Domènec Puig, candidat a rector de la URV: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que tinguin la qualitat acreditable”

Domènec Puig (58 anys) és un dels dos candidats, juntament amb Josep Pallarès, per a ser rector de la URV durant els pròxims sis anys. La durada del període (ara és de quatre anys) no és l’única novetat: els rectors no podran optar a ser reelegits. Llicenciat en Informàtica i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, el reusenc forma part del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV des del 1992, on és catedràtic d’universitat. Però no és només un fred currículum acadèmic: “M’agraden els esports,  la cultura en general, les humanitats la pintura i llegir, encara que ara no tinc temps”. Ara està fent un màster en campanyes electorals fent front al statu quo. En cas de guanyar, haurà de prendre decisions que afectaran les Terres de l’Ebre. I és per això que en aquesta entrevista concedida a ebredigital.cat no parla només de la visió global del que hauria de ser la universitat, sinó de qüestions tan concretes com la implantació dels estudis de Medicina al Campus Terres de l’Ebre: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable”.

Pregunta.- Com vau començar el vostre trànsit per la universitat?

Resposta.- Vaig estudiar la llicenciatura informàtica a la UPC, a Barcelona, perquè encara no existia la nostra universitat en aquella època. També em vaig doctorar a Barcelona perquè, si bé llavors ja existia la URV, no existia el doctorat en informàtica. Ho vaig fer amb una il·lusió que encara la recordo ara com si fos el primer dia. En aquell moment les instal·lacions de la part enginyeria estaven a la Laboral (Tarragona) en uns barracons habilitats allí en uns espais lliures. Em vaig incorporar a la universitat sense saber molt bé què calia fer com a professional de la docència. El primer que vaig haver de fer és donar moltes classes perquè en aquells moments començaven les carreres d’enginyeria tècnica -llavors es deia informàtica- aquí a la demarcació. Hi havia molta demanda perquè a principis de la dècada dels noranta la gent sentia la necessitat d’aprendre les noves tecnologies. I jo vaig passar de seure del costat de l’alumne al del professor d’un dia per l’altra. De fet, recordo que durant les primeres etapes em sentia realment amb por escènica perquè hi havia estudiants a l’aula que eren més grans que jo. Aleshores no hi havia recursos, no teníem res. Nosaltres mateixos, els professors, movíem els ordinadors d’un lloc cap a l’altre. Era una cosa increïble.

P.- De què esteu més orgullós de tot el vostre currículum acadèmic?

R.- Estic orgullós que, començant sense cap recurs, sense cap coneixement, en una universitat que estava en construcció  i que es pot dir que no existia, he pogut transitar, amb l’ajuda de moltes persones i amb molt d’esforç personal, des d’ajudant fins a catedràtic. He pogut fer camí per quatre o cinc escales professionals amb molta lluita i dedicant tota la meva vida a la ciència i a l’estudi, tant en el temps de treball com en el temps lliure. Em sento la universitat com si fos, no sé, un fill i un pare a la vegada. No tinc aspiracions polítiques. Les aficions que li he dit abans són aficions casolanes. És a dir, no m’he dedicat professionalment a res més que no sigui a la universitat, perquè hi buido totes les hores que tinc.

P.- Diu vostè en el seu programa electoral que s’ha d’acabar amb el complex de provincianisme. Però a les Terres de l’Ebre estem batallant per aconseguir uns estudis de medicina. Quin és el vostre posicionament sobre aquesta reivindicació territorial? 

R.- Bé, aquest dijous passat ho vam explicar en un acte que vam fer a Tortosa. Les universitats de Lleida, Girona i Tarragona van ser fundades totes al mateix temps per una decisió política del govern de la Generalitat de l’època. Va ser una decisió valenta, va ser una decisió estratègica de socialitzar la formació universitària i traslladar-la fora de Barcelona. Per tant, aquestes universitats potser tenen el segell d’universitats de províncies o territorials.

Quan diem universitat territorial, què volem dir? Tota universitat té el seu territori, no? El que passa és que el component de dir-li universitat territorial porta associada, d’alguna forma, el complex que ha tingut històricament aquesta universitat de considerar-se una mica de segona divisió.

En un principi la creació d’universitats fora de Barcelona anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència

En un principi la creació d’aquestes universitats anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència. I en aquest sentit hem de recordar que les universitats més importants del món no estan a les capitals dels països, precisament. Què vull dir amb això? Que aquesta universitat el que ha de buscar és que les persones d’arreu del món la vegin com un lloc on val la pena estudiar. És a dir, que visquin on visquin, siguin d’on siguin, se sentin atretes per venir a estudiar aquí una titulació perquè considerin que és el millor lloc on s’imparteix. Naturalment, també les persones que viuen aquí han de continuar sentint que tenen al costat de casa una universitat on estudiar. Però és que avui en dia hem d’afavorir que les persones i els joves coneguin món. No podem pretendre que una persona neixi en un lloc, estudiï en un lloc, visqui en aquell lloc i es mori en aquell lloc i no hagi sortit mai de la seva ciutat. Per tant, òbviament que donem un servei al territori. Com totes les universitats donen el servei al territori on estan. Però, a més, el que hem de pretendre és ser una universitat del món.

Nosaltres fem servir una paraula en el nostre programa, GLOCAL, que vol dir pensament global i aplicació local. És a dir, mirem les universitats del món, mirem què és el que estan fent, mirem com poder crear sinergies amb ells, com podem atraure talent. Que hi hagi gent, que hi hagi professionals que vulguin venir, per exemple, a treballar a la universitat des d’altres parts del país i del món. Creem un entorn de treball que els resulti atractiu i fem que l’atracció de talent tingui un efecte virtuós. Atreure talent serveix per generar més talent. Més talent local. I aquest talent local pot redundar en el creixement de les nostres societats.

P.- D’acord, us ho dic d’una altra manera. Amb vostè com a rector, hem de patir? Hem de patir el fet que es posi fre a la possibilitat de tenir estudis de Medicina?

R.- Bé, estava contestant de forma global respecte al tema del provincianisme. Ara anem a les Terres de l’Ebre. Nosaltres no estem en contra que els estudis de Medicina arribin també a les Terres de l’Ebre. I en el nostre equip hi ha els dos directors dels departaments de Medicina de la nostra universitat: El doctor Francesc Sureda, director del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, i el doctor Alfredo Bardagí, director del Departament de Medicina i Cirurgia. No volen ells el millor per a la seva especialitat, per Medicina? Sí. El que expliquem és que per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable o homologable a uns estudis de Medicina.

I primer què cal tenir? Un hospital universitari. Però un hospital universitari no vol dir només penjar-li un rètol. Cal dotar-lo, i aquest és un tema que va per sobre la universitat. Cal que la Generalitat doti dels recursos i creï la infraestructura necessària perquè hi hagi les especialitats i els metges especialistes que permetin donar la formació que requereix uns estudis de Medicina. Potser en el primer i el segon curs, més generalistes, trobaríem persones que no cal que siguin metges per explicar continguts. Però a mesura que anem passant de tercer, quart, cinquè, quan venen les pràctiques clíniques, on estan els especialistes que poden impartir aquests coneixements? Anem a crear primer l’ecosistema, uns espais on els estudiants puguin fer les seves pràctiques, les seves especialitzacions a l’hospital. Per tant, primer caldrà construir un hospital universitari i dotar-lo abans que les titulacions siguin viables. Per tant, de cap manera estem dient que no vulguem l’ensenyament de Medicina a Tortosa. El que estem dient, és que el govern, i lluitem tots perquè sigui així, creï l’ecosistema favorable perquè aquesta titulació sigui factible, sigui plausible. Si no, no té sentit omplir-se la boca i dir que farem això si no tenim els recursos per fer-ho.

A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de dins de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa

A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa perquè no hi ha les condicions de contorn perquè això passi. No es pot dir blanc i negre a la vegada.

Els estudis de Medicina són extremadament complexos. Són diferents de qualsevol altre. Els professors de Medicina dels tres últims anys són metges. I tenen un ecosistema com a professors d’universitat que és particular. Hi ha una categoria que és la de places vinculades, en la qual els metges poden acreditar-se i obtenir una plaça de titular o de catedràtic a la universitat després d’haver tingut una trajectòria de recerca i d’acreditació que el sistema de salut no afavoreix. Aquest és un tema del qual no n’és culpable la universitat. És l’arquitectura de país que no està ben muntada. El sistema de salut no afavoreix que el metge pugui tenir dedicació a quelcom diferent de l’assistència. Els gerents de les institucions sanitàries porten la calculadora a la mà i el que calculen és quants pacients hem de visitar per ràtio.

Davant d’això, una de les coses que hem dit, i aquest és un tret diferencial respecte a l’altra candidatura, és que amb el doctor Alfredo Bardagí, que és un metge vinculat a la URV, especialista i cardiòleg de l’Hospital Joan XXIII, definirem un marc de treball per afavorir el diàleg entre la institució sanitària i la universitat. Els hospitals han d’entendre què significa que hi hagi la universitat a prop i la universitat ha d’entendre quin és l’ecosistema de l’hospital. És a dir, no pot ser només una calculadora de costos. Hem d’entendre què fem uns i què fem els altres. I el primer que hem de fer és parlar. Ja hi ha unes comissions mixtes en aquest sentit, però que no passen de ser, teòriques perquè a la pràctica no hi ha un debat real. I el que volem fer amb l’ajut del doctor Bardagí, del qual estic infinitament agraït que hagi volgut assumir aquest repte que li he llançat, és el de posar en marxa comissions mixtes de diàleg institució sanitària i universitat. Evidentment, tenint en compte que les solucions no són immediates.

Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar

Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar. Però per això caldrà, i aquí és quelcom que passa per sobre de les competències de qualsevol rector, que el Departament de Salut creï unes places d’especialista mèdic que siguin atractives perquè hi hagi metges que hi vulguin anar. I un cop els metges estiguin allà amb unes especialitats reconeixibles, llavors caldrà mirar que aquests metges vulguin vincular-se a la universitat. Fixi’s quina feinada, no? Perquè hi ha metges que no en volen saber res. Fan les seves activitats privades i guanyen moltíssim més que vinculant-se a la universitat.

P.- A l’hora de parlar de l’altra candidatura, heu fet referència a les oportunitats perdudes. Quines? 

R.- Els últims quatre anys ha estat un període de creixement si el comparem amb les tres legislatures anteriors, que van encadenar la crisi del 2008 i la covid amb l’impacte que tot plegat va tenir sobre el sector públic, com les baixades de sou a funcionaris inèdites en aquest país. El marge d’acció que tenia un rector llavors era zero. Fins fa pràcticament quatre anys el sector públic va estar tancat. Tancat en el sentit que des del govern central  s’impedia que hi hagués un creixement del sector públic. De forma que l’únic que podien fer els rectors era esperar la jubilació d’un professor per poder-ne contractar un altre. I això en el millor dels casos, perquè hi va haver èpoques de taxes de reposició zero.

Però en els últims quatre anys hi ha hagut unes taxes de creixement que han afavorit que els governs hagin fet uns plans d’inversió a les universitats. I cal explicar una cosa sobre això. El rector sempre ha dit que “nosaltres vam dir que recuperaríem les 24,6 places que es van perdre i no només hem fet això, sinó que n’hem portat 160”. Bé, aquesta és una forma d’explicar la realitat una mica perversa. Perquè qui ho ha permès són els plans de xoc elaborats tant pel  govern central com el català, que han distribuït unes places proporcionalment al pes de cada universitat. Per tant, el que li ha tocat a la URV és el que li tocava per quota, diguem-ne. No és un premi a la gestió. En conseqüència, posar-se medalles dient que han entrat 160 i en el mandat anterior se’n van perdre 24 no és la veritat completa. Entre altres coses perquè, pel que fa als perduts tampoc era així. L’aplicació de la taxa de reposició en les administracions públiques requerix de temps entre la jubilació d’un professor i la contractació del seu substitut, i és això el que cal tenir en compte en aquest punt. Era impossible doncs tenir el 100% cobert en aquell temps.

Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en rànquings significatius

Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en alguns rànquings significatius. Per tant, amb més recursos que mai resulta que el lideratge de la URV en lloc de créixer més aviat decreix. Per tant, serà que no tenim un lideratge prou impactant. I per liderar una universitat pública no s’ha de ser un polític que tingui interessos de notorietat o de visibilitat personal per molt legítims que siguin.

Cal tenir en compte que la URV té un dèficit històric de finançament. Aquesta universitat té un dels percentatges de professorat associat més alts de tot el sistema. Això vol dir que no tens prou professorat de plantilla i necessites contractar persones que la seva feina principal no és la universitat. Aleshores, algú ha de tenir capacitat per reclamar un canvi i no només mostrar satisfacció per les places noves que t’han tocat de manera conjuntural a partir dels plans de xoc dels governs. Perquè si en comptes de rector hi hagués hagut una junta gestora, haurien arribat les mateixes places. Per tant, el que ens preguntem és en què s’ha notat que hi ha hagut aquest rector respecte que no n’hagués hagut cap?

Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat

P.- Com es tradueix la seva disposició a ser avaluats a mitjan mandat per veure si s’han aconseguit els objectius? 

R.- Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat. Ara té tantes finestretes, i més en una com la nostra tan distribuïda, que no sap quina tecla tocar, on anar quan té problemes siguin logístics o d’orientació. Amb aquest nou servei l’estudiant tindrà finestreta única, tant física com digital, on rebre assessorament holístic. I com es mesura això? Doncs creant-la. I això va més enllà del que diu el rector actual, que assegura haver complert el 80% de les seves propostes electorals tot i que són molt difícils de mesurar i, per tant, tot és molt eteri.

El que nosaltres diem és que d’aquí a tres anys podrem sotmetre’ns a una auditoria, que pot ser parcialment interna i parcialment externa, de cara a computar el grau de compliment. Si és així, vol dir que la cosa va bé, que estem fent el que hem dit que faríem. Si no és així, posarem el càrrec a disposició convocant  alguna mena de votació per part d’òrgans de representació de la universitat. Això és resultat de la il·lusió que tinc de veure com la nostra universitat pot tenir altres maneres de ser governada, de no enclaustrar la governança en uns ecosistemes molt concrets i fer-la arribar a cada departament, a cada àmbit, que trepitgi el dia a dia de la vida universitària.

P.- Parleu també en el vostre programa d’una convocatòria anual per promoure increment d’escala retributiva del professor associat. Un d’ells és amic meu, i m’ha advertit que, donat que això ho volen tots, m’hauríeu d’explicar com ho fareu…

Doncs fent-ho. La nostra universitat és la que retribueix més malament els associats de tot el sistema català. Hi ha quatre escales retributives que permet la llei en el professorat associat. La nostra universitat retribueix pràcticament a tothom dels 1.300 associats dins de l’escala 1. N’hi ha només una ínfima part, prop de 40, que entren a l’escala 2. I en això el rector té l’autonomia per decidir. I els diners es poden ficar en una cosa o es poden ficar en una altra. El pressupost total de la URV és de 150 milions, que és gairebé un 40% més alt que el pressupost que havien tingut tots els rectors anteriors.

Doncs bé. L’actual rector ha destinat aquest increment a fer coses com guardar diners per fer estudis d’obres, per exemple, de la nova Facultat de Medicina a Reus. I a això cal sumar-hi que els campus universitaris estan sense inconclusos perquè, en el moment que es van edificar, al govern de la Generalitat se li van acabar els diners. El que nosaltres pensem és que el finançament de les obres de la universitat, que és un equipament públic, ha de provenir de la Generalitat de la mateixa manera que les escoles o els jutjats. El que no pot fer la universitat és autoconstruir-se ella mateixa.

El pressupost que rep la universitat no pot servir per acabar allò que es va deixar a mig fer en el seu moment. Els diners que rep la universitat són per la despesa corrent, per pagar els salaris, per mantenir les seves instal·lacions, per millorar els seus equipaments, per pagar beques, per fer coses així. Però el que no té sentit és guardar cada any dos milions d’euros per fer edificis nous. Per què? Perquè per molt que facis això, per completar la nova Facultat de Medicina, més el Campus Catalunya, més el que falta acabar fins i tot el Campus de Salades, més una cosa aquí una altra allà caldrien, a grossos modo, de l’ordre de 150 milions. Estalviar dos millonets cada any no serveix per a res perquè ens passarem tota la vida i no en tindrem prou. I en el que és una contradicció, aquest mateix estalvi porta reduir assignacions a centres i departaments per fer acció del dia a dia. En cas de poder disposar d’ells, també, es pot millorar el salari de tots els associats i en sobraria. És una decisió que podem prendre nosaltres. Però cal prendre-la.

I deixi’m dir que hem de tenir el lideratge per reclamar a la Generalitat que faci un pla d’inversions per acabar amb el que encara resta pendent de la nostra universitat. Posaré dos exemples. El pla d’inversions de la Generalitat per al campus Montilivi de la Universitat de Girona contempla aixecar un Parc Sanitari per valor de 500 milions d’euros. Això implica la construcció, entre altres coses, de facultats i d’espais per a l’àmbit mèdic i hospital.

Un altre exemple. La Generalitat ha aprovat invertir 1.500 milions d’euros als terrenys esportius que té la Universitat de Barcelona a la Diagonal per construir el nou hospital clínic amb facultat de medicina i equipaments addicionals.

Aquí, per fer tot el que encara tenim pendent, en necessitem molt menys. Però caldrà reclamar això i caldrà que ho fem tots a una. Perquè és un problema de tot el territori. Els principals ajuntaments, Reus, Tarragona, Tortosa, les institucions públiques i privades, el sector privat, tots hem d’anar a una perquè el territori tingui la millor universitat possible, perquè això és un efecte boomerang. La millor universitat possible redundarà en una major riquesa pel territori, i una major riquesa del territori redundarà en què la universitat sigui millor també.

Domènec Puig, candidat a rector de la URV: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que tinguin la qualitat acreditable” és un article de EbreDigital.cat.

Domènec Puig (58 anys) és un dels dos candidats, juntament amb Josep Pallarès, per a ser rector de la URV durant els pròxims sis anys. La durada del període (ara és de quatre anys) no és l’única novetat: els rectors no podran optar a ser reelegits. Llicenciat en Informàtica i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, el reusenc forma part del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV des del 1992, on és catedràtic d’universitat. Però no és només un fred currículum acadèmic: “M’agraden els esports, la cultura en general, les humanitats la pintura i llegir, encara que ara no tinc temps”. Ara està fent un màster en campanyes electorals fent front al statu quo. En cas de guanyar, haurà de prendre decisions que afectaran les Terres de l’Ebre. I és per això que en aquesta entrevista concedida a ebredigital.cat no parla només de la visió global del que hauria de ser la universitat, sinó de qüestions tan concretes com la implantació dels estudis de Medicina al Campus Terres de l’Ebre: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable”.. Pregunta.- Com vau començar el vostre trànsit per la universitat?. Resposta.- Vaig estudiar la llicenciatura informàtica a la UPC, a Barcelona, perquè encara no existia la nostra universitat en aquella època. També em vaig doctorar a Barcelona perquè, si bé llavors ja existia la URV, no existia el doctorat en informàtica. Ho vaig fer amb una il·lusió que encara la recordo ara com si fos el primer dia. En aquell moment les instal·lacions de la part enginyeria estaven a la Laboral (Tarragona) en uns barracons habilitats allí en uns espais lliures. Em vaig incorporar a la universitat sense saber molt bé què calia fer com a professional de la docència. El primer que vaig haver de fer és donar moltes classes perquè en aquells moments començaven les carreres d’enginyeria tècnica -llavors es deia informàtica- aquí a la demarcació. Hi havia molta demanda perquè a principis de la dècada dels noranta la gent sentia la necessitat d’aprendre les noves tecnologies. I jo vaig passar de seure del costat de l’alumne al del professor d’un dia per l’altra. De fet, recordo que durant les primeres etapes em sentia realment amb por escènica perquè hi havia estudiants a l’aula que eren més grans que jo. Aleshores no hi havia recursos, no teníem res. Nosaltres mateixos, els professors, movíem els ordinadors d’un lloc cap a l’altre. Era una cosa increïble.. P.- De què esteu més orgullós de tot el vostre currículum acadèmic?. R.- Estic orgullós que, començant sense cap recurs, sense cap coneixement, en una universitat que estava en construcció i que es pot dir que no existia, he pogut transitar, amb l’ajuda de moltes persones i amb molt d’esforç personal, des d’ajudant fins a catedràtic. He pogut fer camí per quatre o cinc escales professionals amb molta lluita i dedicant tota la meva vida a la ciència i a l’estudi, tant en el temps de treball com en el temps lliure. Em sento la universitat com si fos, no sé, un fill i un pare a la vegada. No tinc aspiracions polítiques. Les aficions que li he dit abans són aficions casolanes. És a dir, no m’he dedicat professionalment a res més que no sigui a la universitat, perquè hi buido totes les hores que tinc.. P.- Diu vostè en el seu programa electoral que s’ha d’acabar amb el complex de provincianisme. Però a les Terres de l’Ebre estem batallant per aconseguir uns estudis de medicina. Quin és el vostre posicionament sobre aquesta reivindicació territorial?. R.- Bé, aquest dijous passat ho vam explicar en un acte que vam fer a Tortosa. Les universitats de Lleida, Girona i Tarragona van ser fundades totes al mateix temps per una decisió política del govern de la Generalitat de l’època. Va ser una decisió valenta, va ser una decisió estratègica de socialitzar la formació universitària i traslladar-la fora de Barcelona. Per tant, aquestes universitats potser tenen el segell d’universitats de províncies o territorials.. Quan diem universitat territorial, què volem dir? Tota universitat té el seu territori, no? El que passa és que el component de dir-li universitat territorial porta associada, d’alguna forma, el complex que ha tingut històricament aquesta universitat de considerar-se una mica de segona divisió.. En un principi la creació d’universitats fora de Barcelona anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència. En un principi la creació d’aquestes universitats anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència. I en aquest sentit hem de recordar que les universitats més importants del món no estan a les capitals dels països, precisament. Què vull dir amb això? Que aquesta universitat el que ha de buscar és que les persones d’arreu del món la vegin com un lloc on val la pena estudiar. És a dir, que visquin on visquin, siguin d’on siguin, se sentin atretes per venir a estudiar aquí una titulació perquè considerin que és el millor lloc on s’imparteix. Naturalment, també les persones que viuen aquí han de continuar sentint que tenen al costat de casa una universitat on estudiar. Però és que avui en dia hem d’afavorir que les persones i els joves coneguin món. No podem pretendre que una persona neixi en un lloc, estudiï en un lloc, visqui en aquell lloc i es mori en aquell lloc i no hagi sortit mai de la seva ciutat. Per tant, òbviament que donem un servei al territori. Com totes les universitats donen el servei al territori on estan. Però, a més, el que hem de pretendre és ser una universitat del món.. Nosaltres fem servir una paraula en el nostre programa, GLOCAL, que vol dir pensament global i aplicació local. És a dir, mirem les universitats del món, mirem què és el que estan fent, mirem com poder crear sinergies amb ells, com podem atraure talent. Que hi hagi gent, que hi hagi professionals que vulguin venir, per exemple, a treballar a la universitat des d’altres parts del país i del món. Creem un entorn de treball que els resulti atractiu i fem que l’atracció de talent tingui un efecte virtuós. Atreure talent serveix per generar més talent. Més talent local. I aquest talent local pot redundar en el creixement de les nostres societats.. Domènec Puig, durant l’entrevista amb ebredigital.cat el dijous passat a Reus. Foto: ebredigital.cat. P.- D’acord, us ho dic d’una altra manera. Amb vostè com a rector, hem de patir? Hem de patir el fet que es posi fre a la possibilitat de tenir estudis de Medicina?. R.- Bé, estava contestant de forma global respecte al tema del provincianisme. Ara anem a les Terres de l’Ebre. Nosaltres no estem en contra que els estudis de Medicina arribin també a les Terres de l’Ebre. I en el nostre equip hi ha els dos directors dels departaments de Medicina de la nostra universitat: El doctor Francesc Sureda, director del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, i el doctor Alfredo Bardagí, director del Departament de Medicina i Cirurgia. No volen ells el millor per a la seva especialitat, per Medicina? Sí. El que expliquem és que per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable o homologable a uns estudis de Medicina.. I primer què cal tenir? Un hospital universitari. Però un hospital universitari no vol dir només penjar-li un rètol. Cal dotar-lo, i aquest és un tema que va per sobre la universitat. Cal que la Generalitat doti dels recursos i creï la infraestructura necessària perquè hi hagi les especialitats i els metges especialistes que permetin donar la formació que requereix uns estudis de Medicina. Potser en el primer i el segon curs, més generalistes, trobaríem persones que no cal que siguin metges per explicar continguts. Però a mesura que anem passant de tercer, quart, cinquè, quan venen les pràctiques clíniques, on estan els especialistes que poden impartir aquests coneixements? Anem a crear primer l’ecosistema, uns espais on els estudiants puguin fer les seves pràctiques, les seves especialitzacions a l’hospital. Per tant, primer caldrà construir un hospital universitari i dotar-lo abans que les titulacions siguin viables. Per tant, de cap manera estem dient que no vulguem l’ensenyament de Medicina a Tortosa. El que estem dient, és que el govern, i lluitem tots perquè sigui així, creï l’ecosistema favorable perquè aquesta titulació sigui factible, sigui plausible. Si no, no té sentit omplir-se la boca i dir que farem això si no tenim els recursos per fer-ho.. A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de dins de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa. A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa perquè no hi ha les condicions de contorn perquè això passi. No es pot dir blanc i negre a la vegada.. Els estudis de Medicina són extremadament complexos. Són diferents de qualsevol altre. Els professors de Medicina dels tres últims anys són metges. I tenen un ecosistema com a professors d’universitat que és particular. Hi ha una categoria que és la de places vinculades, en la qual els metges poden acreditar-se i obtenir una plaça de titular o de catedràtic a la universitat després d’haver tingut una trajectòria de recerca i d’acreditació que el sistema de salut no afavoreix. Aquest és un tema del qual no n’és culpable la universitat. És l’arquitectura de país que no està ben muntada. El sistema de salut no afavoreix que el metge pugui tenir dedicació a quelcom diferent de l’assistència. Els gerents de les institucions sanitàries porten la calculadora a la mà i el que calculen és quants pacients hem de visitar per ràtio.. Davant d’això, una de les coses que hem dit, i aquest és un tret diferencial respecte a l’altra candidatura, és que amb el doctor Alfredo Bardagí, que és un metge vinculat a la URV, especialista i cardiòleg de l’Hospital Joan XXIII, definirem un marc de treball per afavorir el diàleg entre la institució sanitària i la universitat. Els hospitals han d’entendre què significa que hi hagi la universitat a prop i la universitat ha d’entendre quin és l’ecosistema de l’hospital. És a dir, no pot ser només una calculadora de costos. Hem d’entendre què fem uns i què fem els altres. I el primer que hem de fer és parlar. Ja hi ha unes comissions mixtes en aquest sentit, però que no passen de ser, teòriques perquè a la pràctica no hi ha un debat real. I el que volem fer amb l’ajut del doctor Bardagí, del qual estic infinitament agraït que hagi volgut assumir aquest repte que li he llançat, és el de posar en marxa comissions mixtes de diàleg institució sanitària i universitat. Evidentment, tenint en compte que les solucions no són immediates.. Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar. Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar. Però per això caldrà, i aquí és quelcom que passa per sobre de les competències de qualsevol rector, que el Departament de Salut creï unes places d’especialista mèdic que siguin atractives perquè hi hagi metges que hi vulguin anar. I un cop els metges estiguin allà amb unes especialitats reconeixibles, llavors caldrà mirar que aquests metges vulguin vincular-se a la universitat. Fixi’s quina feinada, no? Perquè hi ha metges que no en volen saber res. Fan les seves activitats privades i guanyen moltíssim més que vinculant-se a la universitat.. P.- A l’hora de parlar de l’altra candidatura, heu fet referència a les oportunitats perdudes. Quines?. R.- Els últims quatre anys ha estat un període de creixement si el comparem amb les tres legislatures anteriors, que van encadenar la crisi del 2008 i la covid amb l’impacte que tot plegat va tenir sobre el sector públic, com les baixades de sou a funcionaris inèdites en aquest país. El marge d’acció que tenia un rector llavors era zero. Fins fa pràcticament quatre anys el sector públic va estar tancat. Tancat en el sentit que des del govern central s’impedia que hi hagués un creixement del sector públic. De forma que l’únic que podien fer els rectors era esperar la jubilació d’un professor per poder-ne contractar un altre. I això en el millor dels casos, perquè hi va haver èpoques de taxes de reposició zero.. Però en els últims quatre anys hi ha hagut unes taxes de creixement que han afavorit que els governs hagin fet uns plans d’inversió a les universitats. I cal explicar una cosa sobre això. El rector sempre ha dit que “nosaltres vam dir que recuperaríem les 24,6 places que es van perdre i no només hem fet això, sinó que n’hem portat 160”. Bé, aquesta és una forma d’explicar la realitat una mica perversa. Perquè qui ho ha permès són els plans de xoc elaborats tant pel govern central com el català, que han distribuït unes places proporcionalment al pes de cada universitat. Per tant, el que li ha tocat a la URV és el que li tocava per quota, diguem-ne. No és un premi a la gestió. En conseqüència, posar-se medalles dient que han entrat 160 i en el mandat anterior se’n van perdre 24 no és la veritat completa. Entre altres coses perquè, pel que fa als perduts tampoc era així. L’aplicació de la taxa de reposició en les administracions públiques requerix de temps entre la jubilació d’un professor i la contractació del seu substitut, i és això el que cal tenir en compte en aquest punt. Era impossible doncs tenir el 100% cobert en aquell temps.. Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en rànquings significatius. Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en alguns rànquings significatius. Per tant, amb més recursos que mai resulta que el lideratge de la URV en lloc de créixer més aviat decreix. Per tant, serà que no tenim un lideratge prou impactant. I per liderar una universitat pública no s’ha de ser un polític que tingui interessos de notorietat o de visibilitat personal per molt legítims que siguin.. Cal tenir en compte que la URV té un dèficit històric de finançament. Aquesta universitat té un dels percentatges de professorat associat més alts de tot el sistema. Això vol dir que no tens prou professorat de plantilla i necessites contractar persones que la seva feina principal no és la universitat. Aleshores, algú ha de tenir capacitat per reclamar un canvi i no només mostrar satisfacció per les places noves que t’han tocat de manera conjuntural a partir dels plans de xoc dels governs. Perquè si en comptes de rector hi hagués hagut una junta gestora, haurien arribat les mateixes places. Per tant, el que ens preguntem és en què s’ha notat que hi ha hagut aquest rector respecte que no n’hagués hagut cap?. Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat. P.- Com es tradueix la seva disposició a ser avaluats a mitjan mandat per veure si s’han aconseguit els objectius?. R.- Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat. Ara té tantes finestretes, i més en una com la nostra tan distribuïda, que no sap quina tecla tocar, on anar quan té problemes siguin logístics o d’orientació. Amb aquest nou servei l’estudiant tindrà finestreta única, tant física com digital, on rebre assessorament holístic. I com es mesura això? Doncs creant-la. I això va més enllà del que diu el rector actual, que assegura haver complert el 80% de les seves propostes electorals tot i que són molt difícils de mesurar i, per tant, tot és molt eteri.. El que nosaltres diem és que d’aquí a tres anys podrem sotmetre’ns a una auditoria, que pot ser parcialment interna i parcialment externa, de cara a computar el grau de compliment. Si és així, vol dir que la cosa va bé, que estem fent el que hem dit que faríem. Si no és així, posarem el càrrec a disposició convocant alguna mena de votació per part d’òrgans de representació de la universitat. Això és resultat de la il·lusió que tinc de veure com la nostra universitat pot tenir altres maneres de ser governada, de no enclaustrar la governança en uns ecosistemes molt concrets i fer-la arribar a cada departament, a cada àmbit, que trepitgi el dia a dia de la vida universitària.. P.- Parleu també en el vostre programa d’una convocatòria anual per promoure increment d’escala retributiva del professor associat. Un d’ells és amic meu, i m’ha advertit que, donat que això ho volen tots, m’hauríeu d’explicar com ho fareu…. Doncs fent-ho. La nostra universitat és la que retribueix més malament els associats de tot el sistema català. Hi ha quatre escales retributives que permet la llei en el professorat associat. La nostra universitat retribueix pràcticament a tothom dels 1.300 associats dins de l’escala 1. N’hi ha només una ínfima part, prop de 40, que entren a l’escala 2. I en això el rector té l’autonomia per decidir. I els diners es poden ficar en una cosa o es poden ficar en una altra. El pressupost total de la URV és de 150 milions, que és gairebé un 40% més alt que el pressupost que havien tingut tots els rectors anteriors.. Doncs bé. L’actual rector ha destinat aquest increment a fer coses com guardar diners per fer estudis d’obres, per exemple, de la nova Facultat de Medicina a Reus. I a això cal sumar-hi que els campus universitaris estan sense inconclusos perquè, en el moment que es van edificar, al govern de la Generalitat se li van acabar els diners. El que nosaltres pensem és que el finançament de les obres de la universitat, que és un equipament públic, ha de provenir de la Generalitat de la mateixa manera que les escoles o els jutjats. El que no pot fer la universitat és autoconstruir-se ella mateixa.. El pressupost que rep la universitat no pot servir per acabar allò que es va deixar a mig fer en el seu moment. Els diners que rep la universitat són per la despesa corrent, per pagar els salaris, per mantenir les seves instal·lacions, per millorar els seus equipaments, per pagar beques, per fer coses així. Però el que no té sentit és guardar cada any dos milions d’euros per fer edificis nous. Per què? Perquè per molt que facis això, per completar la nova Facultat de Medicina, més el Campus Catalunya, més el que falta acabar fins i tot el Campus de Salades, més una cosa aquí una altra allà caldrien, a grossos modo, de l’ordre de 150 milions. Estalviar dos millonets cada any no serveix per a res perquè ens passarem tota la vida i no en tindrem prou. I en el que és una contradicció, aquest mateix estalvi porta reduir assignacions a centres i departaments per fer acció del dia a dia. En cas de poder disposar d’ells, també, es pot millorar el salari de tots els associats i en sobraria. És una decisió que podem prendre nosaltres. Però cal prendre-la.. I deixi’m dir que hem de tenir el lideratge per reclamar a la Generalitat que faci un pla d’inversions per acabar amb el que encara resta pendent de la nostra universitat. Posaré dos exemples. El pla d’inversions de la Generalitat per al campus Montilivi de la Universitat de Girona contempla aixecar un Parc Sanitari per valor de 500 milions d’euros. Això implica la construcció, entre altres coses, de facultats i d’espais per a l’àmbit mèdic i hospital.. Un altre exemple. La Generalitat ha aprovat invertir 1.500 milions d’euros als terrenys esportius que té la Universitat de Barcelona a la Diagonal per construir el nou hospital clínic amb facultat de medicina i equipaments addicionals.. Aquí, per fer tot el que encara tenim pendent, en necessitem molt menys. Però caldrà reclamar això i caldrà que ho fem tots a una. Perquè és un problema de tot el territori. Els principals ajuntaments, Reus, Tarragona, Tortosa, les institucions públiques i privades, el sector privat, tots hem d’anar a una perquè el territori tingui la millor universitat possible, perquè això és un efecte boomerang. La millor universitat possible redundarà en una major riquesa pel territori, i una major riquesa del territori redundarà en què la universitat sigui millor també.. Domènec Puig, candidat a rector de la URV: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que tinguin la qualitat acreditable” és un article de EbreDigital.cat.

Domènec Puig (58 anys) és un dels dos candidats, juntament amb Josep Pallarès, per a ser rector de la URV durant els pròxims sis anys. La durada del període (ara és de quatre anys) no és l’única novetat: els rectors no podran optar a ser reelegits. Llicenciat en Informàtica i doctor per la Universitat Politècnica […] Domènec Puig, candidat a rector de la URV: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que tinguin la qualitat acreditable” és un article de EbreDigital.cat.

Domènec Puig (58 anys) és un dels dos candidats, juntament amb Josep Pallarès, per a ser rector de la URV durant els pròxims sis anys. La durada del període (ara és de quatre anys) no és l’única novetat: els rectors no podran optar a ser reelegits. Llicenciat en Informàtica i doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya, el reusenc forma part del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV des del 1992, on és catedràtic d’universitat. Però no és només un fred currículum acadèmic: “M’agraden els esports, la cultura en general, les humanitats la pintura i llegir, encara que ara no tinc temps”. Ara està fent un màster en campanyes electorals fent front al statu quo. En cas de guanyar, haurà de prendre decisions que afectaran les Terres de l’Ebre. I és per això que en aquesta entrevista concedida a ebredigital.cat no parla només de la visió global del que hauria de ser la universitat, sinó de qüestions tan concretes com la implantació dels estudis de Medicina al Campus Terres de l’Ebre: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable”.. Pregunta.- Com vau començar el vostre trànsit per la universitat?. Resposta.- Vaig estudiar la llicenciatura informàtica a la UPC, a Barcelona, perquè encara no existia la nostra universitat en aquella època. També em vaig doctorar a Barcelona perquè, si bé llavors ja existia la URV, no existia el doctorat en informàtica. Ho vaig fer amb una il·lusió que encara la recordo ara com si fos el primer dia. En aquell moment les instal·lacions de la part enginyeria estaven a la Laboral (Tarragona) en uns barracons habilitats allí en uns espais lliures. Em vaig incorporar a la universitat sense saber molt bé què calia fer com a professional de la docència. El primer que vaig haver de fer és donar moltes classes perquè en aquells moments començaven les carreres d’enginyeria tècnica -llavors es deia informàtica- aquí a la demarcació. Hi havia molta demanda perquè a principis de la dècada dels noranta la gent sentia la necessitat d’aprendre les noves tecnologies. I jo vaig passar de seure del costat de l’alumne al del professor d’un dia per l’altra. De fet, recordo que durant les primeres etapes em sentia realment amb por escènica perquè hi havia estudiants a l’aula que eren més grans que jo. Aleshores no hi havia recursos, no teníem res. Nosaltres mateixos, els professors, movíem els ordinadors d’un lloc cap a l’altre. Era una cosa increïble.. P.- De què esteu més orgullós de tot el vostre currículum acadèmic?. R.- Estic orgullós que, començant sense cap recurs, sense cap coneixement, en una universitat que estava en construcció i que es pot dir que no existia, he pogut transitar, amb l’ajuda de moltes persones i amb molt d’esforç personal, des d’ajudant fins a catedràtic. He pogut fer camí per quatre o cinc escales professionals amb molta lluita i dedicant tota la meva vida a la ciència i a l’estudi, tant en el temps de treball com en el temps lliure. Em sento la universitat com si fos, no sé, un fill i un pare a la vegada. No tinc aspiracions polítiques. Les aficions que li he dit abans són aficions casolanes. És a dir, no m’he dedicat professionalment a res més que no sigui a la universitat, perquè hi buido totes les hores que tinc.. P.- Diu vostè en el seu programa electoral que s’ha d’acabar amb el complex de provincianisme. Però a les Terres de l’Ebre estem batallant per aconseguir uns estudis de medicina. Quin és el vostre posicionament sobre aquesta reivindicació territorial?. R.- Bé, aquest dijous passat ho vam explicar en un acte que vam fer a Tortosa. Les universitats de Lleida, Girona i Tarragona van ser fundades totes al mateix temps per una decisió política del govern de la Generalitat de l’època. Va ser una decisió valenta, va ser una decisió estratègica de socialitzar la formació universitària i traslladar-la fora de Barcelona. Per tant, aquestes universitats potser tenen el segell d’universitats de províncies o territorials.. Quan diem universitat territorial, què volem dir? Tota universitat té el seu territori, no? El que passa és que el component de dir-li universitat territorial porta associada, d’alguna forma, el complex que ha tingut històricament aquesta universitat de considerar-se una mica de segona divisió.. En un principi la creació d’universitats fora de Barcelona anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència. En un principi la creació d’aquestes universitats anava lligada a la possibilitat de permetre l’accés a persones que no podien pagar els estudis a Barcelona. Però 35 anys després de la seva fundació, les societats han evolucionat. I, per tant, les universitats, aquesta i totes, el que han de buscar és l’excel·lència. I en aquest sentit hem de recordar que les universitats més importants del món no estan a les capitals dels països, precisament. Què vull dir amb això? Que aquesta universitat el que ha de buscar és que les persones d’arreu del món la vegin com un lloc on val la pena estudiar. És a dir, que visquin on visquin, siguin d’on siguin, se sentin atretes per venir a estudiar aquí una titulació perquè considerin que és el millor lloc on s’imparteix. Naturalment, també les persones que viuen aquí han de continuar sentint que tenen al costat de casa una universitat on estudiar. Però és que avui en dia hem d’afavorir que les persones i els joves coneguin món. No podem pretendre que una persona neixi en un lloc, estudiï en un lloc, visqui en aquell lloc i es mori en aquell lloc i no hagi sortit mai de la seva ciutat. Per tant, òbviament que donem un servei al territori. Com totes les universitats donen el servei al territori on estan. Però, a més, el que hem de pretendre és ser una universitat del món.. Nosaltres fem servir una paraula en el nostre programa, GLOCAL, que vol dir pensament global i aplicació local. És a dir, mirem les universitats del món, mirem què és el que estan fent, mirem com poder crear sinergies amb ells, com podem atraure talent. Que hi hagi gent, que hi hagi professionals que vulguin venir, per exemple, a treballar a la universitat des d’altres parts del país i del món. Creem un entorn de treball que els resulti atractiu i fem que l’atracció de talent tingui un efecte virtuós. Atreure talent serveix per generar més talent. Més talent local. I aquest talent local pot redundar en el creixement de les nostres societats.. Domènec Puig, durant l’entrevista amb ebredigital.cat el dijous passat a Reus. Foto: ebredigital.cat. P.- D’acord, us ho dic d’una altra manera. Amb vostè com a rector, hem de patir? Hem de patir el fet que es posi fre a la possibilitat de tenir estudis de Medicina?. R.- Bé, estava contestant de forma global respecte al tema del provincianisme. Ara anem a les Terres de l’Ebre. Nosaltres no estem en contra que els estudis de Medicina arribin també a les Terres de l’Ebre. I en el nostre equip hi ha els dos directors dels departaments de Medicina de la nostra universitat: El doctor Francesc Sureda, director del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques, i el doctor Alfredo Bardagí, director del Departament de Medicina i Cirurgia. No volen ells el millor per a la seva especialitat, per Medicina? Sí. El que expliquem és que per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que aquells estudis siguin reconeixibles, que tinguin la qualitat acreditable o homologable a uns estudis de Medicina.. I primer què cal tenir? Un hospital universitari. Però un hospital universitari no vol dir només penjar-li un rètol. Cal dotar-lo, i aquest és un tema que va per sobre la universitat. Cal que la Generalitat doti dels recursos i creï la infraestructura necessària perquè hi hagi les especialitats i els metges especialistes que permetin donar la formació que requereix uns estudis de Medicina. Potser en el primer i el segon curs, més generalistes, trobaríem persones que no cal que siguin metges per explicar continguts. Però a mesura que anem passant de tercer, quart, cinquè, quan venen les pràctiques clíniques, on estan els especialistes que poden impartir aquests coneixements? Anem a crear primer l’ecosistema, uns espais on els estudiants puguin fer les seves pràctiques, les seves especialitzacions a l’hospital. Per tant, primer caldrà construir un hospital universitari i dotar-lo abans que les titulacions siguin viables. Per tant, de cap manera estem dient que no vulguem l’ensenyament de Medicina a Tortosa. El que estem dient, és que el govern, i lluitem tots perquè sigui així, creï l’ecosistema favorable perquè aquesta titulació sigui factible, sigui plausible. Si no, no té sentit omplir-se la boca i dir que farem això si no tenim els recursos per fer-ho.. A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de dins de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa. A l’equip del rector en funcions que es presenta a la reelecció hi ha també una persona de l’àmbit de Medicina, la degana, a la qual jo li he sentit dir moltíssimes vegades que de cap manera la Facultat de Medicina de la URV està disposada que es comencin els ensenyaments de Medicina a Tortosa perquè no hi ha les condicions de contorn perquè això passi. No es pot dir blanc i negre a la vegada.. Els estudis de Medicina són extremadament complexos. Són diferents de qualsevol altre. Els professors de Medicina dels tres últims anys són metges. I tenen un ecosistema com a professors d’universitat que és particular. Hi ha una categoria que és la de places vinculades, en la qual els metges poden acreditar-se i obtenir una plaça de titular o de catedràtic a la universitat després d’haver tingut una trajectòria de recerca i d’acreditació que el sistema de salut no afavoreix. Aquest és un tema del qual no n’és culpable la universitat. És l’arquitectura de país que no està ben muntada. El sistema de salut no afavoreix que el metge pugui tenir dedicació a quelcom diferent de l’assistència. Els gerents de les institucions sanitàries porten la calculadora a la mà i el que calculen és quants pacients hem de visitar per ràtio.. Davant d’això, una de les coses que hem dit, i aquest és un tret diferencial respecte a l’altra candidatura, és que amb el doctor Alfredo Bardagí, que és un metge vinculat a la URV, especialista i cardiòleg de l’Hospital Joan XXIII, definirem un marc de treball per afavorir el diàleg entre la institució sanitària i la universitat. Els hospitals han d’entendre què significa que hi hagi la universitat a prop i la universitat ha d’entendre quin és l’ecosistema de l’hospital. És a dir, no pot ser només una calculadora de costos. Hem d’entendre què fem uns i què fem els altres. I el primer que hem de fer és parlar. Ja hi ha unes comissions mixtes en aquest sentit, però que no passen de ser, teòriques perquè a la pràctica no hi ha un debat real. I el que volem fer amb l’ajut del doctor Bardagí, del qual estic infinitament agraït que hagi volgut assumir aquest repte que li he llançat, és el de posar en marxa comissions mixtes de diàleg institució sanitària i universitat. Evidentment, tenint en compte que les solucions no són immediates.. Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar. Volem que hi hagi algun dia medicina Tortosa? Sí. Ara bé, quan sigui possible, impartir-la. No podem començar la casa per la teulada. Hem d’aconseguir que l’hospital universitari sigui reconeixible, que hi hagi metges i especialistes que hi vulguin anar. Però per això caldrà, i aquí és quelcom que passa per sobre de les competències de qualsevol rector, que el Departament de Salut creï unes places d’especialista mèdic que siguin atractives perquè hi hagi metges que hi vulguin anar. I un cop els metges estiguin allà amb unes especialitats reconeixibles, llavors caldrà mirar que aquests metges vulguin vincular-se a la universitat. Fixi’s quina feinada, no? Perquè hi ha metges que no en volen saber res. Fan les seves activitats privades i guanyen moltíssim més que vinculant-se a la universitat.. P.- A l’hora de parlar de l’altra candidatura, heu fet referència a les oportunitats perdudes. Quines?. R.- Els últims quatre anys ha estat un període de creixement si el comparem amb les tres legislatures anteriors, que van encadenar la crisi del 2008 i la covid amb l’impacte que tot plegat va tenir sobre el sector públic, com les baixades de sou a funcionaris inèdites en aquest país. El marge d’acció que tenia un rector llavors era zero. Fins fa pràcticament quatre anys el sector públic va estar tancat. Tancat en el sentit que des del govern central s’impedia que hi hagués un creixement del sector públic. De forma que l’únic que podien fer els rectors era esperar la jubilació d’un professor per poder-ne contractar un altre. I això en el millor dels casos, perquè hi va haver èpoques de taxes de reposició zero.. Però en els últims quatre anys hi ha hagut unes taxes de creixement que han afavorit que els governs hagin fet uns plans d’inversió a les universitats. I cal explicar una cosa sobre això. El rector sempre ha dit que “nosaltres vam dir que recuperaríem les 24,6 places que es van perdre i no només hem fet això, sinó que n’hem portat 160”. Bé, aquesta és una forma d’explicar la realitat una mica perversa. Perquè qui ho ha permès són els plans de xoc elaborats tant pel govern central com el català, que han distribuït unes places proporcionalment al pes de cada universitat. Per tant, el que li ha tocat a la URV és el que li tocava per quota, diguem-ne. No és un premi a la gestió. En conseqüència, posar-se medalles dient que han entrat 160 i en el mandat anterior se’n van perdre 24 no és la veritat completa. Entre altres coses perquè, pel que fa als perduts tampoc era així. L’aplicació de la taxa de reposició en les administracions públiques requerix de temps entre la jubilació d’un professor i la contractació del seu substitut, i és això el que cal tenir en compte en aquest punt. Era impossible doncs tenir el 100% cobert en aquell temps.. Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en rànquings significatius. Parlo d’oportunitats perdudes perquè, en una època de creixement, el lideratge de la URV en termes globals ha anat de capa caiguda. És a dir, si mirem els principals rànquings d’universitats tant estatals com internacionals hi ha hagut o bé un sosteniment o bé un decreixement en alguns rànquings significatius. Per tant, amb més recursos que mai resulta que el lideratge de la URV en lloc de créixer més aviat decreix. Per tant, serà que no tenim un lideratge prou impactant. I per liderar una universitat pública no s’ha de ser un polític que tingui interessos de notorietat o de visibilitat personal per molt legítims que siguin.. Cal tenir en compte que la URV té un dèficit històric de finançament. Aquesta universitat té un dels percentatges de professorat associat més alts de tot el sistema. Això vol dir que no tens prou professorat de plantilla i necessites contractar persones que la seva feina principal no és la universitat. Aleshores, algú ha de tenir capacitat per reclamar un canvi i no només mostrar satisfacció per les places noves que t’han tocat de manera conjuntural a partir dels plans de xoc dels governs. Perquè si en comptes de rector hi hagués hagut una junta gestora, haurien arribat les mateixes places. Per tant, el que ens preguntem és en què s’ha notat que hi ha hagut aquest rector respecte que no n’hagués hagut cap?. Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat. P.- Com es tradueix la seva disposició a ser avaluats a mitjan mandat per veure si s’han aconseguit els objectius?. R.- Nosaltres hem descrit en el nostre programa accions a un, dos, tres i sis anys vista. I hem determinat quines d’aquestes són mesurables. Per exemple, la de crear la casa de l’estudiant. Físicament, el que vol dir crear un espai de la universitat on l’estudiant pugui anar a rebre orientació respecte a qualsevol problema que tingui a la universitat. Ara té tantes finestretes, i més en una com la nostra tan distribuïda, que no sap quina tecla tocar, on anar quan té problemes siguin logístics o d’orientació. Amb aquest nou servei l’estudiant tindrà finestreta única, tant física com digital, on rebre assessorament holístic. I com es mesura això? Doncs creant-la. I això va més enllà del que diu el rector actual, que assegura haver complert el 80% de les seves propostes electorals tot i que són molt difícils de mesurar i, per tant, tot és molt eteri.. El que nosaltres diem és que d’aquí a tres anys podrem sotmetre’ns a una auditoria, que pot ser parcialment interna i parcialment externa, de cara a computar el grau de compliment. Si és així, vol dir que la cosa va bé, que estem fent el que hem dit que faríem. Si no és així, posarem el càrrec a disposició convocant alguna mena de votació per part d’òrgans de representació de la universitat. Això és resultat de la il·lusió que tinc de veure com la nostra universitat pot tenir altres maneres de ser governada, de no enclaustrar la governança en uns ecosistemes molt concrets i fer-la arribar a cada departament, a cada àmbit, que trepitgi el dia a dia de la vida universitària.. P.- Parleu també en el vostre programa d’una convocatòria anual per promoure increment d’escala retributiva del professor associat. Un d’ells és amic meu, i m’ha advertit que, donat que això ho volen tots, m’hauríeu d’explicar com ho fareu…. Doncs fent-ho. La nostra universitat és la que retribueix més malament els associats de tot el sistema català. Hi ha quatre escales retributives que permet la llei en el professorat associat. La nostra universitat retribueix pràcticament a tothom dels 1.300 associats dins de l’escala 1. N’hi ha només una ínfima part, prop de 40, que entren a l’escala 2. I en això el rector té l’autonomia per decidir. I els diners es poden ficar en una cosa o es poden ficar en una altra. El pressupost total de la URV és de 150 milions, que és gairebé un 40% més alt que el pressupost que havien tingut tots els rectors anteriors.. Doncs bé. L’actual rector ha destinat aquest increment a fer coses com guardar diners per fer estudis d’obres, per exemple, de la nova Facultat de Medicina a Reus. I a això cal sumar-hi que els campus universitaris estan sense inconclusos perquè, en el moment que es van edificar, al govern de la Generalitat se li van acabar els diners. El que nosaltres pensem és que el finançament de les obres de la universitat, que és un equipament públic, ha de provenir de la Generalitat de la mateixa manera que les escoles o els jutjats. El que no pot fer la universitat és autoconstruir-se ella mateixa.. El pressupost que rep la universitat no pot servir per acabar allò que es va deixar a mig fer en el seu moment. Els diners que rep la universitat són per la despesa corrent, per pagar els salaris, per mantenir les seves instal·lacions, per millorar els seus equipaments, per pagar beques, per fer coses així. Però el que no té sentit és guardar cada any dos milions d’euros per fer edificis nous. Per què? Perquè per molt que facis això, per completar la nova Facultat de Medicina, més el Campus Catalunya, més el que falta acabar fins i tot el Campus de Salades, més una cosa aquí una altra allà caldrien, a grossos modo, de l’ordre de 150 milions. Estalviar dos millonets cada any no serveix per a res perquè ens passarem tota la vida i no en tindrem prou. I en el que és una contradicció, aquest mateix estalvi porta reduir assignacions a centres i departaments per fer acció del dia a dia. En cas de poder disposar d’ells, també, es pot millorar el salari de tots els associats i en sobraria. És una decisió que podem prendre nosaltres. Però cal prendre-la.. I deixi’m dir que hem de tenir el lideratge per reclamar a la Generalitat que faci un pla d’inversions per acabar amb el que encara resta pendent de la nostra universitat. Posaré dos exemples. El pla d’inversions de la Generalitat per al campus Montilivi de la Universitat de Girona contempla aixecar un Parc Sanitari per valor de 500 milions d’euros. Això implica la construcció, entre altres coses, de facultats i d’espais per a l’àmbit mèdic i hospital.. Un altre exemple. La Generalitat ha aprovat invertir 1.500 milions d’euros als terrenys esportius que té la Universitat de Barcelona a la Diagonal per construir el nou hospital clínic amb facultat de medicina i equipaments addicionals.. Aquí, per fer tot el que encara tenim pendent, en necessitem molt menys. Però caldrà reclamar això i caldrà que ho fem tots a una. Perquè és un problema de tot el territori. Els principals ajuntaments, Reus, Tarragona, Tortosa, les institucions públiques i privades, el sector privat, tots hem d’anar a una perquè el territori tingui la millor universitat possible, perquè això és un efecte boomerang. La millor universitat possible redundarà en una major riquesa pel territori, i una major riquesa del territori redundarà en què la universitat sigui millor també.. Domènec Puig, candidat a rector de la URV: “Per implantar els estudis de Medicina a Tortosa cal crear l’ecosistema que permeti que tinguin la qualitat acreditable” és un article de EbreDigital.cat.