Imma Carrion no ha oblidat mai el concert El poble canta que es va fer a l’antic camp de futbol de Roses, on ara hi ha la plaça del Teatre, un 20 d’agost de 1976. «Ha estat sempre un record molt important per mi», reconeix. Tenia només 17 anys quan amb els seus amics i companys d’institut, Jordi Coll, Jenar Fèlix i Jordi Gratacós, sense cap experiència prèvia i emmirallant-se en els concerts oferts el gener d’aquell any per Lluís Llach a Barcelona i les sis hores a Canet, van decidir que ells també ho podien fer a l’Empordà. Sota el nom de Grup Independent Empordà (GIE), que mai van registrar, però que sí que van dotar de logotip i un decàleg de valors, van ser capaços de muntar fins a cinc concerts a Figueres i Roses amb cantautors catalans com Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Ramon Muntaner. El més multitudinari, que va concentrar unes dues mil persones de totes les edats, va ser el del camp de futbol de Roses. D’això fa cinquanta anys i aquest dijous, a dos quarts de vuit del vespre, coincidint amb aquell dia, s’inaugura a Ca l’Anita de Roses una exposició que recorda l’efemèride a través de testimonis gràfics inèdits i documentació. A més, l’historiador Pere Gifre ha situat el concert dins el context històric.
Imma Carrion no ha oblidat mai el concert El poble canta que es va fer a l’antic camp de futbol de Roses, on ara hi ha la plaça del Teatre, un 20 d’agost de 1976. «Ha estat sempre un record molt important per mi», reconeix. Tenia només 17 anys quan amb els seus amics i companys d’institut, Jordi Coll, Jenar Fèlix i Jordi Gratacós, sense cap experiència prèvia i emmirallant-se en els concerts oferts el gener d’aquell any per Lluís Llach a Barcelona i les sis hores a Canet, van decidir que ells també ho podien fer a l’Empordà. Sota el nom de Grup Independent Empordà (GIE), que mai van registrar, però que sí que van dotar de logotip i un decàleg de valors, van ser capaços de muntar fins a cinc concerts a Figueres i Roses amb cantautors catalans com Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Ramon Muntaner. El més multitudinari, que va concentrar unes dues mil persones de totes les edats, va ser el del camp de futbol de Roses. D’això fa cinquanta anys i aquest dijous, a dos quarts de vuit del vespre, coincidint amb aquell dia, s’inaugura a Ca l’Anita de Roses una exposició que recorda l’efemèride a través de testimonis gràfics inèdits i documentació. A més, l’historiador Pere Gifre ha situat el concert dins el context històric.
Imma Carrion no ha oblidat mai el concert El poble canta que es va fer a l’antic camp de futbol de Roses, on ara hi ha la plaça del Teatre, un 20 d’agost de 1976. «Ha estat sempre un record molt important per mi», reconeix. Tenia només 17 anys quan amb els seus amics i companys d’institut, Jordi Coll, Jenar Fèlix i Jordi Gratacós, sense cap experiència prèvia i emmirallant-se en els concerts oferts el gener d’aquell any per Lluís Llach a Barcelona i les sis hores a Canet, van decidir que ells també ho podien fer a l’Empordà. Sota el nom de Grup Independent Empordà (GIE), que mai van registrar, però que sí que van dotar de logotip i un decàleg de valors, van ser capaços de muntar fins a cinc concerts a Figueres i Roses amb cantautors catalans com Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Ramon Muntaner. El més multitudinari, que va concentrar unes dues mil persones de totes les edats, va ser el del camp de futbol de Roses. D’això fa cinquanta anys i aquest dijous, a dos quarts de vuit del vespre, coincidint amb aquell dia, s’inaugura a Ca l’Anita de Roses una exposició que recorda l’efemèride a través de testimonis gràfics inèdits i documentació. A més, l’historiador Pere Gifre ha situat el concert dins el context històric.. Mirant enrere, Jenar Fèlix reconeix que «érem joves amb ganes de fer coses. La mort de Franco va ser una espoleta i la transmissió a través de la cançó protesta va ser una via a la qual ens vam llançar una mica de manera inconscient i innocent». El fet que els quatre amics fossin menors d’edat -la majoria se situava a 21 anys- va implicar que pares i germans s’arremanguessin no només signant els permisos pertinents davant l’Ajuntament, Govern Civil i Ministeri de Justícia sinó fent front a la multa de 100.000 pessetes que els va caure aquell dia del concert -hi havia informadors, segons Fèlix- per propaganda subversiva i actes immorals, que després es reduiria a 25.000 gràcies al recurs interposat per l’advocada Teresa Seserras, que no va cobrar honoraris, i els escrits que van fer l’Ajuntament i els músics.. El cartell del concert de Roses que van dibuixar a mà i que es va imprimir a Figueres. / Arxiu Grup Independent Empordà. La multa ja venia amb un antecedent previ. Uns dies abans del concert, els quatre amics van decidir publicar un cançoner amb totes les cançons que el Govern Civil havia prohibit de cantar aquell dia. Com explica Carrion, hi havia l’obligació «d’enviar les cançons que interpretarien i que ens havien passat els representants, però algunes tornaven censurades». Ells, però, van tirar pel dret i les van imprimir. Van fer un tiratge de mil a can Trayter i sobre les cançons censurades van posar prohibit amb un tampó. També van grapar una cinta amb la senyera. «Les vam repartir per les llibreries i botigues de Roses i al cap de dos dies la Guàrdia Civil ho va segrestar i ens va citar a la caserna a declarar», recorda Fèlix. «Ens va fer impressió», assegura Carrion, qui creu que tot allò els va ajudar a prendre «molta consciència política». De fet, «el novembre havia mort Franco i era un moment d’explosió a tot el país, de revolta i protesta. Els joves pressionàvem molt a l’hora de sortir al carrer, d’anar als concerts, estàvem al davant, ens implicàvem».. A Roses van actuar Pi de la Serra, Ramon Muntaner, Pere Tàpies, Dolors Laffitte i el Grup Indika, a la fotografia. / Arxiu Grup Independent Empordà. Els quatre integrants del GIE també van aprendre molt de com produir un concert. Dos d’ells, fins i tot, s’hi van acabar dedicant. Els va caldre enviar instàncies, contactar amb els grups, els proveïdors, l’equip de so, els escenaris… Hi havia molta voluntat i ganes. Repassant les factures i documents d’aquells concerts, que encara conserven, Jenar Fèlix s’ha adonat que «totes les empreses ens van fer confiança deixant que paguéssim després», una cosa impensable avui. «Tothom estava al cas que érem joves i també es van mullar, d’entrada els cantants i discogràfiques».. Un dels miracles d’aquesta exposició, que es podrà veure fins al 4 d’octubre, és la troballa sorprenent d’unes fotografies inèdites d’aquell concert. Les havia fet un jove Xavi Torner de 19 anys i els trenta-sis negatius havien quedat oblidats en el fons d’una caixa a l’arxiu del seu pare. Ara els ha positivat i reproduït en bona resolució i gran format. Hi ha imatges en blanc i negre on es veuen els artistes i un públic absolutament emocionat equipat amb senyeres i pancartes amb consignes, algunes de les quals també es van dir en veu alta com «Llibertat, amnistia, estatut i autonomia». «Érem una joventut molt conscient del moment», admet Carrion, qui va viure aquell dia molt pendent del tema organitzatiu. «Vaig passar molta estona a taquilles perquè anava entrant gent. També controlant que ningú saltés les tanques, que ho feien. Moltes actuacions no les vaig veure, però quan va sortir Ramon Muntaner, el meu cantant preferit, vaig anar-me’n al costat de l’escenari per no perdre-me’l». Tampoc pot oblidar un altre dels concerts que van organitzar aquell 1976, el que va oferir vuit dies després Ovidi Montllor a la sala Suf de Roses: «Va fer mal temps, va ploure i no va venir massa gent i patíem per no tenir prou diners per pagar-li. Ell es va conformar amb el que havíem fet de taquilla. Va ser molt amable».. Una entrada d’aquell concert del 20 d’agost de 1976 que costava 125 pessetes i es podia comprar a Can Caussa, a Figueres, entre altres punts. / Arxiu Grup Independent Empordà. Al calaix els va quedar un sisè concert: havia de ser de rock, a imatge de les sis hores de Canet, i actuaria l’Elèctrica Dharma, entre altres, però els quatre joves, per molt que van insistir, no van aconseguir que arribés la llum a la Ciutadella de Roses, aleshores un indret força inhòspit. Tot i això, aquells cinc concerts que van ser capaços d’aixecar del no-res, des d’abril fins al desembre, van quedar sempre en el record vital de quatre amics «com un moment clau» de la seva generació, joves que vivint en el franquisme tenien «la sensació que mai res canviaria i, de cop, hi ha l’atemptat de Carrero Blanco, mor Franco i veus que es poden fer coses públicament, no només de cara endins». Va ser, doncs, un projecte il·lusionant que els va fer creure «que el canvi era possible» i que ells en formaven part.
