Begoña Méndez (Palma, 1976) és filòloga i lingüista. Professora d’institut, combina aquest vessant professional amb l’escriptura d’assaigs «emocionalment exigents». L’any 2020 va publicar Heridas abiertas pel segell empordanès Wunderkammer, dins la seva col·lecció Cahiers, i ara repeteix amb el llibre Místicas (2026) amb el qual traça un fil que connecta dones místiques, des de l’època medieval fins a l’actualitat, com Beatriz de Nazaret, Margarita Porete, Josefa Tolrà, Hilma af Klint, Simone Weil, Clarice Lispector, Marosa di Giorgio, Chantal Maillard i Anne Carson.
Begoña Méndez (Palma, 1976) és filòloga i lingüista. Professora d’institut, combina aquest vessant professional amb l’escriptura d’assaigs «emocionalment exigents». L’any 2020 va publicar Heridas abiertas pel segell empordanès Wunderkammer, dins la seva col·lecció Cahiers, i ara repeteix amb el llibre Místicas (2026) amb el qual traça un fil que connecta dones místiques, des de l’època medieval fins a l’actualitat, com Beatriz de Nazaret, Margarita Porete, Josefa Tolrà, Hilma af Klint, Simone Weil, Clarice Lispector, Marosa di Giorgio, Chantal Maillard i Anne Carson.
Begoña Méndez (Palma, 1976) és filòloga i lingüista. Professora d’institut, combina aquest vessant professional amb l’escriptura d’assaigs «emocionalment exigents». L’any 2020 va publicar Heridas abiertas pel segell empordanès Wunderkammer, dins la seva col·lecció Cahiers, i ara repeteix amb el llibre Místicas (2026) amb el qual traça un fil que connecta dones místiques, des de l’època medieval fins a l’actualitat, com Beatriz de Nazaret, Margarita Porete, Josefa Tolrà, Hilma af Klint, Simone Weil, Clarice Lispector, Marosa di Giorgio, Chantal Maillard i Anne Carson.. Molta gent se sorprèn, però la col·lecció Cahiers, amb aquest esperit de quadernet, d’assaig breu i, òbviament, molt subjectiu, no pretén fer una anàlisi profunda. No és un assaig acadèmic ni analític, sinó més aviat al contrari. És un destil·lat i una lectura i una escriptura molt sintètica. Això exigeix fer un treball de tria i una escriptura molt mesurada, perquè realment el que vol el llibre Místiques, com també vaig fer amb Heridas abiertas, és fer una proposta lectora per qui s’acosti a ell. Crec que és el llibre d’una lectora, essencialment.. A mi m’interessava molt, i també era una preocupació, deixar clar que la mística és una resposta contra hegemònica i contra eclesiàstica. I, tot i que Teresa de Jesús era molt punki en la seva escriptura, ella va acabar essent declarada doctora de l’Església. Precisament, m’interessava parlar de totes aquestes escriptores que tracten d’allò sagrat i d’allò místic des d’un espai en paral·lel a la història oficial de l’espiritualitat. Avui en dia és molt complicat donar-se aquesta entrega amorosa, que és el que elles proposen, una entrega vinculada amb allò terrenal o un viatge cap a Déu, per dir-ho d’alguna manera, que no pretén aconseguir la vida eterna ni el més enllà, com una manera de vincular-se amb l’altre i amb el món. Aquesta proposta és molt radical i, com tu dius, va provocar que moltes dones morissin pel camí. El cas, per exemple, de Simone Weil, a mi em sembla especialment sagnant, que ella es va deixar morir de fam per la seva vinculació brutal amb el dolor aliè. Això em fa també demanar-me si les místiques eren dones absolutament sublims o eren boges, o potser les dues coses. En tot cas, és clar, són propostes absolutament radicals de vinculació amb els altres, aquesta idea de donar-se per amor perquè sí.. Estic molt obsessionada amb la legitimitat que ha tingut històricament la veu de les dones. I quan dic veu, no parlo només d’aquesta ocupació de l’espai públic en cos, sinó també en paraula escrita. Aquesta obsessió meva té a veure amb el fet que, històricament, la veu de la dona ha estat completament menyspreada. Amb aquesta classificació que l’home era qui tenia el logos i la raó, la capacitat de raciocini, mentre que la dona estava lligada més a les forces tel·lúriques, a la intuïció, a allò no raonable, però el control lingüístic i poètic que demostren les místiques de tots els temps és brutal. La seva veu poètica és absolutament bella i preciosa i elles lluiten constantment perquè les seves veus també siguin legítimes i perquè les seves experiències també siguin tengudes en compte a l’hora de construir món, de construir relació i de construir història humana. Aquesta idea em semblava molt important de reflectir en aquest llibre.. D’esquerra a dreta: Helena Blavatsky, Josefa Tolrà, Hilma af Klint i Anne Carson. / Empordà. Exacte. D’alguna manera, com que històricament les dones han tingut molt poc a fer en l’espai públic, s’agafaven a l’escriptura perquè aquesta, com a acte comunicatiu, com a voluntat de relació amb els altres, pot ser una eina absolutament poderosa per transmetre les seves experiències o traduir-les a llenguatge poètic, accessible i comunicable.. Sí, això també em sembla preciós. Abandonen el llatí i cadascuna d’elles, per explicar la seva experiència de Déu, empra la seva llengua vernacla, que a mi em sembla també una manera molt bella, això, de davallar aquesta idea del sagrat i aquesta idea de Déu, a l’experiència terrenal, al que és comú. És a dir, m’allunyo del poder de l’Església, una altra vegada. Aquesta és una troballa femenina i també em sembla fonamental.. Elles davallen aquesta idea del sagrat i de Déu a l’experiència terrenal, al que és comú. És a dir, s’allunyen del poder de l’Església, una altra vegada. Aquesta és una troballa femenina i també em sembla fonamental». Dones laiques que, tot i que eren creients, no estaven lligades a l’estructura eclesiàstica. Elles practicaven una manera de cercar Déu en les coses més petites i a través de l’ajuda, la compassió, l’empatia i de l’acompanyament. Aquestes dones es van convertir en autèntiques guies espirituals perquè van ensenyar a la gent comuna que Déu no era una instància de qui tenir por, sinó una instància d’amor, una altra vegada. Perquè la mística femenina és això, és una mística d’amo. I aquesta idea, també a mi, em sembla que en l’època medieval és absolutament trencadora i contrahegemònica, de nou.. Ella és l’única monja que esmento en el llibre perquè és qui, d’alguna manera, a través de la seva escriptura instaura aquesta nova idea de la mística femenina, no només com una mística d’amor, sinó la idea que tan important és aquesta elevació com la caiguda en el no-res, que implica, de nou, aquesta idea d’arrelar Déu a la terra i a la vida terrenal. Per això em semblava molt interessant Beatriz de Nazaret. De fet, ella va escriure el seu manuscrit -Los siete modos de amor- i va ser ocultat dins altres manuscrits perquè el seu confessor va veure que allà hi havia una rebel·lió contra l’Església molt potent. D’alguna manera, Beatriz va posar les bases per, després, altres escriptores, com Margarita Porete, que sí que era beguina, continuessin el llegat, la tradició o l’herència que Beatriz de Nazaret havia iniciat.. A la foguera, sí. Ella és la continuadora d’aquesta idea que acostar-se a Déu també implica aquesta caiguda en el no-res que, en realitat, implica acceptar que l’ésser humà és absolutament vulnerable, una idea que em sembla preciosa. Ella va tenir un èxit absolutament inusitat amb el seu text, El espejo de las almas simples, i es va traduir en moltíssims idiomes i es va difondre entre gent humil. L’Església es va posar molt nerviosa davant d’aquest èxit, diguéssim, inesperat. La Inquisició la va agafar, la va posar davant d’un tribunal i ella va decidir callar, no explicar-se i no dir absolutament res. Tenint en compte que si et posaves davant d’un tribunal inquisitorial i et negaves a parlar, aquest silenci implicava una acceptació de la teva culpa, tot i que ella ho sabia, ho va fer i va acabar a la foguera. Jo crec que Margarita Porete sentia que realment havia transcendit la llei dels homes i havia arribat al coneixement de Déu i per això no va tenir por de no haver-se d’explicar davant homes temorosos. Aquesta idea també em semblava esfereïdora, per valenta i per kamikaze, també.. Moltes vegades, les escriptores es mouen en terrenys de límits molt difusos i borrosos. La idea del desig és fonamental, el desig com a potència creadora i com a força amorosa. Aquest s’arrela realment a dues tradicions anteriors a la mística. D’una banda, El cantar dels cantars, que és un text bíblic, allà on la recerca de l’ésser humà, del que és sagrat i diví, que ja adquireix una forma femenina, adquireix un cos de dona que cerca apassionadament el seu espòs, que és el símbol de Déu. Aquesta seria una herència, una tradició que influeix directament a la mística femenina. A l’altra banda, trobem les trobairitz, aquestes dones nobles que estaven en l’escala més alta de la societat i que es van dedicar a escriure poesia amorosa sense cap interès social. Així com els homes trobadors havien escrit poesia amorosa per aconseguir ascendir socialment, les trobairitz escrivien pel pur plaer d’escriure. I aquestes dues idees, aquesta idea de la recerca sagrada com a una encarnació del desig femení, una encarnació del cos que desitja i, d’una altra banda, aquesta idea d’un amor perquè sí, un amor sense cap mena de guany és allò que conflueix després a la mística escrita per dones. I l’experiència mística té semblances molt pertorbadores en l’experiència eròtica, sexual i erògena i, per tant, la seva importància en la mística de les dones és fonamental.. Les escriptores es mouen en terrenys de límits molt difusos i borrosos. La idea del desig és fonamental, el desig com a potència creadora i com a força amorosa». La teosofia s’ha d’emmarcar, com explica en el text, en un món que està avançant a passes gegantines cap al que seria el nostre capitalisme actual. Aquesta idea de la productivitat, del consumisme, del món convertit en un ritme frenètic i absolutament inhumà. En aquest context d’una societat industrial accelerada, l’Església comença a tenir molt poc a dir. Aleshores es creen models d’espiritualitat alternativa i és en aquest context en què surten les artistes visionàries.. M’interessava molt parlar d’elles. D’Af Klint fa poquíssim era una autora completament desconeguda i fins a l’any 1986 no va ser exposada públicament la seva obra.. La mística femenina, en general, sempre neix d’una escletxa, d’una crisi vital. En el cas de la Pepeta va ser la mort dels seus dos fills emmarcada en el context d’una societat superindustrialitzada i que va cap al capitalisme, però alhora, en paral·lel, es posa de moda tota aquesta espiritualitat que té a veure amb sessions d’espiritisme, en taules parlants, en sessions de ouija. Tot això estava de moda entre la intel·lectualitat, que cercava altres maneres de connectar amb el cosmos, amb el sagrat. La Pepeta va tenir molta sort perquè la seva família li va donar un suport enorme i, a més a més, la van descobrir alguns intel·lectuals catalans de l’època i va ser molt admirada perquè ella, que era una persona sense estudis artístics i pràcticament analfabeta, va crear una obra bellíssima que, deia, li era dictada pels éssers de llum. Aquells mateixos éssers de llum que li permetien entrar en connexió no només en l’ànima de la Terra, sinó també amb els seus fills perduts. Va tenir molta sort per això, perquè va ser una dona que va trobar interlocutors i va estar molt ben defensada per la família.. Aquesta idea de desmarcar-me del convent té a veure amb que jo no volia, en cap moment, que el meu llibre es pogués malinterpretar, que es pogués pensar que jo estava fent una defensa de la vida conventual i de la vida de les monges. La meva idea era reivindicar que l’experiència mística pot estar més enllà de qualsevol confessió i que, fins i tot, pot ser una persona atea i entrar en connexió amb l’ànima del món, és a dir, amb allò immaterial que viu a la Terra, amb aquesta idea que tota vida és sagrada i tot allò que hi ha a la Terra et pot dur a tenir una experiència extàtica i una experiència divina. També la idea d’emancipar-se, en general, de qualsevol règim de dominació masculina que és el que han fet les místiques al llarg de la història. Cap al final del llibre, sobretot a través de la meva interpretació mística d’Anne Carson i de Chantal Maillard, insinuo, tot i que no ho dic implicitament, que realment les dones escriptores que cercen allò sagrat, realment Déu és el nom que li donen al llenguatge poètic, o la raó poètica que diria la María Zambrano, perquè és gràcies al llenguatge poètic que les dones, a través de la història, han pogut accedir a allò a aquesta experiència d’allò sagrat i allò diví que habita a la Terra i que, fins i tot, habita en allò material. I allò material també són els propis cossos i els propis desitjos.. El cas de Safo i com Anne Carson proposa d’interpretar-la em sembla absolutament també fascinant i meravellós. Safo inventa una estructura amorosa realment supersenzilla que s’ha replicat al llarg de la història, que és aquesta idea que l’amor sempre és una estructura triangular. Que entre l’amant i l’estimat sempre hi ha un espai tercer, que és una distància. Una distància que, o bé perquè la persona estimada és inaccessible, o bé perquè és impossible posseir-la del tot. Aquesta idea de triangulació amorosa es produeix en l’amor eròtic, però també es produeix en l’amor diví, perquè les místiques accedeixen a Déu, però no arriben a posseir-lo i no arriben a estar tots els temps al costat de Déu. D’aquí la idea que la mística femenina proposta: la idea d’elevar-se cap a Déu, però després també caure en el no-res. I aquest caure en el no-res implica que Déu de vegades és inaccessible. Així, aquesta lectura que fa Anne Carson sobre Safo travessa també tota la mística femenina. A més, ella ens recorda una idea fonamental i és que Safo, a més de ser una grandíssima escriptora del desig femení, era una sacerdotessa de la deessa Afrodita, de la deessa de l’amor. Per tant, ella proposa que es pot traduir perfectament aquesta estructura de l’amor humà, també en l’estructura de la recerca de Déu i de l’amor de les dones cap a Déu.. És clar, amb Rosalia, la pel·lícula Los Domingos o el llibre Instrucción de novicias, sembla que aquesta idea de la recerca femenina de Déu és una cosa que ara ha esclatat i que estava completament oblidada. Però no, en paral·lel, al cànon oficial literari sempre hi ha hagut dones que han escrit al voltant o sobre aquesta recerca espiritual. El meu llibre, el que proposa, precisament, és que aquest fil de desig és invisible i recorre tota la història de la literatura, que és un fil que mai no s’ha trencat, que no és de cop una moda que sorgeixi del no-res, sinó que ara s’ha posat en el centre i fins ara havia corregut ocult i en paral·lel, però que aquest fil ha estat indestructible i ha seguit en paral·lel i sempre a un espai ocult del cànon masculí, el cànon més legitimat.
