Xavier Casellas Mas (1952-2026) és el nom que va rebre en néixer, però, com a pintor, ell va optar per signar com a Patxè i és així com tothom el coneixia. El periodista Josep Playà el va tractar durant anys. També durant l’organització d’onze de les edicions de la Mostra d’Art de Garriguella que va esdevenir una cita obligada per la seva qualitat. A l’hora de descriure’l, Playà no dubta: «Patxè era un artista molt apassionat, de decisions molt radicals que es dedicava bojament a la pintura, no parava, hi passava tot el dia». D’una primera etapa marcada per «una pintura una mica salvatge i gestual» va passar a crear una «pintura més simplificada, però bastant dura i contundent», reflex «d’una personalitat turmentada», per arribar a una etapa «més plàcida, de paisatges abstractes» que, per a Josep Playà, podria ser la millor que va tenir. Patxè va morir el passat 12 de març i, com a homenatge i per apropar els universos plàstics que va crear, veïns de Garriguella, amb la complicitat de l’Ajuntament, han volgut tirar endavant una exposició que a través d’una trentena de peces aportades per veïns i per la família ressegueix el seu món. La inauguració va tenir lloc aquest dilluns a la tarda a la Rectoria, on es va aplegar molta gent. La mostra només es podrà veure fins aquest diumenge, de 18.30 a 20.30 hores.
Xavier Casellas Mas (1952-2026) és el nom que va rebre en néixer, però, com a pintor, ell va optar per signar com a Patxè i és així com tothom el coneixia. El periodista Josep Playà el va tractar durant anys. També durant l’organització d’onze de les edicions de la Mostra d’Art de Garriguella que va esdevenir una cita obligada per la seva qualitat. A l’hora de descriure’l, Playà no dubta: «Patxè era un artista molt apassionat, de decisions molt radicals que es dedicava bojament a la pintura, no parava, hi passava tot el dia». D’una primera etapa marcada per «una pintura una mica salvatge i gestual» va passar a crear una «pintura més simplificada, però bastant dura i contundent», reflex «d’una personalitat turmentada», per arribar a una etapa «més plàcida, de paisatges abstractes» que, per a Josep Playà, podria ser la millor que va tenir. Patxè va morir el passat 12 de març i, com a homenatge i per apropar els universos plàstics que va crear, veïns de Garriguella, amb la complicitat de l’Ajuntament, han volgut tirar endavant una exposició que a través d’una trentena de peces aportades per veïns i per la família ressegueix el seu món. La inauguració va tenir lloc aquest dilluns a la tarda a la Rectoria, on es va aplegar molta gent. La mostra només es podrà veure fins aquest diumenge, de 18.30 a 20.30 hores.
Xavier Casellas Mas (1952-2026) és el nom que va rebre en néixer, però, com a pintor, ell va optar per signar com a Patxè i és així com tothom el coneixia. El periodista Josep Playà el va tractar durant anys. També durant l’organització d’onze de les edicions de la Mostra d’Art de Garriguella que va esdevenir una cita obligada per la seva qualitat. A l’hora de descriure’l, Playà no dubta: «Patxè era un artista molt apassionat, de decisions molt radicals que es dedicava bojament a la pintura, no parava, hi passava tot el dia». D’una primera etapa marcada per «una pintura una mica salvatge i gestual» va passar a crear una «pintura més simplificada, però bastant dura i contundent», reflex «d’una personalitat turmentada», per arribar a una etapa «més plàcida, de paisatges abstractes» que, per a Josep Playà, podria ser la millor que va tenir. Patxè va morir el passat 12 de març i, com a homenatge i per apropar els universos plàstics que va crear, veïns de Garriguella, amb la complicitat de l’Ajuntament, han volgut tirar endavant una exposició que a través d’una trentena de peces aportades per veïns i per la família ressegueix el seu món. La inauguració va tenir lloc aquest dilluns a la tarda a la Rectoria, on es va aplegar molta gent. La mostra només es podrà veure fins aquest diumenge, de 18.30 a 20.30 hores.. Només entrar a la Rectoria, els visitants trobaran una pinzellada del que va ser la vida de Patxè i del vincle amb Garriguella, on va néixer i va viure la infantesa fins que als tretze anys es va traslladar a Roses, d’on era el pare i on més tard treballaria de lampista. Superada la vintena, Patxè aposta per dedicar-se completament a la pintura, «una cosa que té molt mèrit perquè no era fàcil», puntualitza Playà. Serà quan torni a Garriguella per instal·lar-se a la casa pairal materna. El caràcter «exaltat» que desprenia li venia, diu Playà, del seu pare, que va ser comissari de la República i després de la guerra va passar quatre anys a la presó. A l’exposició s’exhibeix un retrat que li va fer el pintor gironí Isidre Vicens al pare el 1949, estant pres a Màlaga. «Patxè sempre va conservar aquesta obra, la tenia com a referència perquè el seu pare era important per a ell», reconeix Playà. L’artista va arribar a plantar un xiprer en una vinya seva per recordar-lo, on hi havia la làpida del soldat alemany Friedrich Windemuth, mort en combat.. L’artista Patxè amb una peça de gran format que va crear per a la Mostra d’Art. / Cedida. L’any 1978 va participar com a «pintor aficionat» a la primera Mostra d’Art de Garriguella. Una de les obres que va presentar va ser Trepitjant terra catalana, sobre l’afusellament del president Companys. Serà a partir de la tercera edició quan Patxè, ja bolcat totalment en la pintura, passa a ser el principal instigador de l’esdeveniment amb la col·laboració del mateix Playà i els pintors François Garnier i l’hiperrealista Fernando San Martín Félez, tots dos establerts al poble gràcies a la coneixença d’Evarist Vallès a París. Al grup s’afegirà Jordi Gispert, Ramon Carbó, qui fou el primer bibliotecari del poble, i Albert Pujol. La implicació d’aquests artistes arrossegava la participació d’altres creadors amics com Narcís Costa, Jaume Turró o Rafael Duran. També s’hi va sumar Antoni Federico i Josep Ministral, entre molts altres. «A Garriguella no eren tan pintors figuratius sinó més del món abstracte i impressionista, una pintura més d’avantguarda», retrata Playà. Va arribar un moment que va atraure, fins i tot, galeries com la Gaspar de Barcelona cedint peces, entre elles gravats de Miró.. Patxe amb el fundador del Museu del Joguet, Josep Maria Joan i Rosa, Ramon Teixidor i el pintor Jaume Turró. / Cedida. Una de les persones convidades a parlar durant la inauguració va ser l’historiador de l’art Enric Tubert, amb qui Patxè va col·laborar. Tubert el va definir com «una persona molt atenta al que passava en la pintura occidental i anglosaxona», convençut que calia apostar per aquesta línia. D’alguna manera, doncs, ho va aconseguir amb les Mostres d’Art. Tubert el va descriure com «un pintor valent» que podia fer una obra «molt amable o molt agressiva depèn del que pretengués fer».. La Mostra d’Art, que inicialment es va fer als baixos de l’Ajuntament i després en una casa particular, can Terol, es podria dir que va morir d’èxit. «Quan va créixer molt, va haver-hi algun conflicte amb l’Ajuntament i ens vam retirar de l’organització», recorda Playà. La Mostra, de la mà del consistori, va fer un gir cap a creadors més figuratius. Patxè, però, va continuar implicat en la vida local dissenyant cartells de festes majors, exposant a la Cooperativa, a can Ganyitus i pel 225 aniversari de l’església de Santa Eulàlia de Garriguella.. Josep Playà amb una de les obres de Patxé que es poden veure a l’exposició a Garriguella. / Eduard Martí. A Patxè no li agradava massa viatjar -«reivindicava molt la terra i el país com el seu món d’inspiració»- i tot i que havia exposat a França i Holanda, el seu escenari era el més proper. Enric Tubert reconeix que Patxè tenia un punt «radical interessant» i lamenta que, com altres pintors de la mateixa generació que van tenir el seu moment, «en ser molt independents es van anar quedant en el seu món, en un racó, no van invertir energia a fer-se veure i això es paga». L’historiador és del parer, però, que caldria, des del territori, «fer valdre tota aquesta generació que deixa uns fons difícils de gestionar».. La voluntat des de Garriguella és que aquest record a Patxè no s’acabi aquí i que a mitjà termini se li dediqui una exposició més important a Figueres o Girona. «Sovint aquests pintors quan desapareixen cauen força en l’oblit. En el seu cas, els últims anys ell ja no volia saber gran cosa ni de galeries ni de crítics i aquesta exposició vol ser una manera de reivindicar-lo i de preparatori d’una exposició que mereix», conclou Playà.
