«Tot el que passi aquí, aquí queda, entre nosaltres; aquest és un espai confidencial que us permetrà treure, però també rebre», els garantia amb absoluta sinceritat María Camila Sanjinés, la setmana passada, a la quinzena de persones, curiosament totes elles dones, que tenen cura de persones amb situació de dependència, malalties, amb diversitat funcional o discapacitat, que s’havien apuntat al taller de fang, batejat com Fang amb cura i promogut per l’Ajuntament de Figueres, a través de Figueres a Escena, i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Durant un parell d’hores, doncs, el Saló de Descans del Teatre El Jardí es va transformar en un espai femení ple de complicitats, però també «d’alliberació i autoconeixement». Això es va aconseguir a través del contacte i la connexió amb un material que es troba en l’origen de l’evolució humana, un material barat, abundant i tan determinant com el fang.
«Tot el que passi aquí, aquí queda, entre nosaltres; aquest és un espai confidencial que us permetrà treure, però també rebre», els garantia amb absoluta sinceritat María Camila Sanjinés, la setmana passada, a la quinzena de persones, curiosament totes elles dones, que tenen cura de persones amb situació de dependència, malalties, amb diversitat funcional o discapacitat, que s’havien apuntat al taller de fang, batejat com Fang amb cura i promogut per l’Ajuntament de Figueres, a través de Figueres a Escena, i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Durant un parell d’hores, doncs, el Saló de Descans del Teatre El Jardí es va transformar en un espai femení ple de complicitats, però també «d’alliberació i autoconeixement». Això es va aconseguir a través del contacte i la connexió amb un material que es troba en l’origen de l’evolució humana, un material barat, abundant i tan determinant com el fang.
«Tot el que passi aquí, aquí queda, entre nosaltres; aquest és un espai confidencial que us permetrà treure, però també rebre», els garantia amb absoluta sinceritat María Camila Sanjinés, la setmana passada, a la quinzena de persones, curiosament totes elles dones, que tenen cura de persones amb situació de dependència, malalties, amb diversitat funcional o discapacitat, que s’havien apuntat al taller de fang, batejat comFang amb curaipromogut per l’Ajuntament de Figueres, a través de Figueres a Escena, i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Durant un parell d’hores, doncs, el Saló de Descans del Teatre El Jardí es va transformar en un espai femení ple de complicitats, però també «d’alliberació i autoconeixement». Això es va aconseguir a través del contacte i la connexió amb un material que es troba en l’origen de l’evolució humana, un material barat, abundant i tan determinant com el fang.. Després de convidar les participants a compartir els seus noms, els va demanar que confiessin en ella: «Tanquin els ulls i agafin el fang amb les mans», els hi va demanar. «Jo no havia tocat fang des que era una nena», va compartir una de les dones. El fang que els va convidar a «sentir» amb les mans era realment especial: cuit a alta temperatura conté xamota, un material granular que li aporta textura i que, quan es cuina, pren el color del pa torrat. L’artista els va assegurar que si sentien la necessitat d’obrir els ulls podien fer-ho, però també calia que es preguntessin per què d’aquella necessitat.. María Camila Sanjinés preparant els trossos d’aquest fang tan especial per treballar en el taller. / Cristina Vilà. La proposta que els va fer Sanjinés era que transformessin aquell tros de fang primer en una esfera i, més tard, en un bol, i que mentre ho fessin deixessin al marge dolors, pensaments recurrents i obligacions pendents. «Això ha de ser plaent, no ho pateixin», els va demanar. Mentre executaven aquell exercici no controlat, relaxant i amb els ulls tancats, aprofitant la memòria que de l’esfera contenen les mans, el tacte i la consciència plena del moment present, l’artista va compartir amb elles aspectes antropològics entorn el fang com ara que, al llarg del temps, «moltes cultures i civilitzacions han menjat fang per complementar els minerals que els mancaven». Fins i tot va parlar d’un fang sant que es consumeix en alguns pobles d’Amèrica, com si fos «el cos de Crist». Tot plegat per transmetre la idea d’un fang que sana, un material que neix de la terra i que, segons algunes teories, «li demana a l’ésser humà que l’intervingui».. Després d’aquest exercici, que va resultar plaent i alliberador, les participants van contemplar, amb sorpresa entusiasta, els resultats. «Ha estat una experiència sensacional, és deixar-te anar, perdre la noció del temps», va confessar alguna de les integrants del taller. Allò va donar pas a la segona part de la sessió durant la qual María Camila Sanjinés els va proposar fer la mateixa operació ara, però, amb els ulls oberts, és a dir, introduint el sentit de la vista que, sovint, tant condiciona a les persones. Totes van reconèixer que «no era el mateix» i, fins i tot, quan va ser l’hora d’escollir entre els dos bols -molt diferents-, van optar pel primer. Amb els objectes sobre la taula, l’artista va convidar cada dona a presentar-se de nou ara, però compartint, si així ho desitjaven, les seves situacions familiars, algunes molt complexes, ja que tenen cura, des de fa molts anys, de familiars amb graus de dependència molt elevats, i sempre deixant molt al marge la cura d’elles mateixes. Amb aquell gest sincer, totes van sentir-se realment compreses, confortades.. En aquest taller amb fang, que s’allargarà fins al juny, és clau l’acompanyament que fa María Camila Sanjinés. Nascuda a Colòmbia, però instal·lada a Olot on viu amb la seva família, és artista visual i tot i la seva formació plàstica, ha dialogat amb les arts escèniques. Fa uns mesos se la va poder veure al mateix Teatre El Jardí amb la companyia Artistas Salsichas. Sanjinés també es va formar com a art terapeuta, però no practica com a tal perquè, assegura, «és molt dur». Tot i això, l’artista empra algunes eines de l’art teràpia en els tallers que imparteix, ja que s’ha adonat que ella es converteix en una eina, tot i que «la transformació real passa entre les persones del grup, quan comencen a compartir».. «El fang pot travessar barreres lingüístiques i culturals perquè tots, arreu del món, l’hem fet servir en alguna ocasió». Va ser, arran de la pandèmia, quan, com va explicar durant la primera sessió, «em vaig tirar al fang». Així, va passar el confinament en una casa de camp, a Colòmbia, a tocar el taller d’un terrissaire a Ràquira, un poble on es treballa el fang des de fa més de vuit mil anys. «Jo havia treballat amb fang de petita, però no professionalment. Tot i això, me’n vaig enamorar perquè és un mitjà deliciós per a treballar molts temes i amb el qual ara faig la meva obra més personal», admeté.. Aquest taller a Figueres és el quart projecte que l’artista desenvolupa i que gira entorn el fang. El primer possiblement va ser molt clarivident per a ella, ja que la va dur a viatjar, convidada per una galeria de Rabat, fins al Rif, al Marroc, a un racó remot, a les muntanyes, en una comunitat de terrissaires-ceramistes, totes elles dones amazigh. L’acompanyava una traductora, però quan van arribar al poble es van adonar que les dones de la comunitat no parlaven àrab. Així, «vaig viure amb elles tretze dies i ens comunicàvem amb el fang; va ser espectacular, eren divines, deesses», reconeix l’artista, qui també es va adonar, en aquell context, que «el fang pot travessar barreres lingüístiques i culturals perquè tots, arreu del món, l’hem fet servir» en alguna ocasió.. D’aquell taller al Rif, l’artista va crear una peça amb les dones terrissaires. Allò va fer que el Museu Comarcal de la Garrotxa la convidés a fer nous tallers amb dones migrants, les quals van compartir el procés de construcció d’una nova identitat en un país diferent al d’origen i el dol migratori. Casualitats de la vida totes les dones que es van sumar a la proposta eren d’origen llatinoamericà. Aquest taller va culminar amb una exposició que va batejar com Fang i una de les peces es va exposar a la Somers Gallery de Londres. Fa un any, Sanjinés també va oferir, durant sis mesos, un tercer taller de dol migratori amb el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. En aquella ocasió, i per primera vegada, s’hi van sumar homes i l’artista assegura que va ser extremadament positiu. «Em vaig adonar aleshores que aquell no era un espai només femení», admet. Més recentment, l’artista ha desenvolupat un projecte a Girona, convidada pel Centre d’Art Contemporani Bòlit i en col·laboració amb l’associació Cultural La Volta i l’associació de veïns de Sant Narcís, per reflexionar sobre l’accés a l’habitatge a través d’explorar la idea de la cova i de com totes les persones tenen el dret fonamental a una llar. D’aquesta iniciativa va néixer l’exposició Anar per terra.. El taller que ara fa a Figueres i les peces que crearan les participants tindran més recorregut fora de les quatre parets del Saló de Descans. D’entrada, li serviran a María Camila Sanjinés com a punt de partida per donar forma, des de la seva subjectivitat, a una exposició que es podrà admirar durant la tardor. L’artista reconeix que treballar amb col·lectius, copsar les seves preocupacions, però també motivacions, i transformar-ho en una obra, és una cosa «fascinant». També, com va avançar la directora dels Espais Escènics, Aina Baig, es demanarà a algun membre del grup de compartir l’experiència amb un coreògraf perquè aquest ho tradueixi en una peça de dansa a estrenar durant la temporada de tardor.
