’ha de buscar de quines fonts podem disposar. De seguida vaig veure que havia transcendit bastant a la premsa del seu moment i, per tant, vaig començar a recopilar tots els retalls de diari on ella sortia. La sort és que actualment hi ha molts diaris i revistes digitalitzats, per exemple, a la Biblioteca de Catalunya o a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) o portals d’aquest estil. Sobretot al diari La Veu de l’Empordà, al Diari de Barcelona, a La Vanguardia i en revistes com Canigó o Feminal, hi havia molta informació seva. A partir d’aquí, de seguida pots estirar el fil. Després, sobretot a través del seu pare, que va ser una figura molt important per la trajectòria que va fer, però també per com la va limitar molt. I a través de la correspondència pots obtenir molta informació. La seva família, i ella inclosa, era molt propera tant a Enric Granados com a Felip Pedrell i Joan Maragall. En aquest sentit, es conserven moltes cartes que s’intercanviaven. L’últim pas va ser veure què passava amb els descendents, perquè tenia la referència que el seu net, Ernest Vila, que va morir l’any 2023, tenia alguna informació, però necessitava veure si això encara estava disponible.. Sí, el seu besnet, Ernest Vila, ho guarda tot. La veritat és que va ser un luxe poder parlar amb ells. De seguida van estar superentusiasmats, em van obrir les portes de casa seva amb tanta alegria com jo tenia per fer la recerca.. Mercedes Moner, d’adolescent, davant del piano. / Arxiu familiar/sonabe.wordpress.com. Totes les cartes, fotografies, postals, diaris, el piano i a partir de tot això vaig poder completar-ho amb tot el que havia trobat digitalment.. L’estudi del piano, de la música en general, però sobretot del piano era gairebé indispensable en les famílies burgeses, tant al segle XIX com a principis del XX. Llavors era indispensable, es considerava una part de la formació que no es podia ignorar, i sobretot en les nenes, en les filles. Elles eren quatre germanes, tenien un altre germà, però havia mort quan era molt petit, amb només tres anys, i totes quatre van ser instruïdes en música. També s’ha de dir que sobretot la seva mare, l’Antònia Raguer, havia rebut també una educació molt privilegiada. Ella sabia molts idiomes, piano, igual que el seu pare, que també tenia una mica de coneixements de piano. Tots dos van ser els que els van donar la primera formació. Després, més endavant, com que tenien contactes amb Granados, que eren íntims, doncs ja va passar a estudiar a l’Acadèmia Granados.. Això no ho he pogut trobar, simplement se sap que hi era, però no per què. Jo crec que a través de Joan Maragall. Joaquim Moner, el seu pare, era metge, però a banda de metge era un gran poeta i publicava bastant regularment. De fet, era una autoritat a Figueres. Participava com a jurat als Jocs Florals i tenia contacte sovint amb Eugeni d’Ors, Carles Fages de Climent i també amb Maragall, que també era un melòman de Barcelona, i molt amic de Granados. Llavors, jo crec que la relació es va fer a través de Maragall, però això és una hipòtesi.. Montserrat Moner i Enric Granados. / sonabe.wordpress.com. Sí, Granados havia muntat a Barcelona una acadèmia que es deia Acadèmia Granados i en el fons Mercedes Moner, que vaig poder veure gràcies al seu besnet, inclús es conserven els preus per les classes, que eren exclusives, vull dir que les havies de poder pagar. Però sí, després, quan ell va morir a la nau Sussex, la va passar a dirigir Frank Marshall (1883–1959), que era un altre pianista. I és l’acadèmia Marshall, actualment.. Sí, es diu això i, de fet, hi ha fotos de Granados a casa de Mercedes, també de tots dos junts. Granados va ser la primera persona qui va ensenyar a les noies. Tot i que hi ha alguna carta del pare una mica enfadat amb Granados perquè potser no la tenia tant en compte com ell voldria. Però sí, era una alumna important i li tenia molta confiança.. Aquest és un dels temes més centrals perquè ella no passa mai a fer concerts públics. O sigui, el seu pare considerava que l’art de Mercedes Moner havia de ser exclusiu per a la família. Això era molt habitual. A les nenes i a les filles, sobretot, se’ls ensenyava a tocar el piano per a la glòria de la família. Llavors, el seu pare tenia una posició una mica contradictòria, perquè no la deixava tocar enlloc, tot i que tenia propostes brutals, i alhora volia que toqués molt davant dels seus amics, volia que transcendís a la premsa i que se li reconeguessin els seus èxits. Per exemple, amb la Sonata de Liszt, perquè Mercedes Moner va ser la primera persona que la va estrenar a Espanya. Així, el pare volia que es reconegués això per sobre de tot, però, per contra, no la deixava tocar més enllà dels contextos domèstics.. Un retall de diari on apareix la pianista figuerenca Montserrat Moner. / sonabe.wordpress.com. Només va fer quatre aparicions fora de salons musicals. És curiós, perquè és un dels casos paradigmàtics d’una dona altament capacitada, que podria tenir una trajectòria brutal, i que el context en què va néixer i créixer li ho impedeix. Quan es va casar ja va deixar de tocar en públic, va deixar també d’acontentar el seu pare i tocar davant dels seus convidats. I mai més se’n va saber res.. No, i de fet, ella va morir molt gran, i va arribar molt bé al final de la seva vida, físicament i també mentalment. I el seu besnet, l’Ernest Vila, que tenia 19 anys quan la seva besàvia va morir, i se’n recorda que sí, que li explicava que estudiava moltes hores al dia, que a vegades li feia molta mandra haver de tocar per aquest o per aquest altre i tal, però no més enllà d’això. Només hi ha un text de Joan Maragall que dona a entendre que ella potser sí que tenia com la intenció de potser seguir una carrera de concertista, però que no s’ho acabava de plantejar per què l’entorn no li posava fàcil. Tot i això, el fet que tingués contactes amb Granados i Pedrell, que fossin íntims, li va permetre una projecció internacional brutal i va tocar en conservatoris d’Europa, viatjava molt per Europa sempre i tenia admiradors d’una talla excepcional, grans pianistes i hauria pogut tenir una trajectòria increïble, si no fos pel context i perquè era una dona, clar.. «El fet que tingués contactes amb Granados i Pedrell, que fossin íntims, li va permetre una projecció internacional brutal i va tocar en conservatoris europeus, viatjava molt per Europa sempre i tenia admiradors d’una talla excepcional». Sí, molt de greu perquè si hagués estat un home no s’hauria pas qüestionat de cap manera que hagués seguit una carrera i una trajectòria de primer nivell. En el seu moment hi havia moltes altres dones contemporànies que sí que ho van fer, però les que van destacar no eren tantes com els homes i també s’ho havien de lluitar més.. Sí, i tampoc és estrany. Al final, com més anys passen, més selecte és el que queda a la memòria i en l’imaginari col·lectiu, més informació es perd pel camí, tant en homes com en dones. I, evidentment, hi haurà molts intèrprets; en el seu cas, Joan Manén potser no es coneixia tant fins que Daniel Blanch no va començar a fer la tasca que fa amb l’associació, o Josep Falgarona el mateix, i va seguir tocant fins molt endavant, i tocava molt a París. Però, en el cas de les dones, és estructural.. Quan vaig començar a fer la primera recerca, en les primeres dades sí que es parla de Chopin, de Beethoven i de Liszt, sobretot, però després, quan vaig començar a endinsar-m’hi, de Chopin no ho podré dir, perquè no és així. Sí que interpretava alguna cosa, però no era el seu compositor més treballat. De fet, ella, sobretot, era considerada una de les millors intèrprets del seu moment de Liszt i de Beethoven. Era una de les tops i això era perquè potser li agradava més la música més germànica. Chopin segur que també el tocava, però ni tan sols en les partitures que es conserven a la casa Vila Moner n’hi ha de Chopin. En canvi, de Beethoven sí que hi ha moltes crítiques de premsa que ressalten com tocava Beethoven i, sobretot, sonates com la Hammerklavier, que és de les més difícils que hi ha, o la Kreutzer, que tocava bastant amb la seva germana Maria al violí, doncs les tocaven molt recurrentment i la sonata de Liszt era la seva senya d’identitat. Era la que l’havia portat al màxim exponent. La va estrenar a Espanya, la va tocar pertot arreu i era un exemple a seguir. En els altres conservatoris es volia que es toqués la sonata com la tocava Mercedes Moner.. Exacte, sí, i jo vull reivindicar aquests espais, perquè el que passa amb els salons musicals és que, com que normalment eren espais més o menys domèstics, que això també és delicat, i, a més, s’hi accedia per invitació, moltes vegades no hi havia programes de mà del que es tocava. Llavors, és molt difícil estudiar-los. I la musicologia ha tendit a deixar-los a banda perquè és molt difícil fer-ho i només ha tendit a estudiar més les sales de concert, els teatres, etcètera. Recentment, des de fa uns 30 anys, s’ha vist que eren institucions importantíssimes, és a dir, la major part de compositors, sobretot del segle XIX, que ara són canònics, estrenaven les seves obres als salons i necessitaven tocar-hi per tenir reconeixement.. En el cas de Mercedes Moner, era el seu pare, però normalment eren les dones les que tenien un paper central, fos com a intèrprets o com a moderadores de les converses, entre altres. Però els termes públic i privat són molt delicats, i a vegades els límits no són tan clars com sembla. Mercedes Moner tocava en salons, sí, però tocava molt i transcendia a la premsa. Així que no deixen de ser uns espais que, en el seu moment i en el seu context, eren igual d’importants que un concert públic amb accés restringit, al qual només podien accedir invitats o socis de l’Orfeó Català. Així que, tot i que sigui un concert públic, potser s’ha d’estudiar amb el mateix interès.. «Mercedes Moner tocava en salons, sí, però tocava molt i transcendia a la premsa. Des de fa uns 30 anys, s’ha vist que els salons eren institucions importantíssimes, és a dir, la major part de compositors, sobretot del segle XIX, que ara són canònics, hi estrenaven les seves obres i necessitaven tocar-hi per tenir reconeixement». Sí, de fet, el seu pare li permetia tocar sobretot en salons i en conservatoris. A Ginebra, per exemple, se sap que va tocar en el saló del músic i pedagog Jaques-Dalcroze (1865–1950), que era molt important en aquell moment perquè començava a fer-se lloc amb la seva nova pedagogia, posant molt l’enfoc a la rítmica, al moviment i a la concepció corporal a l’hora de fer música. Així, ella va tocar al saló de Dalcroze i també davant d’Emil Sauer.. Sí, la veritat és que és molt interessant i està molt en sintonia amb el que m’agrada estudiar, però també, al final, quan portes tantes hores i tants mesos darrere d’una figura que al principi semblava que no podries trobar res al respecte, que seria una altra dona, com tantes altres, oblidada, i vas rascant i veus que cada vegada tens més informació, que no t’ho acabes, que hi ha fotografies, cartes i que realment va ser molt més important del que t’imaginaves, li agafes una espècie de carinyo i t’ho fas personal i és molt bonic, la veritat.. Sí, el que passa també amb el canon és que ara tot això està començant a canviar una mica, però sempre és molt fàcil caure en estudiar els mateixos grans compositors, que no interprets, i començar des de zero una recerca, perquè ningú ho ha fet abans, és molt bonic.. Això, per a mi, va ser un regal.
