Los Banis, llegenda de la rumba flamenca, porten trenta-sis anys actuant en escenaris d’arreu d’Espanya i França, on tenen milers de seguidors. També els seus videoclips. Amb dotze discos enregistrats, l’últim tema, Todo pasa, del nou treball, ja acumula més de dos milions de visualitzacions. Sorprenentment, a Figueres, d’on són originaris, només han actuat en una sola ocasió. Lamenten que en ciutats mitjanes hi hagi tan poc moviment de concerts ni sales preparades i, per això, celebren amb entusiasme el concert que, aquest divendres 22 de maig, a les deu del vespre, oferiran a la Sala Mirona de Girona, un escenari que feia deu anys que no trepitjaven. Ho faran amb tota la banda -vuit músics que ja són família- i fent un repàs per la seva trajectòria.
Los Banis, llegenda de la rumba flamenca, porten trenta-sis anys actuant en escenaris d’arreu d’Espanya i França, on tenen milers de seguidors. També els seus videoclips. Amb dotze discos enregistrats, l’últim tema, Todo pasa, del nou treball, ja acumula més de dos milions de visualitzacions. Sorprenentment, a Figueres, d’on són originaris, només han actuat en una sola ocasió. Lamenten que en ciutats mitjanes hi hagi tan poc moviment de concerts ni sales preparades i, per això, celebren amb entusiasme el concert que, aquest divendres 22 de maig, a les deu del vespre, oferiran a la Sala Mirona de Girona, un escenari que feia deu anys que no trepitjaven. Ho faran amb tota la banda -vuit músics que ja són família- i fent un repàs per la seva trajectòria.
Los Banis, llegenda de la rumba flamenca, porten trenta-sis anys actuant en escenaris d’arreu d’Espanya i França, on tenen milers de seguidors. També els seus videoclips. Amb dotze discos enregistrats, l’últim tema, Todo pasa, del nou treball, ja acumula més de dos milions de visualitzacions. Sorprenentment, a Figueres, d’on són originaris, només han actuat en una sola ocasió. Lamenten que en ciutats mitjanes hi hagi tan poc moviment de concerts ni sales preparades i, per això, celebren amb entusiasme el concert que, aquest divendres 22 de maig, a les deu del vespre, oferiran a la Sala Mirona de Girona, un escenari que feia deu anys que no trepitjaven. Ho faran amb tota la banda -vuit músics que ja són família- i fent un repàs per la seva trajectòria.. Rere el nom artístic de Los Banis trobem dos germans, Ramon (1960) i Juan Cortés (1968) per a qui la música ha estat com l’aire que respiren, l’aliment des del primer dia. Els orígens, de fet, els hem de cercar en la infantesa. «A part de la venda ambulant, de què vivíem majoritàriament, el nostre pare tenia un grup i els estius es buscava la vida pels locals i terrasses de la Costa Brava, on hi havia molta demanda», explica Juan Cortés. A poc a poc, va anar incorporant els seus fills ja fos ballant, tocant o cantant. Eren els anys 70 i feien bàsicament flamenc, «els pals més reivindicatius, els més purs». Quan s’acabava l’espectacle, entraven les palmes i la festa i sorgia la rumba, estil que els dos germans, quan van fer el pas cap al món professional, van fer-se seu, apostant per la rumba flamenca i creant un estil propi i molt personal. «La rumba flamenca neix quan es festejava alguna cosa, com un casament, i es cantaven fragments de rumba amb molta alegria», detallen.. Ramon i Juan Cortés van iniciar el seu camí en locals de Roses que, a partir de mitjanit, oferien espectacles i on ells podien interpretar les cançons que a ells els agradaven, lluny de les que volia el turisme. No va ser, però, fins a l’any 1988 quan Juan Cortés va enregistrar un disc amb un dels integrants del duo de rumba pop i rumba catalana Los Cheles. Això li va servir d’aprenentatge i per aconseguir contactes dins el món musical. Així, firmen un contracte per fer dos discos amb la discogràfica independent Discos Horus, una de les més importants del país als anys 80 i 90 i «comencem a agafar un cert renom, però tampoc passa gaire res perquè musicalment estàvem creixent, és el moment de la transició del grup, en què anem definint la manera de cantar i ens anem fent més professionals».. És en aquest moment que Los Banis comencen a compondre les seves cançons de rumba flamenca, un gènere al qual han estat fidels sempre i en el que se senten molt còmodes perquè «ens identifica d’arrel». «Dels pals més flamencs anem arrencant, amb girs petits i matisos, que incorporem a les bases rítmiques de la rumba, amb palmes, cajón, baix, bateria, guitarra elèctrica i ho fusionem amb qualsevol estil perquè és com l’aigua, s’adapta a tot», descriuen.. El camí, però, no ha estat fàcil. Va caldre moure’s molt, donar-se a conèixer entre el públic i col·laborar amb altres artistes i productors de renom com Kitflus, Joan Albert Amargós, Carles Benavent o qui va ser, durant molts anys, el seu percussionista, Roger Blàvia. «Així anem creixent: cada vegada més professionals, fent més soroll i fent-nos més nom», recorda Juan Cortés qui admet, però que sempre han volgut allunyar-se del focus mediàtic, ser discrets, treballar amb tranquil·litat, «passar desapercebuts», tot i que no amaguen que «ens agrada que reconeguin la nostra música». Els últims anys, les xarxes socials han fet créixer la seva popularitat consolidant a Los Banis entre els grans del gènere. De fet, no només van ser dels primers del gènere a actuar al Palau de la Música Catalana sinó que van col·laborar en discos nominats als Grammy Llatins i, fins i tot, guanyadors com Fuzionando d’Óscar d’León, màxim exponent de la salsa.. Imatge de la Sala Apolo de Barcelona que Los Banis van ompliar a vessar el maig de l’any passat deixant centenars de persones fora. / @losbanis_oficial. Allò que fa singulars Los Banis són els temes de les seves cançons que parlen d’amor i de desamor, però també que «reivindiquen els costums del poble gitano, explicant, des de dins, com es viu aquest sentiment que encara hi ha gent que no entén». No amaguen que «és molt difícil plasmar-ho en una cançó, però nosaltres li cantem a la vida, són consells que donem cantant». Una lletra, una melodia neix, d’entrada, en la intimitat i va sorgint de forma natural. «La nostra relació amb la música és diària, de matins, tardes, nits, durant els viatges, és sempre», afirmen. També comparteixen amb amics artistes i a l’inrevés, «és una mena de competència sana la que hi ha».. Del barri de Sant Joan, on ells van néixer i créixer, han sorgit molts artistes que han tingut projecció. «Hi ha nens que canten molt bé» i podrien arribar lluny, asseguren. Ells en són la prova: «La música t’obre moltes portes i et sorprenen les persones a les quals els agrada, però aquest és el poder que té, és el més bonic». Juan Cortés reconeix que han viscut situacions a flor de pell amb missatges d’agraïment de persones «a les quals la nostra música els ha donat molta força en moments difícils». Això passa perquè «molta gent s’identifica amb les nostres lletres; nosaltres volem que les visquin i les gaudeixin, que els donin alegries, que quan les escoltin els obrin la ment». Un moment màgic és quan algun seguidor els ha confessat que aquella o altra cançó semblava escrita pensant en ells. «La gent s’identifica amb la nostra manera de cantar», justifiquen.. Arribar a aquest punt no ha estat fàcil. «Les nostres veus són un segell i això va costar molt d’aconseguir. Tenir la nostra identitat és al que aspiràvem quan vam començar, una manera de cantar molt nostra». En aquest sentit, cada artista dins aquest estil té la seva personalitat ben marcada. «Això és el que fa que el flamenc sigui tan universal. Els pals del flamenc (els diferents estils o formes musicals), són difícils de cantar i cal sentir-los primer; sense això no pots cantar el flamenc», asseguren fidels a l’autenticitat. Ho comparen amb el blues, «aquesta música tan arrelada» dels afroamericans que neix «de les seves vivències».. Concert de Los Banis a la Sala Apolo de Barcelona, el maig del 2025. / @losbanis_oficial. Juan i Ramon Cortés porten tota la vida treballant junts. En aquest camí, han viscut moltes alegries, però també decepcions, sobretot, quan han vist el que es cou en certs àmbits del món de la música. «Hi ha gent que només hi veu negoci i que et diu què has de cantar o, fins i tot, com fer les coses», comenta Juan Cortés. Ells mai ho han acceptat perquè la banda, diuen, «és una família de molts anys. Nosaltres som una pinya i això és un sentiment que ens uneix cada vegada més». De fet, aquesta fraternitat els ha dut a viure moments de gran intensitat sempre conscients de «quina era la prioritat». Juan Cortés té molt clar que «per transmetre una cosa bonica dalt de l’escenari no hi ha d’haver enveges ni creure’s un per sobre l’altre; si jo faig que tu sonis millor, això es transmet i el públic es fa cada vegada més gran».. Los Banis es descriuen com a artistes «molt perfeccionistes», tant dalt d’un escenari com a l’estudi gravant. També com a persones que han tingut molta cura de la seva carrera sent «molt fidels al seu estil» que els és molt propi i difícil d’imitar. El secret és ben clar: «Mantenir-nos tants anys no és fàcil, però cada dia es tracta de pujar un escaló més amb constància i ganes de continuar creixent».
