Quan el figuerenc Lluís Benejam (1954) tenia setze anys treballava a la impremta Trayter de Figueres. Allà s’hi feien els programes de mà que es donaven a la sortida del cinema i va començar a col·leccionar-los, no tant per la pel·lícula “sinó pel dibuix; m’atreia pensar que un paper motivava veure una pel·lícula, com les portades dels llibres”. Aquest va ser l’embrió d’una col·lecció-arxiu de cinema que, amb seu a Capmany i després de més de cinquanta anys, reuneix 36.313 cartells de 22.450 pel·lícules, 22.500 guies publicitàries, 16.000 programes de mà i referències de 43.394 pel·lícules estrenades a Espanya des del 1929 fins ara, entre altres. Un dels grans valors és que només un 5% del material ha estat adquirit. La resta són intercanvis o donacions de persones vinculades al món del cinema per a les quals Benejam sent un profund agraïment. Lamenta, però, que la col·lecció no sigui prou coneguda ni a l’Empordà ni a Catalunya: “No hi ha gaire interès i em sap una mica de greu perquè tot aquest recull ja no es podrà aconseguir més; molt d’aquest material són peces úniques”.
Quan el figuerenc Lluís Benejam (1954) tenia setze anys treballava a la impremta Trayter de Figueres. Allà s’hi feien els programes de mà que es donaven a la sortida del cinema i va començar a col·leccionar-los, no tant per la pel·lícula “sinó pel dibuix; m’atreia pensar que un paper motivava veure una pel·lícula, com les portades dels llibres”. Aquest va ser l’embrió d’una col·lecció-arxiu de cinema que, amb seu a Capmany i després de més de cinquanta anys, reuneix 36.313 cartells de 22.450 pel·lícules, 22.500 guies publicitàries, 16.000 programes de mà i referències de 43.394 pel·lícules estrenades a Espanya des del 1929 fins ara, entre altres. Un dels grans valors és que només un 5% del material ha estat adquirit. La resta són intercanvis o donacions de persones vinculades al món del cinema per a les quals Benejam sent un profund agraïment. Lamenta, però, que la col·lecció no sigui prou coneguda ni a l’Empordà ni a Catalunya: “No hi ha gaire interès i em sap una mica de greu perquè tot aquest recull ja no es podrà aconseguir més; molt d’aquest material són peces úniques”.
Quan el figuerenc Lluís Benejam (1954) tenia setze anys treballava a la impremta Trayter de Figueres. Allà s’hi feien els programes de mà que es donaven a la sortida del cinema i va començar a col·leccionar-los, no tant per la pel·lícula “sinó pel dibuix; m’atreia pensar que un paper motivava veure una pel·lícula, com les portades dels llibres”. Aquest va ser l’embrió d’una col·lecció-arxiu de cinema que, amb seu a Capmany i després de més de cinquanta anys, reuneix 36.313 cartells de 22.450 pel·lícules, 22.500 guies publicitàries, 16.000 programes de mà i referències de 43.394 pel·lícules estrenades a Espanya des del 1929 fins ara, entre altres. Un dels grans valors és que només un 5% del material ha estat adquirit. La resta són intercanvis o donacions de persones vinculades al món del cinema per a les quals Benejam sent un profund agraïment. Lamenta, però, que la col·lecció no sigui prou coneguda ni a l’Empordà ni a Catalunya: “No hi ha gaire interès i em sap una mica de greu perquè tot aquest recull ja no es podrà aconseguir més; molt d’aquest material són peces úniques”.. “La col·lecció és part de la meva vida i no es pot quantificar en diners. Jo mai he buscat un interès econòmic. Ha estat una passió que m’ha dut a investigar i descobrir coses”, admet, una passió que li ha fet viure moments de felicitat com quan va trobar el cartell de la pel·lícula Castells a la sorra (1965), que perseguia des de feia anys, al cinema Las Vegas. L’emoció va ser tal que es va posar a ballar amb ell.. Lluís Benejam preserva milers de cartells de cinema històrics en el seu arxiu. / Eduard Martí. Lluís Benejam ha dedicat milers d’hores a la seva col·lecció cinematogràfica, aixecant-se a les quatre de la matinada abans d’entrar a la feina. No li dol perquè, a banda d’haver-s’ho passat bé, creu que “estic fent una cosa que, a la llarga, serà interessant perquè es pugui conservar”. En aquest sentit, Benejam disposa de material que ni les filmoteques tenen. És conscient que arribarà el dia que se n’haurà de desprendre i, de fet, ja ha rebut una oferta d’una persona de fora de Catalunya que vol muntar un museu del cinema i té pendent rebre la visita de responsables de la Generalitat i de la Filmoteca Espanyola. “Veure que hi ha gent interessada m’anima a continuar”, diu. La seva col·lecció està ordenada, catalogada i digitalitzada i és consultable gràcies a una completa web, archivocine.com, que rep unes mil quatre-centes visites a la setmana.. El col·leccionista reconeix que ara costa molt aconseguir cartells originals i material. Amb L’Odissea, per exemple, ha hagut de recórrer a una distribuïdora perquè a Figueres no en tenien. “Al final tot serà digital i és una llàstima perquè els cartells són art”, diu mentre desplega davant meu originals impressionants de l’any 1953, la majoria dibuixats i conservats acuradament entre papers sense àcid.. Benejam amb el cartell de ‘L’Odissea’ que tanta gent ha dut al cinema aquest estiu. / Eduard Martí. Sovint Lluís Benejam s’ha sentit com “un drapaire” recorrent centenars de quilòmetres —des d’Olot fins a Girona, passant per Barcelona, Lleida, Irun, Tudela i Sant Sebastià— i explorant locals plens de teranyines. Encara recorda quan es cartejava amb altres col·leccionistes per fer intercanvis. El millor moment, però, “és anar a un cinema i que et diguin, emporta-t’ho tot, i carregues dues furgonetes. És una emoció increïble”. Això encara li ha passat no fa tant a Blanes, Salt o Penelles. També en alguns tancaments de cinemes a Girona, com l’Albèniz o l’Ultònia. Una de les millors parts d’aquesta aventura és haver conegut molta gent, sobretot propietaris de cinema com Narcís Agustí, de la cadena Ocine de Girona, amb cinemes a tot Espanya, o Antoni Camprubí, propietari del Las Vegas, el Savoy i, més tard, dels multicinemes, a Figueres. Va ser a ell a qui va recórrer l’any 1996 quan va decidir reactivar la col·lecció arran de la proposta de fer una exposició dedicada al centenari del cinema, Els Òscars de Hollywood. “Camprubí em va fer pujar a les golfes i allò era el paradís, estava ple de material i me’l va deixar endur”, rememora. Aleshores els cinemes ho guardaven tot: cartells, guies publicitàries, fotocroms o lobby cards, màrqueting que conservaven —l’havien pagat— “per si tornaven a fer aquella pel·lícula. Els cinemes ara no tenen espai i ho llancen tot als quinze dies o bé no els arriba res perquè és digital”.. Lluís Benejam mai té un no per a ningú. Ha col·laborat tant amb associacions locals com amb institucions nacionals com la Filmoteca Espanyola, el Museu Nacional Reina Sofia, l’Instituto Cervantes, el Museu del Cinema de Girona o la Filmoteca de Catalunya, a la qual fa uns anys va fer donació de vint mil cartells, dels quals més de cinc mil no tenien. Ha organitzat exposicions, fires —la del Cinema a Figueres—, ha aportat material per a llibres, entre altres. Aquesta mateixa setmana tenia previst viatjar fins a Tolosa per intercanviar amb la Filmoteca centenars de cartells per material cinematogràfic francès.. Els centenars de cartells que anava a fer donació a Tolosa. / Cristina Vilà. La col·lecció li ha dut amistats, però també a viure moments sorprenents. És el cas d’una col·laboració desinteressada que va fer el 2014 amb un estudiós mexicà, Àngel Miquel, que preparava un llibre sobre cinema mexicà i que cercava programes de cinema de producció mexicana. Benejam li enviava correus gairebé a diari amb el material de la seva col·lecció que digitalitzava i que ell esperava amb il·lusió. “Ens vam fer amics i, fins i tot, ha estat a casa meva”, comenta el col·leccionista. Les curiositats de la vida el van fer descobrir que el pare de la seva dona s’havia exiliat a Mèxic i que, en tornar a Catalunya, es va instal·lar a Capmany, on es va construir una casa a l’entrada del poble, en una vinya que havia estat dels pares de la dona de Benejam. “Jo hi havia anat a collir raïm, impressionant”, assenyala el col·leccionista.. Lluís Benejam, fotografiat al seu arxiu. / Eduard Martí. També la col·lecció l’ha dut exemples de generositat com la relació amb Omar Facelli, un uruguaià que tenia una botiga i a qui va conèixer per internet fent intercanvis. Amb els atemptats a les Torres Bessones, el 2001, els clients americans li van deixar de comprar i, per ajudar-lo, Benejam li va trobar un comprador català per a la seva col·lecció. En agraïment, Facelli li va enviar un munt de cartells “boníssims”, entre ells un de Ben-Hur (1959) que té emmarcat en un lloc privilegiat del seu arxiu. Recentment també ha rebut d’una família de Rocafort de Vallbona la donació d’un conjunt de retalls d’anuncis de cinema publicats als diaris catalans durant els anys vint i trenta del segle passat, pel·lícules avui desconegudes. La seva intenció és fer-ne ara un estudi.
