Carlota Gurt (Barcelona, 1976) acaba d’entregar la traducció al castellà d’Els erms, la seva última novel·la amb la qual va guanyar el premi Anagrama. El volum està previst que surti a l’octubre sota el títol Los páramos. No és el primer llibre seu que tradueix. Ja ho havia fet abans amb Biografia del foc. L’autora explica que no és qüestió que els traductor proposats no fossin bons sinó que sempre li quedava la sensació que el text resultant no era seu. També va influir el consell de l’editor que li va dir: «Si vols fer carrera a Espanya te l’has de traduir tu, t’has de fer passar per un autor castellà». Divendres passat, l’escriptora va inaugurar el cicle Punt de Lectura d’Agullana per compartir això i molts altres detalls del seu procés d’escriptura.
Carlota Gurt (Barcelona, 1976) acaba d’entregar la traducció al castellà d’Els erms, la seva última novel·la amb la qual va guanyar el premi Anagrama. El volum està previst que surti a l’octubre sota el títol Los páramos. No és el primer llibre seu que tradueix. Ja ho havia fet abans amb Biografia del foc. L’autora explica que no és qüestió que els traductor proposats no fossin bons sinó que sempre li quedava la sensació que el text resultant no era seu. També va influir el consell de l’editor que li va dir: «Si vols fer carrera a Espanya te l’has de traduir tu, t’has de fer passar per un autor castellà». Divendres passat, l’escriptora va inaugurar el cicle Punt de Lectura d’Agullana per compartir això i molts altres detalls del seu procés d’escriptura.
Carlota Gurt (Barcelona, 1976) acaba d’entregar la traducció al castellà d’Els erms, la seva última novel·la amb la qual va guanyar el premi Anagrama. El volum està previst que surti a l’octubre sota el títol Los páramos. No és el primer llibre seu que tradueix. Ja ho havia fet abans amb Biografia del foc. L’autora explica que no és qüestió que els traductor proposats no fossin bons sinó que sempre li quedava la sensació que el text resultant no era seu. També va influir el consell de l’editor que li va dir: «Si vols fer carrera a Espanya te l’has de traduir tu, t’has de fer passar per un autor castellà». Divendres passat, l’escriptora va inaugurar el cicle Punt de Lectura d’Agullana per compartir això i molts altres detalls del seu procés d’escriptura.Més que una emoció, una realitat. Normalment els textos sempre parteixen d’alguna cosa real que no vol dir que sigui una autoficció, perquè a vegades hi ha aquesta confusió. Al final, tots els textos de tothom parteixen de la realitat, d’alguna cosa que et crida, alguna imatge, algun títol, alguna paraula, alguna emoció. En aquest cas, no més que d’altres vegades. Això de veure el pantà buit va ser com molt corprenedor, una cosa molt bèstia veure aquella manca d’aigua. Com que estava encallada escrivint una altra novel·la i no hi havia manera… Jo sempre dic que escric de coses que em mouen o que m’interessen, coses sobre les quals em pregunto i no tinc resposta. Doncs, en el cas d’Els erms, com tenia aquesta mena de sensació que estava igual, així, com seca, escriuria sobre això.No, no ho havia fet mai perquè no m’ho puc permetre econòmicament, bàsicament. Vaig escriure unes seixanta o setanta pàgines i em vaig aturar perquè tinc moltes altres feines i a vegades no trobo l’espai, ni físic ni mental. Així ho vaig deixar molt temps, però llavors ja vaig veure que estava com procrastinant. Vaig demanar una beca pensant que, si me la donaven, em dedicaria tota la tardor a escriure. Llavors no vaig agafar feines per la tardor, però no em van donar la beca. I això va ser una mica frustrant, perquè sempre me l’havien donada i no sé per què aquest cop no i, a més, me la van denegar dos anys seguits. Això em va trastocar una mica els plans, perquè m’havia alliberat la tardor de feina, però jo necessito ingressar. Tenir aquells 10.000 euros o no tenir-los era la diferència de tenir el temps o no tenir-lo. A més, si et deneguen la beca és com que t’estiguin dient que el teu projecte és una merda. Entenc que n’hi ha molts i que no a tothom se li pot donar, però inevitablement penses hi ha cinquanta beques, no una. Això em va desanimar bastant. Un dia, el setembre, em sembla, vaig haver de fer molts quilòmetres i vaig estar com vuit hores al cotxe conduint, sola, i allà em vaig convèncer, vaig decidir que l’havia d’escriure i que si quedava fatal, doncs que quedés fatal. Vaig decidir deixar-me un mes i mig, que era el màxim que em podia permetre no e
